“Per valorar com es mereix el poc que ens queda”, el divulgador “apassionat de la història i el patrimoni riberencs” Ireneu Castillo, tal com es defineix a si mateix l’historiador hospitalenc, ha publicat recentment Els últims masos de l’Hospitalet, “un viatge a través dels últims testimonis muts del passat rural d’un municipi que va arribar a tenir una de les hortes més fèrtils d’Europa”. El 30 d’abril presentava el llibre a la biblioteca Josep Janés, al barri de Collblanc. “Aquest llibre és una conseqüència directa d’haver perdut gairebé tot el patrimoni rural en forma de masies a la ciutat”, començava Castillo durant l’acte de presentació. Segons l’historiador local, el ciment, l’asfalt, els blocs i el predominant color gris amb els quals coneixem actualment la nostra densificada ciutat havien estat no massa temps enrere un immens mosaic agrícola amb centenars de masies que estructuraven el verd paisatge i la vida quotidiana de la pagesia de la vall baixa del riu Llobregat. En concret, a partir d’un exhaustiu treball de recerca de la historiadora Marta Piera i d’altres obres, l’Ireneu ha publicat un llibre sobre les 339 masies que hi ha hagut a l’Hospitalet al llarg de la història, de les quals només en queden 25, sis d’aquestes concentrades en el reduït espai del cèntric carrer del Xipreret, on ens trobem amb Castillo pocs dies després de la presentació.
Blanca Riera
Encetem l’entrevista amb unes aparentment senzilles preguntes que potser no tenen unes respostes tan clares. Què ha passat amb els 314 masos que han desaparegut? Quan i com van desaparèixer? Quines van ser les causes de la seva desaparició?
Doncs aquestes 314 masies han estat enderrocades sense cap mirament, la major part de les vegades per deixar espai lliure a l’especulació urbanística més dura i inclement, per obrir carrers, aixecar blocs de pisos o construir naus industrials. Durant la segona meitat del segle XX van acabar desapareixent gairebé totes les masies que es disseminaven pel terme municipal, restant dempeus només el 7% de totes les que van existir. Una autèntica massacre de masos.
“Tot això abans eren camps”, vas comentar a la presentació, mentre que al teu llibre vols oferir una mirada crítica sobre la transformació urbana que ha esborrat gran part del passat agrícola de la ciutat. Com ha estat aquesta transformació?
Simplement brutal. Ara no ens ho podem arribar ni a imaginar, però fins als anys cinquanta del segle passat l’Hospitalet era un continuumde camps agrícoles d’una fertilitat sorprenent, des de l’avinguda del Carrilet fins a la platja. Les més de 70.000 persones que aleshores habitaven la ciutat ho feien concentrades sobretot al Centre, Collblanc, la Torrassa i Santa Eulàlia, deixant una gran quantitat d’espai que era ocupat per camps productius regats pel canal de la Infanta. La contínua arribada de nova població va fer que els propietaris del terreny veiessin la construcció de pisos en massa un negoci molt més rendible que l’agricultura. Un negoci rodó que, en pocs anys, es va emportar per davant els camps i, amb ells, els masos que antany els gestionaven. Veure gent amb barrets i forques muntant un paller rodejat d’animals de tir en el que avui és la rambla de la Marina és quelcom que, per a algú que vegi la ciutat actual, és poc menys que ciència-ficció. Però era real a finals dels 1950…, i no estem parlant de segles enrere. Repeteixo, simplement brutal.
Actualment, encara resta un espai agrícola a la zona de Cal Trabal, a prop del marge esquerre del riu i a tocar del barri de Bellvitge i de l’Hospital Universitari homònim. Aquest està afectat per un projecte de reurbanització, el Pla Director Urbanístic Biopol-Granvia, que vol transformar la zona en un hub sanitari, un pol estratègic en ciències de la salut. Segons el pla, els masos que hi resten (Cal Trabal, Can Masover Nou) es conservaran i rehabilitaran amb finalitats diferents de les actuals, ja que es vol reconvertir en un parc amb horts urbans amb un ús social. Quina opinió et mereix tot plegat? Quina utilitat tindran els masos en el futur?
