La apertura de los comedores de los Casals de Gent Gran no es urgente según el ayuntamiento

Casal d’avis de la plaça dels Avis, a l’Hospitalet de Llobregat.

Siguen cerrados y están afectados centenares de ancianos. Este servicio les facilitaba una alimentación adecuada, les ayudaba a combatir una soledad no deseada y resolvía situaciones de vulnerabilidad económica

A veces se toman medidas urgentes y se saltan todos los trámites necesarios, o se buscan argucias administrativas para encontrar mecanismos administrativos de urgencia que resuelva unos problemas que la urgencia cuestiona.

¿No es urgente abrir los comedores de los Casals de Gent Gran que llevan cerrados desde la pandemia? ¿Y de los cuales se beneficiaban centenares de personas mayores con una alimentación poco equilibrada, que además debían comer solos en muchos casos y que tenían, no digamos, economías muy sensibles?

Algunos grupos municipales (ERC y PP) ya hicieron visible este grave problema con mociones presentadas donde se requería precisamente recuperar el servicio de comedor para estos centros con carácter urgente, con el compromiso municipal de iniciar la licitación en tres meses como máximo.

Esta moción que se presentó en noviembre del año pasado, fue contestada por la regidora Laura García, cuatro meses después, manifestando que la contratación del Servicio de Comedor en los Casals municipales estaba ya prevista en el Plan de Contratación del ayuntamiento: los pliegos estaban en proceso de elaboración por parte de los servicios técnicos. Aunque se precisaba que se habían de priorizar los servicios de carácter obligatorio, lo que supone que otros contratos se hayan de licitar antes…

Los comedores siguen sin abrirse después de ocho meses, y no sabemos ahora mismo dónde estamos. Un buen número de personas han realizado ya instancias solicitando la apertura de estos comedores. Y no hay respuesta.

Como consecuencia de la pandemia provocada por el Covid-19, y en atención a las medidas y restricciones que se produjeron en aquel momento, el servicio del comedor en los Casals se vio paralizado, junto con el resto servicios como podología, peluquería y otras actividades. Una vez vuelta la normalidad siguen sin funcionar.

Todo parece indicar que esta situación viene provocada por los problemas relacionados con el proceso de tramitación y de licitación del contrato. Algo incompresible para un servicio de este tipo destinado a personas muy concretas con déficits de nutrición, soledad e incluso económicos.

En l’Hospitalet, un 20 por ciento de las personas tienen más de 65 años, unas 54.000, y de éstas, el 35% viven solas. Si hablamos de personas mayores de 80 años, hay unas 5.700, la mayoría mujeres. Y esta es una tendencia que cada vez irá a más.

El servicio de los comedores de la Gent Gran es un servicio básico y esencial, que implica aspectos como “la socialización, el acompañamiento, la detección de necesidades, el abordaje de la soledad o de la feminización de la pobreza, la mejora de la autonomía personal, la salud mental y un envejecimiento digno y activo. Un servicio que nuestros mayores merecen y necesitan, y que hay que recuperar con carácter urgente”, tal como requería la moción presentada por los grupos municipales.

Este servicio municipal garantiza a las personas mayores que lo deseen, al menos una comida en compañía y nutritivamente equilibrada. Una actividad imprescindible, que contribuye a combatir la soledad no deseada y las carencias que a menudo sufren las personas de edad avanzada en situación de vulnerabilidad.

Éste es un servicio de copago, pensado para personas de más de 65 años con rentas bajas, con precios adaptados a las rentas de los usuarios. Es de gran importancia que se devuelva al funcionamiento de este servicio en los Casals de Gent Gran de la ciudad en un contexto, además, de subida generalizada de precios de los alimentos y de incremento de las situaciones de pobreza energética, que dificulta la garantía de una alimentación adecuada y de climatización de los hogares, pasando a ser los Casals espacios de refugio climático para muchos mayores.

Per fer honors a la nostra història, ara que en fem 100… (II)

LLUÏSA CARMONA (Activista en defensa del Patrimoni, historiadora i psicoterapeuta)

Ciutat centenària. En breu celebrarem els 100 anys com a ciutat, que vol dir la “concessió” reial del títol de ciutat al que fins aleshores va ser el poble de l’Hospitalet, i abans, Pobla de l’Hospitalet.

Sens dubte, ens hem fet grans. Fa 100 anys, encara no ho érem de grans, un poblet mil·lenari, això sí, crescut al voltant de dos nuclis històrics: el Centre, amb l’Hospital de peregrins de la Torre Blanca i Provençana, al voltant de l’església que porta aquest mateix nom durant l’edat mitjana. Amb un nucli poblacional des de l’època romana al voltant de l’eix Xipreret. Poble agrícola que a la zona alta, Samontà, era de secà i a la zona baixa, La Marina, de regadiu. Fa un segle també ja hi ha un desenvolupament industrial, bàsicament manufactures, ceràmica, teixits, espardenyes, olis. Fa un segle era encara un poble rural, determinat per un gran riu, el Llobregat, i el mar Mediterrani, la platja de La Farola n’era una part important… Aquest indret rural va ser també pioner en l’exportació internacional de productes agrícoles entre els anys 1918 i 1975, exportant a tota Europa productes agrícoles de La Marina, amb una empenta i creativitat considerables, en una època sense refrigeració i gairebé sense transports (Marce, M. “Pagesos i exportadors a l’Hospitalet de Llobregat”.”2021).

En aquests 100 anys, doncs, ens ha passat de tot:

Barcelona es va annexionar la zona de La Marina, aquesta rica zona agrícola. De fet el títol de ciutat va ser com una “compensació” enverinada. A canvi d’aquest acord, es va deixar la ciutat amb 900 Ha. menys i sense accés al mar. ( Vila, J. “ Quan l’Hospitalet va perdre la platja”.2021). Aquest acord no es va fer efectiu fins als anys 60. Per aquesta raó, durant molts anys encara, les masies (70) d’aquesta zona van continuar produint. Aquesta annexió va tenir com excusa construir un port franc que mai no es va dur a terme: ara aquells terrenys agrícoles son magatzems…

El poble agrícola va perdre camps i aigua, mar i riu, abocat a un desenvolupament industrial i residencial sense control que satisfeia els molts interessos propis i aliens d’un territori a tocar d’una gran ciutat com era Barcelona.

