El desgavell incontrolat del reciclatge de l’oli usat a l’Hospitalet

(A la imatge de portada, contenidors a un carrer de Valls)

El desinterès municipal s’agreuja amb la introducció de la nova taxa de residus que nomes pretén recaptar més, i s’oblida de la sensibilització social

Aviat farà dos anys que vam denunciar la pèssima gestió del govern municipal de la ciutat vers la gestió dels olis usats.

Han passat dos anys i, malauradament, res ha canviat. De fet, segons alguns veïns, les coses han anat a pitjor i no sembla que el govern tingui intenció de millorar-les.
El Ministerio és molt clar en les seves intencions. Posa dates i percentatges, més motivat per les sancions que la UE li pot imposar que per convicció pròpia; però tot i això, no fa gaire per obligar als ajuntaments a acomplir-ho. Això es pot veure a l’article 12 de la mateixa llei. El que fa és posar unes normes d’actuació mínimes, i tots sabem que el govern municipal de l’Hospitalet mai intenta sobrepassar els mínims establerts, la qual cosa comporta que, entre retards, incapacitat i estultícia, difícilment els acompleixin. Si hi hagués intenció de ser efectiu, el govern hauria d’imposar unes fites i penalitzar als governs locals que no les acomplissin, amb traduccions de pressupost i sancions proporcionals als perjudicis provocats. Després de tot, en una democràcia representativa, el responsable últim és el ciutadà, ergo, és el que ha de pagar. Però, en comptes d’això, el que fa és donar potestat als governs municipals de sancionar a les empreses contaminants, responsabilitzant-les del desgavell d’uns ajuntaments que no fan la seva feina.    

No cal explicar el que contamina l’oli usat. Segons el Ministerio para la Transición Ecológica, un sol litre d’oli contamina mil d’aigua, això sense comptar la brutícia que provoca als desaigües i les averies als sistemes de depuració.

Però anem al gra. Després d’haver entrat a les dades obertes de l’Ajuntament, només hem trobat les xifres de recollida d’oli usat del 2010, molt ambigües per cert, donat que el mateix Ajuntament no estava segur si van ser 18.000 o 24.000 litres durant aquell any. Certament, la diferència dona molt que pensar sobre el control que es feia llavors; en qualsevol cas, ambdues xifres són pitjor que patètiques. Suposem que hauran millorat, però tan poc, que el govern deu preferir callar i ja no les publica, encara que, sabent com fa la recollida, dubtem que tingui les dades. No cal ser molt llest per adonar-se del que diem, només cal veure el que el mateix Ajuntament tracta com Punt Verd a qualsevol mercat de la ciutat, per adonar-se que, a més de la manca de voluntat (el podem trobar tirat a un racó amagat), és bastant complicat trobar un dels envasos «autoritzats». De fet, com es pot veure a les imatges, la “instal·lació” es limita a dues caixes de cartró quasi bé sempre plenes d’envasos amb oli, uns de vidre reaprofitat, altres de detergent, uns quants dels que dona l’Ajuntament de la ciutat i altres de Barcelona, donat que és molt difícil trobar-ne de buits. Em disculparan si afirmem que, per variar, en això tampoc semblem del Primer Món.

A l’esquerra, el Mercat del Centre, a la dreta el de Collblanc, tan amagades que molts no saben que existeix

En qualsevol cas, no ens estranya que molts governs municipals no sàpiguen, ni aproximadament, la quantitat de litres que es reciclen. Encara que la llei parli de la necessària traçabilitat, la realitat és que permet un desordre total. Gràcies a això, els ajuntaments es treuen el mal de cap de gestionar, perquè altres ho fan per ells. Sense anar més lluny, segons els treballadors del Punt Verd, a l’Hospitalet la recollida i retorn dels recipients la fa FCC; una segona empresa que no coneixem, fa el reciclatge, mentre que la neteja i tractament dels envasos la fa Asproseat, aquesta última, curiosament, és la que abans, quan l’Ajuntament sabia quants litres es reciclaven, es feia càrrec de tot el procés. A saber què ha passat perquè ara tres empreses es reparteixin la feina. Per cert, no cal que busquin informació en les dades obertes de l’Ajuntament. No trobaran res. Nosaltres ho hem aconseguit preguntant als treballadors.