Fa uns anys, l’anterior alcaldessa Núria Marín titllava d’“espais cutres” els pocs camps que encara no estan urbanitzats al voltant de Cal Trabal. D’acord amb aquesta resposta, no costa gens comprendre que la voluntat del Consistori és la d’urbanitzar fins a l’últim pam que queda lliure a l’Hospitalet. Tant se val que de les més de dues mil hectàrees dedicades a l’agricultura només en quedi el 2%, ja que la prioritat serà convertir-les en ciment i asfalt —l’excusa no és rellevant— seguint el model que, durant els darrers setanta-cinc anys ha omplert les butxaques d’uns pocs i ha convertit la ciutat en una llauna de sardines. I si al final es conserva, és perquè la pressió de la ciutadania ha estat prou forta per evitar-ho. Tot i això, els projectes “han de fer” alguna cosa, com transformar l’espai en un parc urbanitzat, quan el que s’hauria de prioritzar és mantenir l’ús agrícola del terreny com s’ha fet durant els últims segles (cosa legalment possible i factible). En el cas que es convertís en un parc urbà, les masies que gestionen l’espai deixarien de tenir sentit i, si no se’ls dona un ús social o privat, en pocs anys cauran a terra. Cal Masover Nou és l’exemple més clar, mentre que Cal Trabal, que es manté perquè és l’únic mas a l’Hospitalet que encara té activitat agrícola, seguiria el mateix camí.
Molts dels masos que resten dempeus estan catalogats dins del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA, que en un futur pròxim també inclourà el patrimoni no arquitectònic) o com a Bé Cultural d’Interès Local —a més, Ca n’Espanya, L’Harmonia, Can Sumarro i la Torrassa, també son BCIN, és a dir bens culturals d’interès nacional—, i en alguns casos estan completament reformats i tenen un ús concret, com Ca L’Harmonia o Can Sumarro, que acullen el Museu d’Història de la ciutat i la biblioteca del mateix nom, respectivament. Hi ha altres masos també catalogats i protegits que encara no tenen cap ús concret i resten tancats? Què caldria fer amb aquests altres masos?
De fet, n’hi ha uns quants que, tot i estar protegits i catalogats, no tenen cap ús definit en l’actualitat, i això pot representar un greu risc per a la seva supervivència. És el cas de la Torre Gran o Cal Masover Nou, que tot i estar protegits, es troben pràcticament en ruïnes perquè els propietaris no compleixen el seu deure legal de conservació del patrimoni i l’Ajuntament no aplica les mesures punitives corresponents perquè ho facin. Un altre exemple és Ca n’Angulo, també conegut com el Mas de la Remunta, que tot i estar protegit, catalogat i de propietat municipal, porta dotze anys tancat i sense un ús definit, el que està provocant un procés de degradació rapidíssim. El cas de La Torrassa és encara pitjor. El 2008, quan s’anava a rehabilitar, es va descobrir que amagava les restes del castell romànic de Bellvís. El govern municipal, que n’és el propietari, va aturar el projecte i en comptes de refer-lo amb caràcter d’urgència, l’ha deixat a mitges (oficialment, en recerca de finançament) a expenses d’haver deixat una ruïna totalment degradada i indigna, tant pel monument, com pel barri. I la problemàtica afecta uns quants exemples més, ja que un edifici sense ús és a l’avantsala de la seva desaparició. Què caldria fer en aquests casos? buscar-li un ús, quin sigui (privat o públic, digne o indigne, tant se val), ja que és l’única forma que aquestes cases continuïn amb vida un cop que ja han perdut irreversiblement l’ús agrícola que les va generar.
Altres masos sense catalogar resten abandonats i en un greu estat de degradació, com Can Rigalt, que està catalogat com BCIL i amb la fitxa nº 13 de l’actual PEPPA, o Can Jaume de la Vidala. Aquesta segona masia, envoltada de carreteres i pràcticament inaccessible, és a un pas de caure derruïda, mentre que la primera, propietat del FC Barcelona, resta tancada i abandonada i en un avançat estat de degradació. Quins factors han determinat el lamentable estat actual d’aquestes cases de pagès? Què demanes des de les pàgines del teu llibre (i a qui)?
Tot i que només ens queden 25 masos de 339, la casuística que afecta a cadascun és tremendament variada. Dels dos exemples que esmentes, Can Rigalt es fa servir com a moneda de canvi dins d’un projecte urbanístic supercomplex que afecta una gran quantitat de propietaris i administracions que està fent que el mas estigui absolutament abandonat enmig d’una tempesta judicial i burocràtica. Can Jaume de la Vidala és el que jo anomeno una “masia fantasma”, ja que en ser abandonada als anys 1970 a causa de la pèrdua dels conreus i la profusió de vials al seu voltant, es va deixar abandonada a la seva sort, i tot i que les ruïnes no estan molt pitjor que la Torre Gran, sembla que tothom ja la dona per perduda. I més en tant que està afectada també pel PDU Biopol-Granvia i la cobertura de l’esmentada via d’entrada a la ciutat pel sud-oest, encara que es podria rehabilitar sense gaire problema. ¿Què demano des del meu llibre? D’una banda, que la ciutadania sigui conscient que existeix aquest patrimoni i li doni la importància que històricament ha tingut per al desenvolupament de l’Hospitalet. De l’altra, que les administracions intervinguin decididament per preservar aquest llegat històric de la societat i no com simples gestors d’un llenç en blanc.