La població va passar de ser 5.000 habitants el 1900, a 12.000 el 1920, arribant a 90.000 el 1955, que ja eren 250.000 el 1970. La població es va multiplicar per 20, amb l’impacte que això va suposar en termes d’habitatge, serveis, llengua, tradicions… sens dubte, una situació traumàtica pels que hi eren i pels que van venir.

De tenir camps agrícoles bàsicament, vam passar a tenir indústria i ciment i unes duríssimes condicions de vida amb barris exprés sense serveis ni identitat, que es van anar construint o reconstruint precisament gracies a la lluita veïnal per aconseguir aquests serveis bàsics.

Els anys de la Transició democràtica i les primeres eleccions lliures van suposar, com arreu, un alè d’aire fresc, un ressorgiment i un al·luvió de conquestes de drets bàsics, així com el desenvolupament d’iniciatives culturals i socials, pioneres a Catalunya. Un exemple podrien ser les Aules de Cultura, que van fer una feina reconeguda dins i fora de la ciutat, els grups de teatre (com ara el GAT) bressol de tants artistes. En el camp social, es va produir l’exemple de les vocalies de dones, els “planings” i el CAID, al capdavant del desenvolupament que el feminisme de primera onada van fer possible. Per les dones de la ciutat, passar de la foscor a la llum… i arreu, l’Hospitalet era coneguda i reconeguda per ser capdavantera, com no podia ser d’altra manera: érem molts i això també genera potencial. I parlant de potencial, cal citar les associacions veïnals que van aconseguir omplir els nous barris de dignitat. L’Hospitalet, ara ja ciutat gran, va ser també un exemple en el model de Serveis Socials i l’atenció a les persones. Ser gran volia dir fer grans coses, tenir grans iniciatives, públiques, privades, amb una riquesa i un dinamisme envejables…

De la “innocència” de la infantessa, al trauma adolescent i l’esplendor de la joventut que semblava poder superar ferides i traumes. Energia, força i creativitat, fabricant una nova identitat des de la diversitat de gent i orígens, amb projectes comuns…

I ja som a la maduresa: 100 anys ja són molts i amb la maduresa pot venir la decadència… Poden acabar-se les forces, les energies, s’esgota la creativitat, la il·lusió…

El que se’ns ha acabat, segur, és l’espai: 20.000 hab/Km2 de mitjana i, en alguns barris, 50.000 hab/Km2.

Se’ns ha acabat l’espai natural, tenim només 1km de llera del riu Llobregat, el del nostre nom, que només gràcies a entitats com el Padrins del riu, és quelcom més que un abocador… encara ens visiten ocells i hi tenim flora¡. La platja de La Farola, resta abandonada i en silenci, ella i tota La Marina, amb les seves masies sense que ni un trist cartell i camí ens permetin recordar-la.

Tenim una història. La Medusa, Xipreret, el Castell de Bellvís i algunes restes més, poques catalogades i menys restaurades… sense ni un rètol que les expliqui, que ens en faci sentir orgullosos.

Tenim les entitats culturals supervivents d’un tsunami: colles, gegants, castells, esbarts, grups de teatre… sense un espai propi, sense una casa de la cultura… tot de gent que treballa “per amor a l’art” i a la ciutat… sense un auditori a on mostrar-nos i on mostrar al mon tot el que fem.

Tenim les antigues Aules de Cultura dels barris, ara Centres Culturals de proximitat, molt lluny del que van ser: “fàbriques” de cultura popular, espais de relació… La cultura que es fa i es crea, no la que es compra i s’usa…

Tenim espais preciosos fantàstics com Can Trinxet i tants d’altres, que amb històries precioses i heroiques, com les dones de Can Trinxet, es moren lentament sense un centre d’interpretació, ni un museu que les reconegui, per exemple, a les dones que hi van treballar allà i arreu de la ciutat, pageses, obreres…

Tenim un potent moviment associatiu, també heroic, que lluita sense recursos ni espais, ni reconeixement. El que havia estat, i és encara, bressol d’iniciatives, projectes, idees, creativitat… Esplais, entitats i col·lectius que, com han de ser, rebels i agosarats, sovint viuen asfixiats per la burocràcia i la desconfiança.

Així doncs, no tenim espai ni natura, ni sol ni cel, però podem tenir memòria i empenta per recuperar-la.

Hem perdut bous i esquelles però fem 100 anys de ciutat i més de 1.100 d’història i ens ha passat de tot. Podem resignar-nos, entristir-nos, enfadar-nos o potser en podem aprendre o re aprendre.

Hem de decidir què volem ser, ara ja de grans. Podem tornar a intentar ser al capdavant de les iniciatives per cohesionar i integrar gent d’arreu, alhora que recordem i reconeixem una història, cultura i llengua. Podem fer de la realitat grisa del ciment, un jardí, aprofitant cada racó i cada petit espai per tal que sigui verd de debò, unint la ciutat en un passeig per respirar i saludar-nos… Podem recuperar l’empenta que neix de les dificultats, impulsats per les moltes entitats socials, infants, dones, nouvinguts, joves… per crear models nous d’atenció i de relació entre les persones. Podem fer de la nostra història i del nostre patrimoni un espai simbòlic i real de trobada i orgull. Podem recuperar la Marina i la seva memòria. Podem tenir i recuperar espais de creació cultural i un gran lloc on mostrar-nos…

El gran patrimoni del temps és l’aprenentatge, la saviesa. Aquesta també és una ciutat que en sap molt dels problemes propis i del mon. Ens fem grans, segur; el que podem escollir és si també, ens fem millors.

Aiguats i crisi climàtica. Pensar-ho, des de l’Hospitalet

Quan es veuen les imatges dels aiguats catastròfics a València tornen a la memòria imatges molt similars dels aiguats al Vallès de fa ja 62 anys i obliguen a pensar en els riscos que teníem i tenim.