La irresponsabilitat no solament és del govern municipal sinó també de la ciutadania. Només uns pocs als que hem preguntat sabien que l’oli usat es recicla, i d’aquests encara menys, que és un gran contaminant. Ara ja ho saben, no per mèrit de l’Ajuntament, que sembla fer tot el possible perquè els ciutadans segueixin en una còmoda inòpia, sinó perquè nosaltres els ho hem dit. No ens ha d’estranyar: és més fàcil governar a una població inculta o fins i tot idiotitzada, que a una informada i culta.

Què lluny estem de tantes localitats espanyoles!, unes governades per la dreta, altres pel PSOE i algunes per l’esquerra. La sensibilitat mediambiental, la intel·ligència i la capacitat de governar no tenen color. Si fa dos anys les ciutats amb contenidors i una bona gestió del reciclatge eren minoria, ara ja són majoria. I no només espanyoles; a la resta d’Europa i a moltes ciutats de països sud-americans, com Colòmbia, Xile, Argentina, Nicaragua, etc. les autoritats promouen la recollida de l’oli usat amb campanyes publicitàries i sembren els seus carrers amb contenidors. Òbviament, seria el súmmum que el nostre Ajuntament fes com algunes del sud d’Itàlia, que per fomentar el reciclatge, canvien l’oli vell per un percentatge d’oli d’oliva verge. Us puc assegurar que si algun dia aquest govern municipal fes una cosa semblant, em trauria públicament el barret.

Granada a l’esquerra, Mariñas (Galicia) al centre i Castellar del Vallès a la dreta
Bogotá (Colombia) a l’esquerra, Argentina al centre i Chile a la dreta

Però l’assumpte no acaba aquí, sinó per la presa de pèl que representa la nova taxa d’escombraries, aprovada, per cert, pels grups municipals del PSC i dels Comuns, per una feina que, com es pot veure, no existeix. De fet, segons treballadors del Mercat Municipal del Centre —si ho fan a un, a la resta deuen fer el mateix—, els camions de recollida de les deixalles del Mercat no fan cap distinció i ajunten plàstics, cartrons i residus orgànics. I això ens fa pensar en el que deuen fer un cop a lloc, i si l’Ajuntament té algun sistema de control. Nosaltres no hem trobat cap evidència que s’hagi fet, o es tingui la intenció de fer, una auditoria sobre la gestió dels residus. Segons la documentació trobada, l’Ajuntament vol fer-ne una, però només sobre els costos. És a dir, tot indica que tant se li en fot com acaben els residus, o que si ho sap, no té cap interès en fer-ho públic.

A tot això li hem de sumar el complet descontrol, per no dir la disbauxa, de la gestió de la nova taxa, que segons alguns destinataris, s’ha rebut fora de termini i amb recàrrec; comerços que no la reben (òbviament, les seves dades no seran compartides), mentre que altres no saben qui l’ha de pagar, si l’inquilí o la propietat. 

Una façana de pega, amaga la de veritat

No podrien haver trobat millor paràbola. El que és habitual en aquest Ajuntament: mostrar una imatge amable per amagar la que fa pena. Explicar com de fantàstica és la ciutat perquè ens oblidem de la realitat. Fer propaganda enlloc de fer gestió. En aquest cas, la lona sobreposada a la bastida que serveix perquè no es vegin les feines de reparació, ajuda a la vista però, probablement, encareix l’obra. Segurament això és el que deu haver pensat el lector de L’Estaca que ens ha fet arribar la foto, perquè una lona d’aquestes dimensions val molts diners, com és imaginable. Però, com que la paguem tots, igual com el passat baròmetre que també era una lona sobre la realitat, doncs endavant. Com sempre.

Un ayuntamiento llamado Ellos

Carlos Galve Farré (activista i peixater)

Dos mil ventiseis, releo la novela de Paco Candel y una buena parte de ella, aun es actualidad (1994). Los avatares de un escritor/político en los 80, sigue en parte vigente. Las diferencias históricas son sustancialmente distintas y muy graves.

