Mes: maig de 2026

El govern Quirós proposa construir el nou poliesportiu de Santa Eulàlia menjant-se una part substancial del Parc de l’Alhambra

L’argument del govern és que es guanyen zones verdes, hi ha dues entitats que li donen suport i és una incògnita la posició dels republicans si el tema arriba al ple

De manera sobtada, un de tants temes que el govern Quirós portava congelat des de fa anys, acaba d’esclatar amb l’anunci abans d’ahir d’un informe tècnic de viabilitat que, segons l’executiu local, ha analitzat els tres possibles emplaçaments que estaven sobre la taula per construir el nou poliesportiu de Santa Eulàlia. Cal recordar que l’anterior poliesportiu de Santa Eulàlia va ser inaugurat l’any 1976, fa exactament 50 anys i tothom afirma que està al final de la seva vida útil. La reclamació del veïnat per construir un nou poliesportiu que cobreixi les necessitats, es remunta més de tres dècades enrere, quan encara governava el municipi el primer alcalde de la democràcia.

Un informe que no s’ha fet públic

Pel que ha afirmat el govern Quirós —l’informe no és accessible per ser consultat— els tècnics han arribat a la conclusió, com ha informat el Canal digital de LH, que “la única opció viable per criteris d’accessibilitat, funcionalitat, impacte urbà, mobilitat i sostenibilitat econòmica” és el Parc de l’Alhambra. Aquest és el principal parc del barri en extensió (15.000 metres quadrats) i un dels pocs espais que es pot considerar autènticament zona verda en un barri amb una densitat de població per sobre dels 26.000 habitants per Km2. El projecte, pel que se sap fins ara, inclou la creació d’una “illa verda” que connectarà el Parc de l’Alhambra amb la plaça Francesc Macià i l’entorn dels carrers Aprestadora i Alhambra. El que s’anomena illa verda en el projecte, no és res més que la connexió dels carrers i els reduïts espais oberts actuals amb els equipaments escolars de l’entorn, eliminant la presència de vehicles privats, una opció —el que es coneix com a pacificació urbana— que els veïns porten també reivindicant de fa anys per la massiva afluència d’infants a la zona, però que no contempla per res la recuperació de cap espai nou ni cap naturalització específica.

L’informe sembla que ha analitzat les tres ubicacions alternatives, la del Gasòmetre, la de les antigues cotxeres del Rosanbús i la del parc i, com era previsible, considera que aquesta última, que ja havia defensat en el seu moment prioritàriament el govern municipal, és la que reuneix les millors condicions.

Segons les previsions, construir el poliesportiu sobre una part del que avui és el parc de l’Alhambra, augmenta en 9.000 metres quadrats la superfície verda de Santa Eulàlia, gràcies a que el projecte suposa transformar l’espai actual del Gasòmetre en zona verda i afegir en el còmput els espais “pacificats” del carrer Alhambra, Aprestadora i la impossible plaça Francesc Macià que està construïda sobre un pàrking i no permet arbrat consistent.

Descartada l’opció que el veïnat va considerar vàlida

Pel que s’ha informat, s’ha descartat l’opció del Gasòmetre perquè presenta limitacions importants de mobilitat: aquestes al·legacions indiquen que quedaria afectat un tram del carrer de Santa Eulàlia, hi hauria dificultats per l’estacionament d’autocars i quedaria molt pròxim als habitatges de la zona. Respecte de les antigues cotxeres Rosanbús a l’inici de la carretera de Santa Eulàlia, a banda d’afegir-ne dificultats semblants, s’inclou una de cabdal: que els terrenys no son municipals i caldria comprar-los.

Arran de l’informe, el regidor d’Agenda Urbana, José Antonio Alcaide va comparèixer abans d’ahir també davant els mitjans de comunicació municipals per defensar la proposta del govern. Segons ell, el projecte de l’informe tècnic encarregat comportarà una transformació urbana de gran abast a tot el districte, d’acord amb els propòsits de l’illa verda de tot l’entorn i la conversió de la zona del Gasòmetre en una nova plaça.