Llavors, com ara, no vàrem conèixer les xifres reals de morts i de desapareguts, bona part de la resposta va venir de part de la població, de la precària societat civil existent sota la Dictadura. Els aiguats del Vallès, que van ser coneguts com “la rierada”, també van repercutir a l’Hospitalet. La Riera Blanca, el Torrent Gornal i altres rieres que travessen la ciutat, van baixar amb més de dos pams i mig d’aigua i, a La Marina, els terrenys del que poc desprès serien el barri de Bellvitge es van inundar.

Però no va ser la primera i la única vegada que la ciutat va patir les avingudes d’aigua. De fet, la major part dels 12 km2 que té la ciutat són terrenys deltaics, producte de l’arrossegament de terres aportades pel riu Llobregat i, també, dels sediments que al llarg de molts anys han arrossegat les nostres rieres i torrents.

Al llarg del segle XIX hi va haver diversos episodis d’aiguats a la ciutat. A alguns carrers del Centre encara es conserven a les portes, les guies per col·locar fustes com un parapet per impedir que l’aigua entrés als habitatges. Més tard han anat succeint-se inundacions de més o menys amplitud. Així, per exemple, el 1942 la meva àvia paterna, la Rosa, va morir colgada dins d’una cova-barraca a la Riera Blanca, com a resultat d’una tempesta.

Més enllà dels aiguats del 1962, el 1971 Bellvitge es va inundar, afectant a la majoria de baixos dels blocs; el 1974, les rieres i torrents de la ciutat es van tornar a omplir d’aigua. I el 1983, Bellvitge va tornar a patir inundacions dels baixos, inundacions que, com al 1987, van afectar també Granvia Sud i Santa Eulàlia. Al 2016, els carrers del Centre i de Sant Josep van patir els resultats d’un aiguat amb carrers, baixos, pàrquings i locals, negats d’aigua.

I ara?, cal seguir pensant amb inundacions i afectacions diverses a la ciutat? Tot sembla indicar que una bona part de l’Hospitalet pot patir efectes negatius dels aiguats. Els torrents i rieres que creuen els barris situats en l’àrea de la antigua Marina son susceptibles de patir efectes de gotes fredes o del que ara es coneix com a Dana.

Les rieres i torrents s’han soterrat i canalitzat, però no es segur que puguin suportar efectes de l’emergència climàtica que patim. L’asfaltat i la construcció massiva en el territori impedeix que el terreny absorbeixi de manera natural l’aigua de la pluja i facilita que pugui precipitar-se, tot i buscant la recuperació de la seva llera natural. Encara més, obres com el soterrament parcial de la Granvia i els projectes dels diferents PDU en curs, com l’anomenat Biopol. tallen encara més els camins naturals de l’aigua i bloquegen les aigües freàtiques i la reva recuperació. Encara més. Com denuncien des de la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, és tot el marge del Llobregat a dreta i esquerra, tot el terreny del delta el que està sotmès a plans urbanístics més o menys faraònics, com l’ampliació de l’aeroport, o directament especulatius.

Avui, des d’Ecologistes en acció, han demanat del govern de la Generalitat una moratòria immediata del plans i projectes urbanístics previstos al Delta i a la vall baixa del Llobregat, al mateix temps que consideren que l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) ha de revaluar els mapes de la inundabilitat, a la vista del nou panorama climàtic. També demanen un estudi exhaustiu per part del Departament de Territori de les construccions i infraestructures vulnerables als fenòmens extrems del canvi climàtic i la elaboració d’un programa de desconstrucció, adaptació o protecció allà on sigui necessari.

Cal assumir des dels poders públics, i també des de la ciutadania, que vivim a l’Hospitalet en un entorn vulnerable a la crisi climàtica. L’increment de temperatures als estius i l’absència de resistència climàtica als carrers i espais públics i a bona part dels habitatges envellits, és un factor al qual cal trobar solucions. La previsió de creixement de fenòmens atmosfèrics crítics, com les Dana o les tempestes, també demana repensar un model de ciutat basat en el totxo i el ciment.

Sembla doncs que se’ns gira feina per adaptar els nostres barris a la realitat d’una crisi climàtica de la que, tot just, només comencem a patir-ne els efectes.

La catástrofe de Valencia

Valencia vive una de las mayores catástrofes de su historia.

CARLOS GALVE (activista i peixater)

«Solo el pueblo salva al pueblo». Ese lema es precioso, es solidaridad, es esperanza, es humanidad y también se utiliza para la perversión. Las noches de insomnio me mantienen expectante y escucho la radio, como hacía mi abuelo y mi padre. Emiten que «solo el pueblo salva al pueblo».

Emisoras claramente interesadas escupen opiniones. Suceden en el mismo instante que cientos o miles de seres aún no han recibido ni la más mínima ayuda. El drama humano tiene una dimensión dantesca; imagino, por lo que dicen y por las imágenes, que el colapso es absoluto.

En plena fase de trauma por el choque impactante de la catástrofe, aparecen desde los confortables despachos, emisoras o sillones la vieja lucha de la España de las Autonomías. Editoriales que satanizan al contrincante político. Nadie sabe cómo va a acabar este mal sueño hecho realidad y ya están jugando o bien a campañas electorales o bien a abrir paso al fascismo emergente que no para de acusar a la política de su inoperancia.

Doscientos catorce muertos y 1.900 desaparecidos son cifras escalofriantes. Ni les preocupa. La magnitud de la tragedia explica la insoportable levedad del ser. Dos títulos de novela que definen perfectamente lo que están viviendo en Valencia. No hay problema; en vez de ayudar a dar ideas de cómo minimizar el dolor de nuestros vecinos valencianos, repetimos los mismos argumentos de cuando la pandemia del COVID 19. Y tú más.

«Españolito que vienes al mundo te guarde dios una de las dos Españas ha de helarte el corazón». Lejos de ofender. Opino que de nuevo aparece lo más hermoso del ser humano: la solidaridad de las miles de personas que están ayudando a sus vecinos afectados en esa insoportable fragilidad del ser.

También opino que se me hace insoportable la mezquindad de las opiniones desde la confortabilidad de no tener ni la más mínima responsabilidad para criticar a los responsables políticos. Y remarcó: de todos los signos, en un tiempo donde el caos es casi apocalíptico.

