Presentació de la candidatura de Jaume Graells com a candidat d’ERC-EUiA per les Municipals de 2027

Entre 120 i 150 persones van assistir, el passat dissabte, a la presentació de la candidatura d’en Jaume Graells com a candidat a les pròximes eleccions municipals, que se celebraran el maig del 2027.

La presentació va estar al càrrec de la secretària general d’Esquerra Republicana, Elisenda Alamany, que va fer un breu resum del que significa el partit per a Catalunya, ressaltant el seu caràcter municipalista i integrador de diferents sensibilitats dins l’esquerra.

Tot seguit, en Jaume Graells va recordar la incapacitat del govern municipal de gestionar una ciutat que, per culpa de la seva incompetència, viu en una emergència permanent en tots els àmbits, des de la cultura i l’educació, passant per la sanitat i els serveis socials, fins a l’habitatge. Com a exemple ha assenyalat els 100 milions perduts per la ciutat, per la manca de capacitat de gestió abans esmentada.

Un cop fet aquest diagnòstic, que hem de reconèixer que qualsevol persona amb un dit de front i un pèl de criteri comparteix, va fer una proposta per recuperar la ciutat des dels barris, els comerços i la cultura, incidint, entre altres coses, en la creació de més escoles bressol, instituts, i recuperar la seguretat als nostres carrers.

Entre el públic vam poder veure a representants d’algunes entitats de la ciutat i de sindicats, entre ells el comitè d’empresa de Moventis.

Comunicat de premsa d’Esquerra Republicana – Esquerra Unida i Alternativa.

Diverses activitats de Primavera per aquest Sant Jordi que posen en marxa entitats de la ciutat

Foment de la Informació Crítica organitza la Festa del Pensament Crític i estarà present amb un estand propi a la Rambla el Dia del Llibre

El proper dijous 16 d’abril, Foment de la Informació Crítica, l’entitat editora de L’Estaca celebra com cada any la Festa del Pensament Crític, una activitat pensada per fer una trobada anual amb la massa social que supera ja els 70 associats i per presentar la revista de l’edició anual de La Nit dels Insurrectes i entregar a les persones homenatjades, a les famílies del homenatjat pòstum i als membres de l’entitat reconeguda, el material que es va fer servir a La Nit per reconèixer la seva tasca, les fotografies i un record d’aquella jornada.

Com cada any s’aprofita també per pr4esentar un Manifest anual que aquest any porta per títol Manifest-Crida per l’inici d’un moviment unitari d’acció i que proposa l’establiment de un acord de mínims entre forces polítiques i sindicals, entitats i persones interessades per preparar un canvi polític a la ciutat, quan queda gairebé un any per les properes eleccions municipals.

Com a final de la trobada es prepara un pica pica de solidaritat al que estan convidats tots els que en aquesta jornada es vulguin apropar a la seu de FIC, a l’avinguda del Carrilet, 321, 2n pis (Riosul), a sobre del bingo i a tocar de l’escola Patufet-Sant Jordi. Estan convidades totes les persones associades i simpatitzants i és un moment mol útil per establir complicitats.

Per cert que, aquest any, també a diferència dels altres anys, Foment de la Informació Crítica tindrà un estand propi a la Rambla Just Oliveras, durant el Dia del Llibre. A banda d’alguns associats que presenten els seus llibres aquest dia i que signaran exemplars, a l’estand de l’entitat es podran recollir diversos obsequis i materials: dues auques, en català i castellà, les mateixes auques perquè els infants les puguin colorejar, un punt de llibre, un bolígraf d’aniversari i el dossier sobre la lluita feminista que es va publicar a L’Estaca a primers de març. També estaran a l’estand els llibres que l’entitat ha publicat fins ara, així com les diverses revistes de La Nit dels Insurrectes i materials diversos d’altres anys.