Va informar que el govern ja ha iniciat la tramitació corresponent pel canvi d’usos i prepara ja una licitació pel concurs d’idees que ha de desenvolupar tota l’actuació, inclosos els perfils arquitectònics del poliesportiu. Va insistir en la necessitat de disposar de 13.000 metres quadrats d’instal·lacions pel nou poliesportiu i, segons els càlculs que va exposar, això suposaria aixecar set plantes a la zona del Gasòmetre, en un espai a molt pocs metres dels habitatges ja existents, sense poder fer una part soterrada, pels problemes del nivell freàtic detectats. Naturalment, aquesta opció és totalment possible al Parc de l’Alhambra.

Es va pronunciar a favor d’activar el projecte el més aviat possible, va anunciar la convocatòria d’un concurs d’idees i va assegurar que el govern està convençut que aconseguiran els suports necessaris dels grups d’oposició —recordem: ERC, PP, Comuns i Vox—.

Una declaració d’interès general

Fins aquí la notícia. La veritat és que el cas del Poliesportiu de Santa Eulàlia no és un cas qualsevol. I no deixa de ser simptomàtic que hagi aparegut un dia després d’una altra operació d’envergadura molt a prop de la ciutat i que també l’afecta: la declaració d’interès general dels projectes que han de reconvertir els actuals espais esportius de la UB a la Diagonal que permetran el canvi d’usos d’esportius a sanitaris, docents i de recerca, deixant més en l’aire la compensació d’aquests espais esportius que es perdin, a altres zones de Barcelona ciutat.

Això implica a l’Hospitalet perquè, a tocar del Campus Clínic, està previst un nou barri residencial, gairebé de manera íntegra a l’Hospitalet, per sobre del miler d’habitatges en l’origen del projecte i a uns preus impossibles per la majoria dels ciutadans dels barris del nord de la ciutat. La importància de la declaració d’interès general pel Campus Clínic, d’altra banda, justifica la possibilitat que aquests canvis d’usos que, en altres circumstàncies serien clarament un escàndol perquè garanteixen edificació on ara hi ha espai lliure, siguin fàcilment autoritzats i fins i tot avalats per les forces polítiques que ens governen.

L’operació Parc Alhambra, amb les degudes distàncies, opera en la mateixa direcció: canvi d’usos de parc-zona verda, a instal·lació esportiva, amb tot el que això comporta de desaparició d’espai lliure en la ciutat més densa d’Europa.Més enllà de la utilització sistemàtica d’una retòrica que ja ningú es creu: “es guanyaran 9.000 metres quadrats de zona verda”, la gravetat del projecte radica també en la absoluta falta de justificació, ara per ara.

S’ha anunciat una convocatòria amb les entitats del barri per explicar-ho el proper dimecres dia 28 a les 18,30 hores al Centre Cultural de Santa Eulàlia, però de moment, l’únic que se sap és que s’han rebutjat les opcions Gasòmetre i Rosanbús amb raons poc articulades.

Raons que s’hauran d’explicar.

L’actual poliesportiu té en l’actualitat unes instal·lacions que superen de poc els 4.000 metres quadrats. La zona del Gasòmetre, sense comprometre l’ocupació del traçat viari actual, té una extensió d’una mica mes de 5.000 metres quadrats. La planta de l’actual poliesportiu és d’aproximadament uns 1.800 metres quadrats, amb una sola alçada superior. Per arribar als 13.000 metres quadrats d’instal·lacions que es preveuen en el nou projecte que és tres vegades el poliesportiu actual, sobre una planta aproximada de 2.000 metres quadrats, sortirien sis plantes (no set, com s’ha dit), però sobre una planta de 4.000 metres quadrats que hi cap perfectament en la superfície del Gasòmetre —i encara quedarien al voltant de 1.000 metres quadrats més útils—, amb tres plantes, n’hi hauria suficient.

És cert que el principal problema d’aquest projecte és la queixa dels veïns propers, però també és cert que s’han deixat de banda possibles alternatives tècniques que podrien deixat satisfets els veïns de l’entorn mantenint més o menys el volum previst d’instal·lacions. Per això es convoquen, precisament, el concursos d’idees.Si el projecte es fa al Gasòmetre desenes de veïns de l’espai proper poden sentir-se perjudicats.