Nunca había oído tantos expertos en meteorología. Nunca habría imaginado que ante semejante desastre hubiera tanta gente también experta para saber qué hacer.
En 1962 hubo alrededor de 900 muertos, la mayoría de emigrantes andaluces que fueron arrastrados en las cuencas de la riera del Vallés. Recuerdo que me impactó porque mi escuela de Rubí quedó muy afectada, y recuerdo a Joaquín Soler Serrano desde Radio Barcelona llamando también a la solidaridad. Ese es mi recuerdo. Solo unos pocos escribieron sobre la barbaridad de dejar construir junto a las rieras. Después de ayudar.

Los tiempos han cambiado. 62 años parecen mucho, pero es un instante. La ciencia ha evolucionado, las voces de la democracia pueden hablar, pero la Naturaleza es inflexible y sorprende a todos de nuevo. Las opiniones son respetables, siempre y cuando no nos lleven a lo que pasaba hace 62 años en que nadie opinaba en voz alta.
La ciencia es positiva: ayuda a poder prever. Lo que no prevé la ciencia y nunca preverá es que los que accionan la previsión somos los humanos. De momento.

La queja y la protesta

Algunos vecinos de LaTorrassa se tuvieron que reunir en la iglesia porque a otro vecino de la zona le molestan el ruido de las campanas.

Nos estamos convirtiendo en una sociedad de malcriados. En mis tiempos, un malcriado era un individuo consentido, descortés y maleducado y un sinfín de cosas más que ahora me parecen exageradas o vanas, así que me conformo con las que he citado. Desde luego, consentidos, en grado sumo. Lo digo porque no hace mucho me comentaron que en la pista del Centre Catòlic junto a la Rambla, no se puede jugar a básquet porque un matrimonio que habita en las inmediaciones no soporta el ruido de los partidos. Ahora, hace un par de días, los vecinos de La Torrassa se tuvieron que reunir en la parroquia porque a otro vecino de la zona le molestan las campanas de la iglesia de los Desamparados. Auguro que, dentro de nada, los vecinos de los bloques junto al Tanatorio entre l’Hospitalet Centro y Cornellá, detrás de la barbaridad de la Remunta, van a pedir que soterren el tren porque es un incordio que pasen tantas veces al día en las vías que tienen a 20 metros. Todo nos molesta, para todo queremos soluciones inmediatas, siempre hay alguien o algo a quien echarle la culpa de la insatisfacción individual o colectiva.

No digo que no tenga que ser así en muchas ocasiones. Es más, creo que en demasiadas circunstancias somos tolerantes en exceso y que deberíamos protestar bastante más. Ahora hay incluso quien matiza sobre la protesta o la queja porque a lo que se tiende en esta sociedad de consentidos es cada vez más a la queja y cada vez menos a la protesta, de manera que te puedes quejar desde el sofá un montón de veces, pero resulta del todo imposible protestar cómodamente sentado.

La familia del Centre Catòlic y los vecinos de La Torrassa se han quejado al Ayuntamiento y el Ayuntamiento parece que ha tomado cartas en el asunto, seguramente porque entiende bastante mejor la queja que la protesta y porque parece entender muy bien que las pistas de básquet hacen ruido y las campanas suenan a deshora, pero le cuesta más entender que no se puedan construir viviendas en las que apenas entra el sol o empadronar a recién llegados que reclaman derechos innatos.

Lo substancial de los ejemplos puestos… y los que vendrán, tiene que ver con la aceptación de realidades que ya estaban allí cuando nosotros llegamos o, todo lo contrario, hacer de nuestra llegada el principal motivo para cambiar realidades pre-existentes. La pista del Catòlic ya estaba allí cuando aquellos vecinos quejicas descubrieron que hacían ruido, del mismo modo que la iglesia y sus campanas ya existían cuando el vecino molestoso se fue a vivir a la zona. Igual que los vecinos de los bloques pegados a la vía del tren ya sabían, cuando compraron aquellos disparates, que el tren no desaparecería de la noche a la mañana.

De manera que si no quieres molestias, no te vayas a vivir a un sitio donde las vas a tener, porque las molestias estaban allí antes de que tu llegaras. Para todo hay magnitudes y es verdad que si te compras un piso al lado del tren es de suponer que no te vas a quejar de que suenen los raíles al pasar por allí, igual que si te compras una vivienda en una zona inundable, puedes imaginarte que un día u otro pisarás charcos.

Tendrás que compartir, eso sí, la responsabilidad. Porque no es lo mismo comprarte un piso al lado de una pista de básquet que ya estaba allí cuando tu naciste, que comprarte una vivienda en un barranco que se va a anegar cada vez que la madre naturaleza se cabree. La culpa de que haya viviendas en los barrancos, es de la Administración. La culpa de que tú la compres, es exclusivamente tuya.

Decía que para todo queremos soluciones inmediatas. Queremos que la pista de básquet deje de admitir chavales porque hacen ruido y lo queremos ya y queremos que las campanas dejen de sonar cuando molestan y no queremos que eso se alargue. Y queremos que una Dana que causa centenares de muertos y destrozos extraordinarios, calamidades sin fin y desabastecimientos tremendos se resuelva en una semana. Y si no se resuelve, es que nos han abandonado y nos han dejado a nuestra suerte. Es cierto que pagamos impuestos para tener un Estado protector, pero no es menos cierto que las catástrofes no se pueden digerir en un día. Como que tenemos un Estado protector hay quien se encarga de avisar que la catástrofe se acerca. Pero para que la catástrofe pase de largo hay que hacer caso de los avisos. Y en todo caso, de lo que hay que quejarse es de que los avisos no llegaron a tiempo, no de que el desastre tarde en desaparecer.

Así las cosas, insisto. Somos una sociedad consentida y somnolienta, impaciente y maleducada, irresponsable y caprichosa, capaz de reivindicar desde el sofá todos los derechos, pero incapaz de asumir en la calle todos los deberes, que quiere decir moverse cuando hay abuso de poder y ocultación de la realidad, mala gestión o negligencia y contenerse cuando el mundo parece que no responde a nuestros deseos más íntimos.