Aquest mateix dia al vespre i també per primera vegada, l’Ateneu de Cultura Popular organitza la Primera Vetllada de Sant Jordi amb un sopar-concert a partir de les 21h. El preu per persona és de 25 euros i hi ha temps fins el dilluns 20 d’abril per adquirir els tickets corresponents. El sopar estarà amenitzat per Companys de Ruta, un grup especialitzat en versions.

D’altra banda, l’associació La Talaia, que organitza de fa anys les festes del barri Centre, va organitzar ahir dissabte, la primera edició del Fem Plaça, una proposta participativa de música folk, amb l’afegitó de tallers de dansa i un vermut popular.
Fem Plaça es va iniciar cap a les 11h. del matí als Jardins de Can Sumarro, i amb un concert de la banda de folk Groovin’ Cat, poc després.

Les famílies de Santa Eulàlia denuncien la manca de places públiques d’ESO a L’Hospitalet

La comunitat educativa reclama un lloc en un centre de proximitat

Les famílies d’alumnes de 5è i 6è de primària de diverses escoles públiques del barri de Santa Eulàlia han alçat la veu per denunciar la manca de places als instituts públics de cara al curs 2026-2027. Segons alerten, l’oferta actual és insuficient per garantir la continuïtat educativa de tots els estudiants en centres públics de proximitat.

Les famílies, procedents de centres com l’Escola Paco Candel, Pompeu Fabra, Prat de la Manta, Milagros Consarnau, Bernat Desclot, Provençana i Frederic Mistral, han traslladat la seva preocupació al Departament d’Educació de la Generalitat i a l’Ajuntament de L’Hospitalet.

D’acord amb les dades recopilades, actualment hi ha uns 330 alumnes matriculats a 6è de primària i 311 a 5è al barri, mentre que l’oferta de places públiques d’ESO és de només 243. Això implica un dèficit de més de 80 places, una situació que, segons denuncien, pot obligar moltes famílies a escolaritzar els seus fills fora del barri o a recórrer a centres concertats.

Les famílies consideren que aquest desequilibri vulnera el dret a una educació pública de proximitat i genera incertesa i inestabilitat. A més, alerten que la recent privatització de les escoles Pineda i Xaloc redueix encara més les opcions disponibles i incrementa la pressió sobre la xarxa pública.

Davant aquesta situació, reclamen a les administracions una revisió urgent de la planificació educativa. Entre les seves demandes hi ha garantir que el nombre de places d’ESO s’ajusti al volum real d’alumnes que finalitzen primària, evitar desplaçaments forçats a altres zones i assegurar una distribució equilibrada de les línies educatives.

Així mateix, exigeixen transparència i rapidesa en la comunicació amb les famílies afectades, així com la presentació d’un pla concret que asseguri que tots els alumnes del barri puguin accedir a un institut públic adscrit.

Finalment, recorden que aquesta situació ja havia estat advertida fa anys, quan es van formalitzar les matriculacions a infantil, i lamenten que no s’hagi fet una planificació adequada malgrat el temps disponible.

Les famílies han manifestat que restaran a l’espera d’una resposta clara i de mesures efectives per part de les administracions competents.

EL MENJAR DELS HOSPITALS

Ja s’entén que els hospitals no han de ser restaurants de primera categoria. Que no et serveixin ni marisc, ni cargols, ni caviar, ni àpats, ni vins gaire sofisticats. S’entén també que han de ser curosos amb la salut dels pacients, perquè estan a l’hospital per guarir-se.


Ara, el que no s’entén és que sovint els hospitals públics i privats del nostre país et serveixin una cuina horrorosa, immenjable. Les dues úniques explicacions que pot tenir això és que així s’estalvien diners -els malalts no tenen alternativa i s’han d’alimentar amb la porqueria que els serveixen- i acceleren les ganes de fotre el camp dels pacients. És a dir, és una manera indirecta de díscol.lapsar els col·lapsats hospitals del país.

Val a dir que els restaurants que hi ha als propis hospitals, als que van a menjar els acompanyants del pacient, no estan gaire millor. No hi ha problema quan l’hospital és enmig de la ciutat i pots anar a dinar o a sopar a qualsevol altre lloc on facin una cuina més decent.