El genocidio del pueblo palestino y el retorno inminente del fascismo con traje democrático en nuestro país —en otros ya ha llegado—, producen temor e indignación.

La mediocridad de las izquierdas y el rearme y control de las derechas hace vislumbrar un futuro cuanto menos desalentador. Que, en el actual Consistorio de l’Hospitalet, se produzca el veto/voto del equipo de gobierno y se registre el silencio de los corderos de toda la oposición al deseo del alcalde, no solo me frustra sino que me cabrea enormemente.

Los cabreos en política son imposibles de evitar, van en el pack de esa actividad. La gran diferencia radica en la capacidad de soportar esos cabreos/frustración. La revista L’Estaca tiene historia, no la cito para ir al grano. Un grupo de ciudadanos de distintas sensibilidades políticas de izquierdas de nuestra ciudad nos unimos en Foment de la Informació Crítica (FIC), para publicar, entre varias propuestas más, un artículo diario de candente actualidad política y social de nuestra ciudad.

Como decía el expresidente Suárez, «puedo afirmar y afirmo”, que el periódico digital más activo e incisivo de todos los medios de comunicación de l’Hospitalet es L’Estaca con diferencia. Pues bien, no solo no ha sido elegida para estar en el lugar donde se controla la información pública local, sino que está vetada.

Durante estos días pasados se ha cocinado el nombre de los candidatos de los medios más activos de la ciudad para proponerlos al pleno y aprobarlos. Ni el alcalde ni los grupos políticos han tenido en cuenta a L’Estaca.

Los tiempos cambian para que nada cambie. Un ayuntamiento llamado Ellos sigue actual para lo bueno y para lo malo. Es evidente que la calidad democrática de nuestro Consistorio deja mucho que desear y demuestra dos aspectos: ceguera política y actitud política de baja calidad.

La vieja fórmula de «o estás conmigo o estas contra mí» toma relieve en este tema. No valen las rencillas personales ni tampoco los viejos estigmas de nadie. Es clarísimamente un veto a un modesto pero vivo y activo periódico en l’Hospitalet.

Hay que denunciarlo y combatirlo. Nuestra ciudad es vulnerable pero fuerte y tierna como una madre que admite durante toda su historia ser habitada. Somos muchos, tantos, que no sabemos cuántos. El reto merece la pena. Las gentes, nuestros vecinos en general, son buena gente, trabajadores/as que necesitan movilizarse y plantar cara a la inoperancia de todos los ultras de la política que activamente o con su silencio permiten o pretenden cerrar la boca de un grupo sensible a la información.

Somos modestos repito, pero vivos y activos. No nos callarán por muchos vetos que nos impongan. No dejaremos que la mediocridad del gobierno municipal paralice nuestra actividad y que la vida política y social de nuestra ciudad vaya segregando y facilitando el camino a la llegada de la ultra derecha.

No nos callarán las plumas y las voces, para denunciar las injusticias en l’Hospitalet. Ánimo companys: esto no ha hecho más que empezar.

ALTA DEL PRESIDENT ILLA

“El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha rebut l’alta de
l’Hospital Universitari Vall d’Hebron després d’una evolució favorable
del seu estat de salut. Ingressat d’ençà del 17 de gener, Illa
continuarà a partir d’avui a la tarda el tractament a casa mitjançant
el sistema d’hospitalització domiciliària del mateix centre.”

                                                       
Diari Vilaweb. 30-1-2026

Li han donat l’alta al president,
durant un més ha estat de baixa,
i s’ha trobat tan malament
que per poc no esquiva la caixa.

I Catalunya ha anat fatal
sense el seu preclar lideratge.
El país ha estat un sidral
amb el caos a l’abordatge.

Li han fotut orelles de ruc
a la consellera dels mestres.
Els pagesos, amb el trabuc,
i el vent ha petat les finestres.

Els de l’Esquerra i els Comuns
han complicat els pressupostos.
Vaga de metges els dilluns,
no et queixis si pugem impostos.