Lo peor que se puede hacer es responder a los caprichos, porque responder a los caprichos es hacerlos inacabables. Hoy molesta una pista de básquet o una campana, mañana molestará el ruido de la lluvia sobre un toldo y pasado mañana el murmullo de las palomas en una cerca. Sería mucho más razonable, y justo, no dar permisos de edificación a bloques como los de Cosme Toda o en zonas inundables, pero para eso no hay Comisiones de Mediación ni zarandajas gestuales. Lo que cuenta es el negocio.

Sobre el canvi d’alcalde

David Quirós, acabat de ser nomenat alcalde de la ciutat.

CARLOS GALVE FARRE (activista i peixater)

Des de les eleccions democràtiques del 1979, l’Hospitalet ha tingut quatre alcaldes. Tots del mateix color polític. El color ha estat en la franja del Pantone de colors càlids descolorits del que considerem la història de l’esquerra o alguna cosa semblant.

Reteniu aquesta dada: el color de l’any 2024 és Pantone 13-1023 Peach Fuzz. Té un to a «préssec” sincer, que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa, comunicant un missatge de cura i de compartir comunitat i col·laboració». L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

El PSC-PSOE a l’Hospitalet ha gestionat, vist el que s’ha vist, perfectament el Pantone del color de les seves propostes per aconseguir majories absolutes o relatives a favor seu. A les seves figures significatives només les conec superficialment. Mai m’ha agradat apropar-me a ells més del compte.

En la política, com en la vida quotidiana, el que és personal i el que és professional tenen coordenades diferents i, generalment, contradictòries.

Ignacio Pujana va ser el primer elegit el 1979. La seva caiguda i la seva decadència van ser dures. És evident que ell va tenir la seva responsabilitat, però vaig comprovar que el seu partit i els seus companys miraven fredament pel forat de l’escala per veure com queia i estavellar-se estrepitosament, provocant-li fracàs i desprestigi. Enteníem que la política no és per a il·lusos ni per a aquells que creuen que en els seus xiringuitos tot ho poden. El cas Pujana va ser impactant.

Celestino Corbacho va emergir el 1994 com a salvador, per superar una de les èpoques més fosques dels socialistes a l’Hospitalet. Va continuar amb la seva majoria i el color d’aquella època tenia un color rosat. Semblava que era una miqueta més d’esquerres. Corbacho estava dotat d’una habilitat especial, exercia l’abraçada de l’os de manera subtil i àgil. El desenllaç del seu període a l’alcaldia va ser diferent. El Ministeri de Treball li va donar una sortida airosa, però la relació amb la seva successora va ser, per dir-ho suaument, nefasta i anòmala. Al final es va embolicar, al meu parer, amb una opció política de poc calat. Ciutadans va ser un experiment electoral increïble per la seva experiència, però demostra clarament que els polítics són humans i també s’equivoquen.

Núria Marín rep l’alcaldia el 2008. És la primera dona i la més jove. Núria és l’exemple de militant de base d’èxit. Assumeix sense problema les polítiques del seu partit i s’adapta a la ductilitat de l’aparell del PSC. Posseeix una capacitat molt important en política, té la virtut de l’empatia, li resulta fàcil ser simpàtica. Les seves polítiques són grises, amb poques accions brillants però amb un element molt rellevant: consolida l’entramat i el control d’entitats i associacions, fent-les depenents del partit que governa. Li tinc una gran estima personal, quasi tanta com la radical discrepància en les seves polítiques.

Al 2024, la ciutat està més desmobilitzada que mai. No només és culpa seva, però la ciutat està amb encefalograma pla, les capacitats de reacció de la protesta reivindicativa són penoses. El cas del Consell Esportiu li va explotar en el tram final i la va salvar el jutge i la justícia, arxivant el cas.

Després de perdre la majoria absoluta amb 13 dels 27 regidors, Núria passa el testimoni d’alcalde a David Quirós. El PSC-PSOE, com sempre, estudia el Pantone del pròxim cap de llista per a les properes eleccions de 2027. Li han donat temps per tal que es consolidi com a candidat.

Es coneix poc de David Quirós. En observar els seus primers dies com a alcalde, es mou amb un factor positiu. Es dona a conèixer i saluda al màxim nombre de veïns i entitats. És un modern madur, té apariència, la imatge de l’home d’avui, sembla que té criteri sobre el digital i practica o li agrada el bàsquet.

Per cert, el bàsquet és un esport de moda en el poder. Sánchez és un estratega que domina a la perfecció els darrers minuts/segons per guanyar les seves partides polítiques. No sé com juga Quirós… la seva expressió no verbal és diferent de la dels seus antecessors.

Està bé que sigui proper, però no només per guanyar eleccions. Hauria de ser proper i, sobretot, coherent.

La ciutat de l’Hospitalet posseeix una característica molt especial: hi ha molts «hospitalets» dins d’ella. És una ciutat diversa en el seu teixit humà i social. Està encastada amb calçador. Té una arquitectura urbana fragmentada, primer per la seva orografia amb un gran contrast entre el Samontà i la Marina, i sobretot per la fractura entre els seus barris provocada per les vies del ferrocarril que divideixen la ciutat de punta a punta en forma de creu.

L’estigma de l’Hospitalet domina com a ciutat dormitori, insegura, conflictiva, de baix rang, amb zones industrials decadents i l’última zona agrícola en perill. Aquesta sensació és força estesa, sobretot entre els ciutadans de Barcelona. La Riera Blanca no només divideix urbanísticament les dues ciutats: la divisió és social, cultural i econòmica.

Aquesta diversitat li proporciona tanta complexitat que la fa imprevisible. Aquesta és la gran dificultat per estimar el conjunt de l’Hospitalet, que és com una malquerida. Si algun dia hi hagués un alcalde que estimés l’Hospitalet tal com és, es convertiria en un alcalde històric.

Li dono idees a Quirós. L’Hospitalet és una ciutat difícil però apassionant. Té totes les característiques necessàries per poder lluir-se. El Pantone de 2024, com diuen, té un to de préssec sincer que transmet una sensació d’amabilitat i tendresa. L’objectiu d’aquest color és aportar notes de calma i serenitat.

David Quirós encaixa amb la descripció del Pantone 2024.

L’Hospitalet necessita urgentment polítiques honestes, valentes, que trenquin la cotilla del color del partit que ha governat durant els últims 45 anys, i que, d’una vegada per totes, sigui un alcalde que domini el Pantone Vermell de la força, per fer un l’Hospitalet més humà en l’urbanisme, en l’aspecte social i en el mediambiental.

