Segurament pot ser interessant entrar una mica en la història del poliesportiu de Santa Eulàlia i, també en la del parc de l’Alhambra. Tot plegat pot ajudar a entendre la història recent del barri i de la ciutat i, potser per copsar alguns lligams dels successius governs municipals.
Les primeres instal·lacions del que avui es encara el poliesportiu de Santa Eulàlia van començar a funcionar progressivament i sense cap acte oficial d’inauguració. Eren els primers anys de la dècada dels 70, en un moment de desindustrialització del barri i d’un creixement desbocat de l’especulació urbanística. Cada espai deixat per una institució industrial era aprofitat per construir i construir nous blocs d’habitatges.
Al carrer Jacint Verdaguer, la Caixa va voler construir un edifici amb una volumètrica significativa. Per compensar-la, van crear unes instal·lacions esportives, essencialment una pista de bàsquet i una piscina.
Eren els anys del boom constructiu a la ciutat, amb l’aixecament dels blocs a Can Serra i una administració municipal dirigida per l’alcalde nomenat pel franquisme Vicenç Capdevila, envoltat de constructors locals que portaven ja una dècada enriquint-se a base de construir arreu amb permutes d’habitatges d’una planta o d’una planta i pis, habituals al barri de Santa Eulàlia i compres de terrenys que, fàbriques i i els antics sitials d’escombraries, anaven deixant al seu abast.
A mitjans dels anys 70, Francesc Codina va assumir la regidoria d’esports, substituint a Domingo Peiró, i va crear el Patronat Municipal d’Esports, que va assumir les instal·lacions del carrer Jacint Verdaguer, ja com el poliesportiu del barri, amb el suport del llavors regidor delegat de Santa Eulàlia, en Joan Perellò que va ser qui va substituir com alcalde a Vicenç Capdevila quan aquest va ser nomenat diputat, ja a l’any 1977.
El primer ajuntament democràtic va agrupar algunes de les entitats esportives del barri, el club de natació, el de bàsquet i la mateixa vocalia d’esports de l’Associació Veïnal de l’època, en l’AESE (Agrupació Esportiva de Santa Eulàlia) que va assumir la gestió del poliesportiu fins a inicis dels anys vint d’aquest segle.
En aquests anys, l’Hospitalet va arribar ja al quart de milió d’habitants en un model de ciutat basat en l’especulació urbanística més desaforada. Un model que, descomptant un petit període inicial del primer ajuntament democràtic, els successius governs municipals del PSC, han assumit com el seu model de ciutat. D’aquí les dificultats per trobar espais lliures per equipaments de tota mena i per parcs.
Així, el Parc de l’Alhambra, l’únic espai d’un barri que ronda ja els 50.000 habitants que té les característiques mínimes d’un parc urbà, un espai qualitativament diferent d’una zona verda.
L’espai que ocupa avui el parc ja era present des dels anys 70 com una petita arbreda en els terrenys que ocupava la fabrica tèxtil, coneguda com “El Cànem”. Al plantejar-se la construcció dels blocs d’habitatges que formen el que es coneix com Gran Via Center, entre el carrer Aprestadora i la Granvia, es va arribar a un acord amb la constructora dels blocs d’augmentar la volumetria, es a dir l’alçada en pisos dels blocs, a canvi de deixar lliure l’espai que ocupava l’arbreda que va servir de base per la construcció definitiva del Parc.
D’aquesta manera, coincidint amb el dia de la Constitució de l’any 1986, va ser inaugurat l’actual Parc de l’Alhambra amb la presència del llavors alcalde de Barcelona i de la AMB, en Pasqual Maragall i l’alcalde Pujana.
No semblen doncs casuals les semblances entre la manera com es van poder construir el Poliesportiu i el Parc. En tots dos casos son fruits d’acords de compensacions amb empreses constructores a canvi d’incrementar el volum dels blocs d’habitatges i, correlativament, de l’increment dels beneficis de les empreses promotores. No hi ha hagut al barri reserves d’espais per equipaments públics de tota mena.