I fins i tot els porcs senglars
han fotut el camp de la gàbia
i s’han posat a pasturar
fins la Sibèria i Moldàvia.

Però el president ja està bé,
ja el tenim ben a punt de solfa,
ara ja no fallarà re:
perquè ja hi ha qui ho desengolfa.

I al pobre bitxo d’en Dalmau
li ha dit que d’aquí dos dies,
i amb l’ajut de Pere i de Pau,
arreglarà les Rodalies.

EL PEÓ DEL LLOBREGAT

POLLASTRE A LA BRASA

El pollastre i la carn d’olla comparteixen el dinar de Nadal i, pel que expliquen els entesos, abans compartien els àpats de la setmana. De dilluns a dissabte als catalans menjaven carn d’olla i els diumenges, pollastre. Avui la carn d’olla està desapareguda de les nostres taules i dels nostres restaurants amb l’excepció del dia de Nadal, mentre que el pollastre s’ha fet l’autèntic rei de la nostra cuina. El rei indiscutible.

Val a dir que aquesta victòria del pollastre per sobre de qualsevol altra carn és, a més a més, universal. Pel que jo sé, és menja a gairebé tot arreu i es cuinat de mil i una maneres, i probablement em quedo curt. Podem pensar des de l’espectacular pollastre de Nadal fins a als fingers de pollastre dels restaurant de cuina ràpida fins al pollastre a la brasa de les cases particulars i les braseries. I tots els pollastres, per a nosaltres, exòtics d’Amèrica i d’Àsia…

Diuen els antropòlegs que el pollastre va ser domesticat ara farà aproximadament uns 8.000 anys a Tailàndia (d’altres diuen que fou al Vietnam), d’aquí va passar a la Xina i l’Índia i, d’aquí, a la resta del món. Se n’han trobat fòssils a pràcticament a tot arreu, fins i tot a Anglaterra, nació caracteritzada per portar per principi la contrària al que fan els humans de la resta del planeta.

Total, que el pollastre és quelcom tan quotidià, tan a l’abast, amb tantes races diferents, amb tantes qualitats diferents, que es pot fer de tantes maneres diferents, que és difícil de centrar-se. És allò que diríem un tema massa ampli.

Per començar, diré que la meva dona, quan va a comprar pollastre el compra Cok, que vol dir, em sembla, que te una alimentació ecològica. A mi em sembla bé gairebé tot el que fa la meva dona i, més, a la cuina. Penso que és important saber què mengem, d’on surt, com l’alimenten i com el deixen d’alimentar. I no em fa gens de gràcia de cada dos per tres els nostres animals domèstics pateixin pestes, febres o altres malalties. Sense tenir-ne gens de coneixement –perquè jo sóc de lletres pures- penso que juguem amb foc. I que si en un àmbit te tot el sentit del món el control de qualitat i salubritat és justament en el de l’alimentació. Per això, quan els pagesos del país ens diuen que importem carn o vegetals de fora, sense totes les garanties sanitàries, quedo desconcertat. Es facilitar l’economia de tercer països a costa de la nostra salut? No s’entén, crec.

Un altre dia – o més dies, perquè ja he dit que el pollastre és un tema infinit- parlarem d’algun guisat de pollastre. Avui, simplement, farem parada i fonda amb el pollastre a la brasa. Val a dir que jo sóc un gran entusiasta de la brasa. Tot el que està fet a la brasa m’agrada molt, a condició que estigui ben fet.

Teòricament, fer-lo ben fet no és difícil, però passa com amb les patates rosses: com que a la majoria de llocs on vas te’l fan malament, penses que no deu ser tan fàcil. Ara, amb un pollastre a la brasa, poden fallar poques coses: o el pollastre, o la brasa o les dues coses. Què vull dir? El pollastre ha de ser de qualitat i ha de ser cuinat en el moment òptim. Molts restaurants compren barat per poder fer menús de preus competitius i, llavors, el que menges és una rifa, per no dir una ruleta russa. Jo sempre dic que menjar és una cosa seriosa i que ningú no et ven duros a quatre pessetes, per tan, si vas a dinar fora de casa has de trobar un restaurant amb preu raonable pel menjar que et donen. Menjar massa barat és una pèssima idea. Després, hi ha la brasa, que hem de dividir en dos elements: la brasa en sí i el cuiner. No crec que sigui difícil tenir una bona brasa per un restaurant, però podria ser (què en sap el gat de fer culleres?). Si un restaurant no te una bona eina per cuinar, tampoc no anem bé. Si el producte i l’eina fallen, la cosa no te remei.