Esperem que a la quarta sigui la vençuda.

Seria estúpid no reconèixer que durant aquests 45 anys la nostra ciutat no ha canviat. Seria així mateix cínic si no assenyalés en aquesta reflexió que la societat civil de la nostra ciutat ha estat segrestada per unes polítiques clientelars que han produït el fenomen urbanístic més vergonyós de la nostra història recent. En altres temps, hagués estat impensable que la societat civil de l’Hospitalet hagués romàs gairebé passiva davant d’una barbaritat urbanística com la que ha permès la construcció en els terrenys de Cosme Toda. Si no ho dic, rebento.

Veïns, desperteu-vos! Moveu-vos per forçar l’alcalde a recuperar la dignitat de la ciutat.

Ànims, alcalde! Tens una gran oportunitat; pots fer història i no formar part de la mediocritat dels teus antecessors a l’Ajuntament de l’Hospitalet.

Reivindico el sentiment de l’optimisme i de la raó.

Pagar dues vegades la taxa d’escombraries

JOSEP FERRER (Gent pel Canvi)

Una nova trampa de l’Ajuntament de L’Hospitalet: fins ara justificava un IBI dels més alts del nostre entorn adduint que “en el nostre rebut de l’IBI està inclosa la taxa d’escombraries”; ara ha segregat aquesta taxa, però sense rebaixar l’IBI, ans al contrari, augmentant-lo un 2’6%. És a dir, es com si cobrés dues vegades la taxa d’escombraries i a sobre més IBI.

Per l’Ajuntament és un bon negoci, ja que recaptarà un 25% més: vora 100M€ en lloc de 79M€. A canvi de res, ja que no es compromet a millorar el servei. Per cert, un servei força deficient, que mereixeria un altre article.

Aquest augment de recaptació l’aportarà la ciutadania i no és poca cosa:

– per un habitatge de 45m2, amb 4 persones, suposa un augment de 130€

(dels 225 actuals a 355)

– per un habitatge de 70m2, amb 4 persones, suposa un augment de 143€

(dels 450 actuals a 593)

– per un habitatge de 95m2, amb 4 persones, suposa un augment de 157€

(dels 700 actuals a 857)

Potser més impactant encara serà per a una persona gran en un pis petit: li suposarà un augment de 78€ (de 225 a 303).

Cal afegir que l’augment és regressiu, sense que es contemplin bonificacions ni ajudes de cap mena: en els exemples anteriors, representa un 58% per a pisos petits i un 22% per als grans. Arriba a un 73% per a pisos petits amb 6 habitants.

Una altra sorpresa, no menor, la donen els protagonistes del tema: ho promou el PSC, amb el suport dels Comuns, grups autoanomenats progressistes, que de cap manera insinuaven mesures d’aquest tipus en els seus programes electorals.

No esperaven que el recanvi a l’alcaldia comportés noves maneres de gestionar la nostra ciutat. Però tampoc esperàvem mesures tan immediates i tan grolleres per simplement augmentar la recaptació a costa de la ciutadania i en especial de la més feble.

Informació versus propaganda

Aquest dies hem parlat molt dels mitjans locals públics

Els darrers dies, aquest digital ha dedicat una part important dels temes tractats a una matèria que per bona part de la ciutadania resulta excessivament tècnica. Què tindrà a veure com es dirigeixen els mitjans públics de comunicació amb els creixents problemes que pateix la ciutadania? Què tindrà a veure la composició d’una sèrie d’organismes, d’un reglament de funcionament, d’una pila de regulacions formals per tot allò que afecta veritablement la ciutadania?. Aquí els problemes fonamentals són l’habitatge, cada vegada més car si és de compra i cada vegada més inassolible si és de lloguer, el creixement progressiu de les ràtios a les escoles, la manca d’escoles bressol municipals, els problemes de la climatització als habitatges i a tots els equipaments, els educacionals inclosos, l’absència d’espais capaços de convertir-se en refugis climàtics, la manca d’espais municipals per fer activitats veïnals, els problemes de seguretat, l’incivisme, la manca d’espais verds, la saturació demogràfica, l’especulació del sol a càrrec de promotors beneficiats per l’Ajuntament, els problemes de l’atenció de serveis socials, les mancances d’assistència a les dones, la falta d’un regulació eficaç pel que fa a la immigració… no acabaríem.

És cert que això és el que preocupa a la ciutadania i no pas si els reglaments són eficaços i es compleixen, o si els organismes són més o menys representatius. No és una excusa, però caldrà explicar que els professionals que treballem amb una matèria tan delicada com és la informació, sabem a bastament la importància dels missatges que rebem a través dels mecanismes informatius per modular les nostres opinions. En aquesta ciutat, amb tots aquests problemes esmentats, la informació arriba per molts pocs canals i un d’ells no pot competir amb cap altra pel seu aclaparador poder. Són els mitjans públics de comunicació: un canal digital, una televisió i un mensual imprès que arriba a la immensa majoria dels habitatges de la ciutat. Alguns diuen que la tele la veu molt poca gent i que el digital només l’obre la població molt vinculada a l’actualitat ciutadana, la més interessada. No fa res. Les xarxes s’encarreguen de vehicular la informació i ho observem nosaltres mateixos que som el mitjà més feble dels tres que apareixen regularment i observem un creixement sostingut de seguiment i una incidència a xarxes que hagués estat impensable fa només uns pocs mesos.

El que transmeten els mitjans de comunicació públics, es vulgui o no —que és vol, i molt— és el que acaba sedimentant les sensacions, malgrat els problemes. No vull dir amb això que els mitjans de comunicació públics escamotegen la realitat: penso seriosament que no l’escamotegen i això fa encara més difícil la percepció del poder que tenen, a l’hora de crear una opinió pública molt tolerant amb aquesta difícil realitat que vivim. La sensació exterior és que transmeten el que els arriba d’una manera el més neutre possible. Simplificant molt, el problema és que, el que els arriba és majoritàriament el que fabriquen els mateixos organismes municipals que, naturalment, sempre escombren cap a casa. I una mica també, el que opina l’oposició que, com passa habitualment, es dedica a criticar el govern, faci el que faci. Amb això ja compleixen els estandarts de neutralitat que fan molt complicat criticar-los obertament.