Pots anar al bar simplement a esmorzar, berenar, fer un cafè o una coca-cola. Però quan t’hi quedes a dinar és un drama. El menjar és sa, això sí, però no tens ganes de repetir. I jo la veritat és que no ho acabo d’entendre. A un país ple de bars i restaurants per tot arreu, amb uns plats simples, saborosos i sans, quin és el motiu de que als restaurants dels hospitals, les clíniques i els dispensaris s’hi mengi tan malament? És una qüestió ideològica? És solidaritat amb la basòfia que fan menjar als malalts? Quin és el perquè de tot plegat?

Els acompanyants, al cap i a la fi, ho tenen fàcil. El primer dia van a dinar o a sopar a l’hospital i els altres dies diuen que hi vagi la mare del cuiner o la cuinera, a no ser, ja dic, que l’hospital estigui en mig del no-res, a un polígon industrial o dalt d’un turó, que també passa. Llavors, el que acaben fent és portant-se un tàper o un entrepà de casa, demanant una cervesa i brindant a la salut dels cuiners sapastres. Més que res perquè aquest país és molt vell i qui més qui menys aspira a menjar bé.

Ara, els que estan ingressats al llit, els que hi han de romandre dies, els que hi porten dies, els fan passar un suplici que jo crec que és intolerable. Que atempta contra els dret humà a menjar  dignament, que està inclòs en el dret a ser tractat com una persona digna. I és que és molt indigne tractar als nostres malalts malament, sobretot quan estan curant-se a l’hospital. És un abús i una manca de respecte.

A una nació civilitzada, a un país civilitzat, quins són els ciutadans que s’hauria de tractar millor? Quins són els ciutadans que haurien de gaudir de més privilegis de les administracions? Jo crec que els vells, els infants i els malalts. És a dir, els més febles. I si els impostos que paguem tenen un sentit moral, més enllà d’assegurar-nos el funcionament dels serveis públics, hauria de ser que els ancians, els nens i els pacients fossin cuidats com a ciutadans de primera categoria.

No ho faré gaire llarg: és obvi que, a casa nostra, sovint la civilització brilla per la seva absència. Hem passat del respecte reverencial als vells (senat vol dir ancià, és a dir, l’antiga Roma la governaven els ancians) al menyspreu, la indiferència i la marginació.
Pel que fa a les criatures, en comptes de d’escarrassar-nos en educar-les, ens escarrassem en mal-educar-les. I, pel que fa als malalts, els hi passa sovint com als vells, que els tractem com una nosa emprenyadora que ens hem de treure de sobre el més aviat possible. Quan es parla de manca de valors, de crisi de valors, més valdria que comencéssim per pensar en els vells, les criatures i els malalts.

Tot això ve arran de l’estada del meu net a l’hospital de Sant Joan de Déu. L’Hospital és impecable. Els metges són de primera categoria. Una referència al món. Llavors per què el menjar és incomestible?  Per què li han posat les coses més difícils a la mare i a l’àvia intentant que el nostre net mengés alguna cosa? Com és possible que es pugui portar menjar de fora de l’hospital i el que et serveixen a dins estan sigui ranxo? Honestament, no ho entenc. Tan costaria fer una cuina una mica més alegre, una mica més humana, una cuina que els pacients esperessin amb gana i delit? Jo crec que no. És més, crec que no es fa per pura desídia. I que és una vergonya que els pares i els avis hagin de portar menjar de fora per a que els nanos mengin alguna cosa. No està bé.

No es tracta de criticar en concret l’hospital de Sant Joan de Déu. Podria dir el mateix del Clínic, de la Clínica Provença o de l’Hospital de Barcelona. A tots serveixen la mateixa porqueria. Jo diria que ningú no es queixa perquè es pensa que l’important és la qualitat mèdica d’aquests hospitals i que la resta és secundària. Però no és. Perquè el menjar és important. No és secundari mai.