Crec, sincerament, que el que sol fallar és el cuiner. I això per diferents motius. Un, perquè els restaurants de menú, sobretot a l’hora de dinar, sovint tenen més feina de la que poden fer i tot surt com surt. La segona és la poca professionalitat dels cuiners d’alguns restaurants. Vivim a un país farcit de bars o restaurants. Qui no sap què fer, munta un bar o un restaurant, com si donar de menjar i de beure la gent fos la cosa més senzilla del món. I no n’és gent de senzilla. És complexa i delicada. Ja no he anat  explicant. P

Curiosament, el millor pollastre a la brasa que jo he menjat, l’he menjat de menú a un restaurant del carrer Terra Baixa de L’Hospitalet. Casa Eugenio. Senzillament, rodó. Amb la pell cruixent, amb el seu punt lleugerament amarg  i de salabor, amb una textura delicada, amb una cocció perfecta. Una obra d’art dins de la seva senzillesa.

Poliesportiu a Santa Eulàlia. El conte de l’enfadós

En aquestes pàgines s´ha parlat moltes vegades del Poliesportiu de Santa Eulàlia, i no és casualitat ni una obsessió. Es tracta d’un deute històric de l’Ajuntament de la ciutat al barri, que els diversos governs municipals, des de l’alcalde Pujana, han anat jugant-hi.

Ja el 4 de maig de 1994 es va aprovar inicialment, segons decret 3102, el projecte del poliesportiu Gasòmetre, per import de gairebé 35 milions de les antigues pessetes. El decret anava signat per l’aleshores tinent d’alcalde i desprès alcalde, Celestino Corbacho. El 2005, onze anys desprès, el mateix alcalde Corbacho aprova per segona vegada el projecte de poliesportiu a Gasòmetre.

Altre vegada passats onze anys més, el 2016, el Consistori explica que la construcció del poliesportiu no seria viable ja que, segons el llavors tinent d’alcalde de Joventut, Cristian Alcàzar, suposava una inversió massa important, d’uns 12 o 13 milions d’euros i calia fer un projecte menys ambiciós. Pocs mesos abans s’havia inaugurat el Poliesportiu Gornal i, curiosament es va modificar la frontera del barri, que es va estendre del límit del carrer d’Amadeu Torner fins a un tram del carrer Trias, que correspondria lògicament al barri del Gornal.

Seguint amb la història, el 2019 s’aprova inicialment un nou projecte de poliesportiu a Gasòmetre, sense piscina, sense fitness ni màquines, és a dir un poliesportiu força limitat que va tenir una forta oposició veïnal que seguia reivindicant un poliesportiu sencer, amb una campanya amb el lema de “Mulla’t per Santa Eulàlia”.

El novembre de 2019, l’Ajuntament va convocat una Consulta Veïnal al barri de Santa Eulàlia (la primera i, fins ara, la única que s’ha fet a la ciutat) sobre dues propostes pel poliesportiu: a Gasòmetre o al Parc de l’Alhambra .El govern municipal va fer un ampli desplegament al barri en defensa de la seva proposta a la consulta: construir el poliesportiu al terreny del parc de l’Alhambra, retallant la superfície actual del parc. Tot i així, la consulta, que va tenir una amplia participació, va optar, amb el 61,35% dels vots, per mantenir la ubicació a Gasòmetre.

Com no podia ser d’una altra forma, la llavors alcaldessa Núria Marin i el llavors regidor del districte i ara alcalde, David Quirós, van manifestar públicament la seva acceptació del resultat de la consulta, assumint altre vegada el compromís de fer el nou poliesportiu a Gasòmetre.