Si hem de fer cas de la imatge que destil·len els mitjans de comunicació públics, aquesta és una ciutat amb els mateixos problemes que la resta, hem avançat molt i més que avançarem. I em moltes coses som una col·lectivitat envejable. Si, és clar que hi ha problemes, però no és culpa del govern local, ni de les mancances en la gestió. És bàsicament responsabilitat del món en el que vivim, i l’Hospitalet fa tot el que pot per sortir-se’n, i se n’està sortint.

Canviar aquesta dinàmica on el que arriba a casa del ciutadà mitjà és que el govern municipal fa tot el que pot i més i ho està fent molt bé, vol dir canviar els mecanismes que controlen aquesta manera de dirigir el missatge. Cosa ben difícil, perquè la percepció de tots els que treballen en els mitjans de comunicació públics i els que els han encarregat la feina, és la mateixa: que els uns són els que paguen i els altres els que han de retre comptes als que els paguen. La percepció de que els paguem tota la ciutadania, ha quedat oculta sota el dia a dia. I per això es fa imprescindible modificar, al menys, els equilibris interns. Com a mínim, que els que fan i desfan i han fet i desfet des de fa dècades, ho tinguin més difícil i hagin de debatre, consensuar i projectar una mirada diferent sobre la realitat.

Un exemple servirà per entendre el que vull dir. Que a casa de tota la ciutadania arribi un mensual amb un titular que diu que comença la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat i que això és repeteixi al digital, a la televisió pública i a les xarxes, com és ben palès intenta fer front a l’enorme realitat de la taca de ciment que és la ciutat d’una manera excessivament barroera, excessivament propagandística: és una notícia per crear un estat d’opinió, no per reflectir la realitat. La realitat sembla ser que el que es vol fer és substituir tot allò que es pugui dels arbres talats i morts que ha estat una crítica brutal de la ciutadania en plena crisi climàtica que va a més i encara anirà a més. I per tant hi haurà, com a màxim, els mateixos arbres que ja n’hi havia i si es pot, uns quants mes. Allò que afirmen els seus titulars és una pura imatge especulativa per crear opinió. El que jo afirmo no m’ho he inventat: ha arribat de fonts internes, vinculades a l’adquisició de l’arbrat previst. Però és igual: no sabrem si en qualsevol cas és la més gran plantació d’arbres de la història de la ciutat fins que estiguin veritablement plantats. Aleshores podrem constatar si era un missatge informatiu o un missatge propagandístic. Podem fer apostes… (potser hauran de comptar com a arbres les plantetes dels parterres i de les jardineres).

La dinàmica de l’editora d’aquest digital, l’entitat Foment de la Informació Crítica, té com a objectiu ciutadà treballar perquè la comunicació que paguem tots sigui un servei públic i no un servei de propaganda del poder municipal. Modificar la composició dels organismes que ells mateixos han creat, perquè la llei els obliga a fer veure que són neutrals i plurals, és només un primer pas. Darrera d’aquest n’hi ha uns quants mes. I ja els avenço: tan discutible com el control total dels instruments que gestionen els mitjans públics de comunicació és la falta de reglamentació sobre la publicitat institucional que el mateix Pedro Sánchez ha defensat apassionadament perquè, com és obvi, sap que moltes institucions que controla l’oposició financen empreses que semblen mecanismes de manipulació de l’opinió pública més que no pas mitjans de comunicació. El que val en uns casos ha de valdre per tots i caldrà exigir a l’Ajuntament la regulació de la publicitat institucional dirigida, perquè l’objectiu d’aquesta publicitat institucional no és informar de serveis públics, sinó comprar voluntats. Igualment caldrà insistir en l’exercici monopolístic dels mitjans públics de comunicació a l’hora de finançar-se en part de publicitat comercial. Ingressos de publicitat que sostreuen als mitjans privats que no poden competir en igualtat de condicions per la diferència d’estructura i, per tant, de capacitat de difusió.

És a dir, exigir pluralitat en els instruments de control dels mitjans públics de comunicació és, en última instància, garantir que el que paguem tots no serveixi només perquè els que manen s’autopromocionin, sinó perquè la ciutat, amb el concurs de tothom, avanci…

El sueño de La Bòbila de Pubilla Casas

CARLOS GALVE (activista i peixater)

Acabo de leer la noticia de la remodelación que parecer ser va a tener «La Bòbila». La memoria es incandescente mientras conserva su don y la llama del recuerdo. El pasado tiene un cierto tinte melancólico. Es muy gelatinoso, tiene el riesgo de aparentar ser mejor que el presente y eso a los jóvenes les produce un poco de sordera e indiferencia. Lo útil es explicarlo mientras sea posible, para ayudar a evitar el olvido y a mejorar también, si es posible, el futuro.

En los años 70, el gran espacio que ocupaba aquella enorme zona abandonada, era un espacio con restos de la antigua fábrica de ladrillos rojos, bòbila en catalán. Parecía una ciudad abandonada y destruida como si hubieran pasado los siglos o hubiera sido bombardeada. Era un solar que parecía inmenso. La lluvia formaba zonas de charcos. Los niños jugaban a mil juegos y aventuras. Recuerdo la muerte de un niño al poco tiempo de llegar al barrio. Me impactó de tal forma, que el tiempo no lo borra. Cayó en unos de los antiguos pozos o huecos que aún se mantenían en lo que habían sido los hornos donde cocían las piezas geométricas que servían para levantar edificios.

El barrio de Pubilla Casas estaba en fase de construcción y crecimiento. Había núcleos consolidados como el mercadillo de Can Vidalet o el palacio de la Pubilla Casas. Como explica Ireneu Castillo, el barrio de Pubilla Casas tenía vocación de ser la zona residencial de l’Hospitalet. Transformó su ilusión de barrio chic, a un barrio de una relativa y rápida construcción para acoger a la mayoritaria emigración que llegaba a Cataluña desde los años 60.