Durant l’acte de presentació del llibre, vas rememorar una sortida amb el teu institut en la qual vàreu fer una visita a un pagès de la ciutat. Què vols reivindicar amb Els últims masos…? A qui va dirigida aquesta “memòria històrica en perill”?
De fet, amb aquest llibre directament no vull reivindicar res, ja que no ho he fet amb un ànim crític, sinó que l’he fet amb la intenció de donar a conèixer a la ciutadania —encara que breument— la història de cadascuna de les poques masies que encara ens queden. Més que res perquè, fins ara, no hi ha hagut cap publicació —privada o municipal— que hagi explicat a la gent de l’Hospitalet la història d’aquelles cases de pagès que troba en el seu dia a dia pels carrers de la ciutat i que són autèntiques desconegudes per a la mateixa ciutat. A partir d’aquí les derivades que se’n poden extreure són enormes, ja que el patrimoni, més enllà d’unes pedres velles, si s’explica correctament, és un lligam entre el passat i el present, entre els nouvinguts d’abans i els d’ara, i ajuda a donar-li una dignitat que sovint se li ha negat. Amb aquesta perspectiva he volgut adreçar-me a tothom, en el benentès que una de les pitjors coses que ens pot passar com a societat és que no coneguem el lloc que ens envolta. Un desconeixement que impedeix, d’una banda, que la ciutadania no se’n faci seva la ciutat i, de l’altra, que les administracions (començant per la local) actuïn en defensa de la mateixa ciutat, ja que no li donen cap importància i la veuen com un simple contenidor de persones.
També vas comentar que és molt difícil mobilitzar ningú en defensa del patrimoni si aquest és desconegut per a la major part de la població. “Hi passem per davant i no el veiem”, dius de manera molt gràfica. Penses (o més aviat esperes) que aquest treball de recerca i documentació serveixi per fer difusió d’aquesta part del patrimoni local? Què vols aconseguir amb la teva tasca?
Partint de la base que no hi havia cap publicació dedicada a explicar d’una forma sintètica el poc patrimoni rural que, en forma de masos, ens queda a l’Hospitalet, el que pretenc és tapar un forat de desconeixement de la nostra història que ens afecta a tothom. Si amb aquesta petita obra puc ajudar a donar a conèixer, encara que sigui una mica, les nostres darreres masies i fa que algú les vegi amb uns altres ulls, ja hauré aconseguit el que pretenia. Perquè penso que si no coneixes el teu entorn difícilment podràs estimar-lo. I l’Hospitalet s’ha de conèixer.
“Res que no es conegui no es pot estimar i res que no s’estima no es pot protegir”, has reiterat en moltes ocasions amb relació al patrimoni desconegut (i abandonat). Què caldria fer perquè la ciutadania conegués el patrimoni local? Penses que som a temps de recuperar els masos més degradats?
Evidentment, donar-lo a conèixer. Fer molta divulgació de la nostra història i el nostre patrimoni, però, atenció, no només al jovent mitjançant activitats escolars, sinó a la mateixa gent gran que, malgrat viure tota la vida a l’Hospitalet, desconeixen detalls bàsics de la seva història. Al respecte, el Museu de l’Hospitalet i les entitats dels barris en fan algunes activitats, però tot plegat són insuficients per a una població censada de prop de 300.000 ànimes que desconeix la ciutat on viu. En aquest sentit, l’Ajuntament té una greu mancança en polítiques serioses i de gran abast de divulgació del nostre patrimoni que les entitats i historiadors difícilment podem suplir.