Set anys desprès, les coses sobre el poliesportiu estan en el mateix estat que fa ja 32 anys. Mentre tant, al voltant de Gasòmetre s’han construït uns blocs a l’antic espai de la Indo, que pateixen per si el poliesportiu els priva d’hores de sol i de llum. Els veïns d’aquests blocs tenen les seves raons; sembla que els van vendre els habitatges amb la promesa que a Gasòmetre no es construiria res de més d’una alçada, mentre l’Ajuntament, per mitjà de la desapareguda ADU, concedia els permisos de construcció tal com estan.

Mentre tant, el 2019, l’Ajuntament va assumir la gestió directe del vell poliesportiu de Santa Eulàlia, deixant a la AESE (Agrupació Esportiva de Santa Eulàlia) com a usuària principal. L’estiu del 2020 el govern municipal va cedir la gestió del poliesportiu a la empresa Ferrovial, que no sembla estar especialment especialitzada en la pràctica esportiva.

Passen els anys i, mentre el més calent és a la aigüera, el govern municipal sembla interessat a estimular les divisions entre el veïnat, deixant de banda les seves promeses i, el que és més greu, el resultat de la consulta veïnal que, tot i no ser decisiva, va ser assumida per l’Ajuntament. D’aquesta manera, dues entitats que defensaven l’opció minoritària de construir el poliesportiu al Parc de l’Alhambra, la AESE i l’associació veïnal de Granvia Sud, segueixen sense reconèixer el resultat de la consulta, àmpliament majoritària a favor de la opció Gasòmetre.

Recollint una moció del PP que proposava estudiar altres possibles ubicacions pel poliesportiu, el govern municipal per boca de la regidora Iman Aisa, avui regidora d’esports i abans regidora del districte III, va anunciar el juliol de 2025 que l’Ajuntament presentaria tres projectes de poliesportiu a tres localitzacions possibles: Gasòmetre, el Parc de l’Alhambra o les antigues cotxeres de Rosanbus.

Sis mesos desprès d’aquest anunci, sis anys desprès de la consulta veïnal i 32 anys del primer projecte de poliesportiu a Santa Eulàlia, no hi ha res material. Des de l’equip de govern sembla haver-se elegit una política de desgast del veïnat; moltes de les persones que pensaven disfrutar de les instal·lacions promeses el 1994, ja no hi son entre nosaltres i, moltes de les criatures que fa sis anys confiaven en disposar d’unes instal·lacions correctes pel seu entrenament, no només d’una piscina, sinó també d’uns pistes de basquet o de vòlei, s’han fet adultes tot esperant.

Com dèiem en el títol d’aquest escrit, tot plegat es ben be la cançó de l’enfadós, promeses que van i venen, sense concretar-se mai; compromisos públics que no es compleixen; acords que resten en un núvol. Quatre alcaldes, Pujana, Corbacho, Núria Marin i David Quirós, i un incompliment continuat. Tot plegat una llàstima.

El ple municipal, interromput una hora per denegar-li el govern novament la paraula a FIC, sense poder evitar la intervenció dels seus representants

El clima de tensió de la sessió municipal amb desenes de col·lectius de veïns mostrant les seves reivindicacions, posa objectivament contra les cordes un govern que fa aigües

La denegació de paraula al ple municipal a l’entitat Foment de la Informació Crítica, va provocar una interrupció d’aproximadament una hora del ple municipal després que els representants de l’entitat s’aixequessin dels seus seients per prendre la paraula i l’alcalde els interrompis i immediatament suspengués provisionalment la sessió.

La sala de plens es trobava des de l’inici plena de desenes de veïns que protestaven per diverses causes i que van mostrar els seus lletreros reivindicatius al començar el ple. La sessió s’ha mantingut en la normalitat fins que al final dels dictàmens de l’Ordre del Dia i abans de les mocions dels grups municipals, una quinzena de persones s’han  concentrat a la dreta de la sala i han iniciat el parlament que tenien previst que no ha sigut escoltat perquè immediatament els regidors socialistes han marxat, mentre que els portaveus de tres dels 4 grups municipals s’han apropat a la concentració per solidaritzar-se amb l’entitat.