No puedo evitar recordar, al pasar frente La Bòbila. También confieso que se me hace un nudo en la garganta. Ese espacio existe porque los vecinos que formábamos parte de la Asociación de Vecinos durante esos años nos empeñamos unitariamente en parar la especulación de los constructores que tenían pactadas las licencias de obra que debía conceder la Administración Local para construir bloques de pisos. Era una zona enormemente saturada y densa, víctima ya entonces de una evidente ausencia de espacio libre para sus habitantes.

La historia de la lucha para conseguir el espacio de La Bòbila tiene poca literatura. La diversidad ideológica y social que había en la Asociación de Vecinos era tan grande y plural, que nadie se ocupó ni se atrevió a hacerse suyo el éxito que significó parar la construcción. Nos enfrentamos al Ayuntamiento. Nos enfrentamos a la policía. Derrumbamos las vallas que iban colocando repetidamente. Llamábamos con megafonía por todo el barrio a la movilización y a las convocatorias de las asambleas de vecinos. Expropiamos tablones de obra para construir un escenario para hacer la primera Fiesta Mayor del barrio. La organizamos con los recursos económicos y humanos de los vecinos. Los que participamos en esta acción teníamos claro cuál era el objetivo. Trabajamos duro para frenar una barbaridad.

Lo más importante que conseguimos fue que los vecinos se hicieran suyo ese espacio. Ese fue el mayor éxito. Se paró la construcción, y además logramos que los escépticos e indiferentes se apuntaran el tanto como si fuera suyo: el éxito de la reivindicación. Siempre, o casi siempre, las iniciativas van por delante de las Administraciones. Algo un tanto cínico y decepcionante pues, en principio, nos consideraron locos, utópicos y radicales.

El solar de la bòbila. Hoy, la plaza de La Bòbila tiene la luz del arco iris. Fue, es y será, un ejemplo de la lucha anónima y unitaria de unas cuantas personas apasionadas de la Asociación de Vecinos de Pubilla Casas. La Bòbila fue un éxito. El éxito de todos de tener un sueño, convertido hoy en espacio libre común. Un rasgo de dignidad vecinal: merece la pena no olvidarlo. Hoy y siempre.

El “estilo Baix Llobregat”, de ayer a hoy

Els cinc últims secretaris generals de CC.OO. del Baix Llobregat.

Isidor Boix (sindicalista, ex miembro de la dirección del PSUC)

La fórmula “estilo Baix Llobregat”, como también la fórmula “estilo SEAT”, se popularizaron en los años 70 del siglo pasado para expresar lo que se consideraba como referencias ejemplares de las movilizaciones obreras de esta zona del “cinturón rojo” de Barcelona y de lo que se conoció como la primera fábrica española. Y ello, tanto por sus características de densidad industrial como por sus contenidos, caracterizados éstos como reivindicaciones inmediatas de condiciones de trabajo y de vida, integrando expresa y conscientemente la exigencia de libertades frente a la dictadura franquista, con formas de acción como huelgas y manifestaciones, unitarias, conquistando espacios de libertad con asambleas en los centros de trabajo, en las calles y plazas, en iglesias y también en locales de los “sindicatos” del régimen.

Con estas referencias no pretendo ahora extenderme en las características de aquellas importantes experiencias del movimiento obrero sino sólo recordarlas al hilo del acto desarrollado el pasado 10 de octubre en el local de CCOO de Cornellá (la capital obrera de la comarca del Baix Llobregat) como recuerdo y homenaje de las 3 Huelgas Generales de la zona de 1974 a 1976 y de los dirigentes obreros públicos de las mismas, de la permanente movilización obrera: Carles Navales (“el noi del vidre”, Elsa); Antonio García y Juan Ramos (Siemens); Pere Caldes (Fama); Paco Ruiz Acebedo y Josep Coscubiela (Rockwell Cerdans); Esteban Cerdán (Laforsa); Francisco Fuentes y Joan Estrada (Pirelli); Paco Español y Juan Blanco (Solvay); Antonio Plata y Félix Moreno (Roca); José Cano y Emilio García (Matacás); José María Bores (Portolés y Cia); Vicens Paris, Isabel Aunion, Conesa, Alcántara, Kati Segura, Miguel Salas…

El acto constituyó también un expreso homenaje al entonces muy joven y ahora algo mayor Emilio García, presente e interviniente en este acto, uno de los dirigentes de aquellas movilizaciones y Secretario General de CCOO del Baix de 1981 a 1986.

Por todo ello, este encuentro sindical en la sede de CCOO de Cornellá representó una aportación a un necesario ejercicio democrático: mantener viva la memoria de cómo avanza la Historia, nuestra Historia, particularmente la de movilizaciones sociales y de acontecimientos que significaron, como aquellas Huelgas Generales, una fundamental contribución a la conquista de avances tan notables como la liquidación de la dictadura franquista.

A partir de ese acto sindical en Cornellá, de recuerdo y homenaje, quiero ahora subrayar lo que puede significar hoy el “estilo del Baix Llobregat” en la acción social de nuestra clase trabajadora y proyectar este análisis a la necesaria reflexión sobre la construcción del sindicalismo hoy. Los inmediatos procesos congresuales de las dos grandes organizaciones sociales de nuestra clase trabajadora, las Confederaciones Sindicales de CCOO y UGT, podrían constituir un buen marco, una particular ocasión, para ello.

El Baix Llobregat sigue siendo una zona de densidad industrial y trabajadora, aunque más similar a las del conjunto de Catalunya, de toda España. Y por ello de evidente interés para hacer el análisis del tránsito del ayer al hoy, en la distancia de los 50 años transcurridos.

En relación con las características esenciales de la acción colectiva las apunto ahora sólo para contribuir a su análisis, añadiendo la referencia a mis recientes incursiones en las mismas: del movimiento sociopolítico al sindicalismo confederal (“Lenin y la cuestión sindical” https://isidorboix.wordpress.com/2024/06/30/lenin-y-la-cuestion-sindical/) y de su carácter unitario a la pluralidad sindical (“En la senda del sindicalismo de clase unitario” https://isidorboix.wordpress.com/2024/09/29/en-la-senda-del-sindicalismo-de-clase-unitario/), partiendo del permanente objetivo de la clase trabajadora de UNIDAD en la acción y en la organización.