EL DIA DE LA MONA

Encara que la mona es vesteixi de
seda, mona es queda (Popular)

És aquí el dia de la mona,
finalment, el dia ha arribat.
i el mico filós i el pelat,
-cara de gos, cara de gat-
se’n fot de tot i es descollona.

Van fotent ous per tot arreu,
quan el que calen son ovaris,
per refrenar els ximples sectaris
que omplen de sang els calendaris
i no deixen viure ni a Déu.

Heus aquí la vella beata
portant la mona al seu fillol,
que bota com un cabirol,
mentre ballen el rock and roll
amb una pedra a la sabata.

I transigeix l’oncle Moisés
perico de tota la vida,
encara que sembli mentida,
a dur-li una maqueta a mida
del nou estadi dels culers!

I al seu puti-club de Las Vegas,
el Donald reclama una mona,
enorme com ell i rodona,
i brama i amenaça i trona
i es vesteix de seda i més seda.

Mateo Revilla, un retall de memòria a Bellvitge

El pròxim dissabte dia 11, a les 12 h, davant del bloc de la Rambla Marina 76, col·locarem a la paret, al costat de l’entrada de l’edifici, una placa recordant que allà hi va viure en Mateo Revilla i la seva família.

La paradoxa és la possibilitat —en aquest cas ben real— que fos el mateix Mateo qui no només no estigués d’acord amb aquest acte, sinó que fins i tot no hi volgués participar. La seva personalitat dona versemblança a aquesta hipòtesi.

Algú es pot preguntar per què, doncs, no respectar la seva manera de ser. Precisament per això: perquè en Mateo tenia una vanitat escassa i una humilitat brillant alhora. La seva senzillesa encaixava perfectament amb la seva intel·ligència innata.

No només mereix aquest record, sinó que Bellvitge també el mereix. Bellvitge ha de saber per què és com és.

En Mateo tenia, a més, la singularitat de l’home fet a si mateix. La seva capacitat de treball i el seu perfil autodidacte el feien un home lliure i únic. Va creure —i ho va demostrar— que valia la pena treballar a l’Associació de Veïns amb la idea de dignificar un barri pensat essencialment per ser habitat per milers de famílies treballadores.

Sempre preferia ser anònim sense deixar de ser genuí. Tenia caràcter i personalitat.

La memòria no només ha de recollir personatges famosos. El repte d’aquest senzill homenatge és, precisament, invertir aquesta tendència habitual. Bellvitge mereix saber quina mena de veïns hi van participar activament i van ser els qui, amb el seu compromís i molt de treball, van esmenar les mancances que els constructors van deixar o van evitar planificar en la construcció del barri.

Bellvitge és un barri fèrtil on van créixer moltes dones i molts homes que van trobar la seva raó de ser en la lluita veïnal. En Mateo va fer germinar la seva activitat social i política tant al barri com a la fàbrica.

És una mostra que l’activitat reivindicativa i social dins d’una associació de veïns genera i retroalimenta, amb elements essencials, la Política amb majúscules. Allò individual —homes i dones— es converteix en activisme i lideratge que mobilitza el col·lectiu: els veïns i veïnes de Bellvitge.

Hi ha corrents que avui denigren la política amb un objectiu clar: debilitar la democràcia. En Mateo, com molts altres veïns i veïnes, va relacionar el seu activisme amb la militància en un partit polític pensant en la democràcia, la justícia i la igualtat.

Explicar i recordar la història no és melangia. És conèixer el passat, que avui ja és història. És lluitar contra la desmemòria i la ignorància.

Conèixer i recordar com van haver de treballar homes i dones com en Mateo i en Beni Vilar és també ciència social: una manera de demostrar que un altre món és possible.

Bellvitge va ser una terra fèrtil que donava fruits. I avui Bellvitge continua donant homes i dones que han recollit el testimoni de tots els Mateos i Beni.

No oblidem els seus somnis —ni els nostres— per continuar treballant per un barri millor i per un món millor.