Aquesta interrupció pacífica del ple municipal —els concentrats només han mostrat els seus folis reivindicatius i han llegit la intervenció preparada— és la segona vegada que es produeix en un ple municipal en els dos darrers mandats. La primera va ser quan els membres de la Guardia Urbana van fer partícips a l’equip de govern les seves reivindicacions que no havien atès al llarg de  molts mesos i ara aquesta de l’entitat FIC per denegació de la paraula.

L’efectivitat de la paraula al ple està regulada pel reglament municipal que permet que les entitats es puguin expressar durant 5 minuts, sempre al final dels dictàmens i abans de les mocions dels grups municipals. A l’entitat FIC, que demanava la paraula de manera irregular durant bona part de l’any 2024, se li ha denegat l’ús de la paraula durant 7 mesos dels darrers 22, se’ls ha deixat parlar en només 6 ocasions, en altres quatre ocasions han cedit la paraula a col·lectius ciutadans que no podien accedir a la paraula de cap altra manera i en 5 mesos del primer any no la van demanar. Precisament la cessió de la paraula a col·lectius que tenien restringida la seva participació és el que va fer que l’equip Quirós posés en marxa una dinàmica de denegacions basant-se en que una entitat que es diu Foment de la Informació Crítica no pot parlar de res més que d’informació, quan és evident que la matèria informativa és tota la que afecta la ciutadania i que FIC organitza activitats de tot tipus sobre l’actualitat i les activitats ciutadanes.

Aquesta visió restrictiva del reglament, que es planteja castigar a una entitat que s’atreveix a posar en qüestió l’activitat del govern local, va ser denunciada davant la Síndica de Greuges de Catalunya que, en un recent informe va avisar l’equip de govern que estava vulnerant la legalitat de la participació ciutadana en els àmbits públics dels plenaris locals. Precisament FIC va demanar la paraula al gener per cridar l’atenció sobre aquesta vulneració de la legalitat que es complementa amb l’arbitrarietat manifesta del govern local i en aquest mes de febrer l’havia demanat per parlar de la crisi de l’ensenyament que pateix la ciutat.

Segons un Comunicat de FIC que va fer públic l’entitat ahir mateix al vespre, després de donar les gràcies a la ciutadania que es va concentrar a la sala de plenes per donar suport a la queixa de FIC —entre ells la Marea Pensionista— , mostra la seva “preocupació per l’actitud arbitraria i discriminatòria de l’alcalde” i el qualifica de “mantenir una actitud provocadora, desconsiderada i insolent” quan va qualificar el que havia passat de circ —va rebre nombroses protestes del públic present— i es va mostrar dolgut perquè s’havia interromput una moció sobre el 8 de març. L’entitat assegura que la posició de l’alcalde està “carregada de cinisme perquè el seu govern va estar anys prometen un SIE que no es posava en marxa per falta de local i mitjans” i ha mantingut “directament abandonades a les víctimes de la violència masclista sense atenció preferent”, mentre ara fa veure que és el govern més feminista del món, fent servir la lluita feminista com a eina de confrontació amb l’entitat. Una entitat que ha mostrat la seva implicació directe en la lluita feminista organitzant diversos actes al respecte.

L’entitat crida l’atenció també sobre un fet que, des del seu punt de vista “no hauria de passar desapercebut”. El fet que l’emissió del plenari que porta a terme la TV local es va interrompre d’immediat segons després que l’alcalde aturés el ple, “per evitar que la ciutadania que seguia el ple en streaming pogués assabentar-se de la protesta cívica que s’estava produint a la Casa Consistorial”. “Una mostra més —afirma FIC— de la manipulació amb la que operen els mitjans públics que expressa novament la necessitat evident que el control d’aquests mitjans es pugui efectuar des dels organismes previstos amb una participació objectiva, democràtica i protagonitzada pels professionals que tenen una visió crítica i objectiva de la informació”. “No cal confondre aquesta evidència amb el que facin o no els periodistes que reben ordres, com ha passat tantes altres vegades”, acaba la nota.