Respecte a la recuperació dels masos degradats, resulta evident que el que s’ha perdut, ja no hi ha forma de recuperar-lo, per molt que des del Consistori de l’ajuntament es prometin tres milions d’euros per rehabilitar la Torre Gran o Cal Masover Nou. Més que res, perquè el que s’ha esfondrat construït segles enrere, s’haurà de refer amb tècniques actuals i no amb tècniques antigues. O que el que s’aixequi de nou serà un edifici de nova planta amb l’aparença d’antiga, però en cap cas serà la paret original, la biga original o la teulada original. Menció a part serà l’autèntica bestiesa pressupostària per a refer una edificació que si s’hagués actuat al principi, com tocava, hauria estat infinitament més barata. La desídia institucional és, en aquest cas, «patrimonicida» i malbaratadora de fons públics.
Actualment, l’esmentat pla de protecció del patrimoni arquitectònic estableix els graus de protecció i els procediments per a intervenir sobre un conjunt de 110 elements arquitectònics amb l’objectiu de conservar, gestionar i destacar els elements i espais que formen part de la memòria col·lectiva de la ciutat. Alguna de les masies està inclosa en el pla? Haurien d’estar totes dins del PEPPA?
De fet, de les 25 que encara resten dempeus, 22 estan incloses dins del catàleg patrimonial. Només tres es troben fora d’aquest —Ca la Marieta, Cal Capellà i Cal Rovira—, la qual cosa implica que totes aquestes masies haurien d’estar incloses. Encara és més incomprensible quan resulta que Cal Capellà era als primers catàlegs dels 1980 i després va ser exclosa sense raó objectiva aparent. Cal Jaume de la Vidala, en tant que “mas fantasma”, tampoc hi és, tot i que hauria d’estar inclòs també als pròxims catàlegs. Sigui com sigui, per la seva importància com a testimoni d’un passat irreconeixible avui dia, totes aquestes cases de pagès haurien de ser considerades patrimoni de la ciutat; el fet de no incloure-les seria considerar-les prescindibles o “que sobren” quan, donada la singularitat del que estem parlant, no en sobra cap ni una.
D’altra banda, deu anys enrere un grup de persones i entitats “amb el desig de donar valor, preservar i conservar el patrimoni de la ciutat” van constituir el Grup de Patrimoni de l’Hospitalet (GPLH). Com a divulgador del patrimoni local penses que és una eina útil per recuperar els masos i altres elements degradats?
El paper del Grup de Patrimoni de l’Hospitalet no està pensat per recuperar patrimoni desconegut o degradat, ja que això és feina dels propietaris i/o de l’Ajuntament. El GPLH fou pensat com a plataforma per a coordinar les diferents entitats i la societat civil de la ciutat en la defensa del nostre patrimoni, en un moment en el qual el patrimoni hospitalenc es trobava absolutament indefens davant totes les amenaces exteriors i la passivitat recalcitrant de l’Ajuntament. En aquest cas, el grup actua com una mena de “guerrilla” de primera actuació que mobilitza la ciutadania hospitalenca en defensa del nostre patrimoni històric. La divulgació d’aquest llegat, ja queda en mans de la iniciativa dels seus integrants, tot pressionant l’administració a prendre mesures allà on li pertoqui, tant en la seva divulgació o protecció.
A més de la publicació anterior de diversos llibres sobre patrimoni local i comarcal, com 1001 curiositats del Baix Llobregat, al teu blog Memento Mori també has publicat 1.500 articles que han superat els cinc milions de visites. Com valores aquestes xifres? Què vols aconseguir? Penses que és útil la divulgació de la història i el patrimoni locals? Pot servir per salvar les 25 masies que encara resten dempeus?
Després de 21 anys online, més de 5,7 milions de visites i gairebé 1.600 articles, la veritat és que les xifres que ha arribat a assolir el meu blog fan autèntic vertigen. No obstant això, tampoc he volgut arribar enlloc sinó que, com a obra de tota una vida, ha estat la suma d’encadenar una passa rere l’altra fins que t’adones que has creat un autèntic univers digital. Un univers on he explicat la meva visió del que m’envolta, històries, curiositats, coses poc conegudes… i que m’ha servit per a donar a conèixer un món que, sovint, és desconegut per al gruix de la ciutadania. En aquesta casuística entraria el patrimoni i la història de l’Hospitalet que, perdut en el marasme d’una Catalunya «barcelonacentrista», he volgut destacar i treure de l’anonimat per a la gent de fora, però, sobretot, per a la mateixa gent hospitalenca que ignora la seva mateixa història. Les masies de l’Hospitalet serien una part d’aquest patrimoni oblidat i ignorat, i si el fet de fer un llibre o sortir en el meu blog serveix perquè la gent es fixi en un racó perdut de la nostra ciutat i ajudi a recuperar-lo, no haurà estat feina en va.