La historia que ve tot seguit la coneixem també. El 1994, vuit anys desprès de la inauguració del Parc de l’Alhambra, el govern municipal, responent a la demanda veïnal sobre les deficiències del Poliesportiu de Jacint Verdaguer, va aprovar la construcció del nou poliesportiu als terrenys de Gasòmetre, en un moment en el que encara existia, al costat, l’empresa Indo.
Aquest projecte, valorat en 35 milions de les antigues pessetes, va quedar adormit en alguns dels calaixos del Consistori, fins que la pressió veïnal, una altre vegada va forçar al llavors alcalde Corbacho a reafirmar el projecte de Poliesportiu als terrenys de Gasòmetre, ja a l’any 2005.
El 2016, ja amb Nuria Marin com alcaldessa, el llavors regidor Cristian Alcàzar, va començar a explicar que el cost del poliesportiu a Gasòmetre, entre 11 o 12 milions d’euros, era excessiu. Ja el 2018, el govern municipal va aprovar un nou projecte a Gasòmetre sense piscina, sense màquines i sense fitness. El veïnat va rebutjar aquesta decisió i es va endegar una campanya amb el títol de “Mullat per Santa Eulàlia”, reivindicant un poliesportiu sencer.
El mateix any es va convocar, per part de l’alcaldia, una reunió veïnal al Centre Cultural per presentar el seu projecte que va ser clarament rebutjat pels assistents, que van omplir amb escreix la sala d’actes del centre.
Casualment, o no, per les mateixes dates, en el Parc de l’Alhambra es van enderrocar els porxos que l’envoltaven al·legant que estaven en mal estat. Van afirmar que es reposarien aviat, però encara s’està esperant que es faci.
Ara fa set anys, el 2019 es va fer la primera, i fins ara única, consulta veïnal sobre la localització del poliesportiu, en la que es convocava a triar entre dues opcions: Gasòmetre o Parc de l’Alhambra. Malgrat la intensitat de la campanya del govern municipal i del PSC, la majoria de participants en la consulta van optar clarament per la opció Gasòmetre. La llavors alcaldessa Nuria Marin i el llavors regidor del districte David Quirós, van afirmar que respectarien l’opció majoritària.
Des de llavors fins fa uns dies, no hi ha hagut cap acció municipal. Només excuses: falta un informe d’un estructurista, ho estem mirant…
Tot i així, el mateix any, l’Ajuntament assumeix directament la gestió del poliesportiu, reduint a la AESE com a usuària, per cedir la gestió a Ferrovial l’any 2020.
Al mateix temps, el Parc de l’Alhambra es l’únic refugi bioclimàtic del barri, tot i que estem esperant des de fa mes de tres anys, el concurs participatiu d’idees sobre la seva reforma i restitució.
A hores d’ara, el govern municipal, sense cap consulta ni comunicació amb les entitats veïnals, ha anunciat que disposa d’un informe tècnic que conclou que el promès poliesportiu només podrà construir-se en el parc de l’Alhambra i que serà l’opció que l’Ajuntament impulsarà, retallant la superfície del parc, amb la promesa de fer de Gasòmetre una zona verda (que no un parc) i de fer una mena de passadís verd entre el que quedès del parc i la plaça Francesc Macià, que és avui un dels solàriums més importats del barri.
D’aquesta manera es concreta el model de ciutat del PSC. Un poliesportiu que es menja un tros d’un parc, obert de cara a la Fira i als hotels de la Granvia i d’esquena al barri i al seu veïnat. Tampoc el veïnat de Granvia Sud resultaria beneficiat; la prioritat del projecte apunta al turisme i als negocis.
Des del moviment veïnal s’han anunciat ja accions contra aquest projecte. La reivindicació de que el Parc de l’Alhambra no es toca, si no és per la seva ampliació i reforma, creix entre el veïnat que se sent enganyat pel seus representats municipals. La gent de més edat té molt present la cançó folk de “Salvem el Parc d’Elisian” i serà difícil pel govern municipal trencar el Parc i aconseguir la divisió del veïnat.