Si el projecte es fa al Parc, els veïns perjudicats seran, sens dubte, per sobre dels 45.000 . El que és evident és que si el projecte no es fa a Gasòmetre es podrien guanyar en aquest espai 5.000 metres quadrats de zona verda (ja ho és avui, una zona lliure mal urbanitzada). Però el que no explica el govern és que dels 15.000 metres quadrats del Parc de l’Alhambra se’n perdrien ben bé una tercera part de zona verda, de manera que la compensació és més aviat migrada.

L’altra aspecte que crida l’atenció de la notícia és que l’únic autèntic problema que es posa com argument per rebutjar la ubicació al Rosanbús és que no és terreny municipal. El terreny municipal, aqui i a Pequín, només s’aconsegueix per quatre vies legals: la cessió gratuïta, l’expropiació forçosa i la compra (hi ha una quarta que son els bens comunals i les herències, un mecanisme bastant més residual). En tots els casos els tràmits son lents, però el tema de Rosanbús ja porta més d’un any sobre la taula i ningú del govern hi ha fet cas.

D’altra banda, aquest és un Ajuntament que ha basat sempre la seva gestió en comprar poquíssim i de manera gairebé obligada. Així s’han perdut a la ciutat centenars d’oportunitats. Qui compra a la ciutat son les grans promotores i constructores amb les enormes facilitats que dona l’Ajuntament tradicionalment per fer negoci. Així s’han perdut més d’una dotzena de cinemes als llocs cèntrics de la ciutat i múltiples masies, i edificis sencers de fàbriques, tallers i construccions diverses en zones urbanes, que podrien haver estat adquirits i convertir-se en espais d’utilització pública arreu. Perduts, ara ja, per sempre.

Incògnites sobre l’oposició republicana

Finalment només caldria afegir una sospita que es desprén de les paraules del regidor de govern. Això anirà al ple i ja deuen comptar amb algun grup municipal procliu a abstenir-se en aquest punt. Els únics que s’han pronunciat fins ara han estat els Comuns i s’han mostrar radicalment en contra de la proposta. El PP en el seu dia va proposar l’alternativa Rosanbús i costaria d’entendre que ara acceptés el projecte Alhambra. Vox, darrerament vota directament en contra de totes les propostes del govern i els hem sentit en més d’una ocasió lamentar-se de quan es van abstenir en un tema tan cabdal per la ciutat com va ser la pèrdua de la fàbrica Godó i Trias.Falta saber què farà ERC.

Ho tenen bastant bé per posar sobre la taula l’abstenció que, en aquest Consistori, és una forma subliminar de votar sempre amb el govern i que sembla que cada vegada els costa menys. La raó és que hi ha dues entitats importants del districte que estan absolutament a favor de la proposta del govern: defensen perdre una part del Parc de l’Alhambra si guanyen en aquest mateix espai el poliesportiu desitjat. En paraules del president de l’AESE a aquest digital: “AESE com entitat està totalment d’acord amb el comunicat que ha fet l’Ajuntament”. Per la seva banda, Paco del Río, president de l’AVV de Gran Via ha afirmat a L’Estaca que “la nostra posició ha estat clara des del principi: millorar el districte en tolts els àmbits, millor infraestructura esportiva i més zona verda”. Tot el contrari del que opina l’Associació de Veïns Som Santa Eulàlia que ha emès un comunicat sobre el qual ens estendrem en dies successius. Aquesta manca d’unanimitat entre la societat civil del districte és un forat en la línia de flotació de la unitat del veïnat entorn a un tema controvertit que ja va rebre l’any 2019 un resultat aclaparador a favor de la proposta Gasòmetre en el referèndum que va fer l’Ajuntament en l’època Marín.

Més enllà de dreta i esquerra: elits, poder i control del relat

Xavier Almirall

Potser una part de la confusió política actual prové del fet que els conceptes clàssics de dreta i esquerra ja no descriuen prou bé la realitat. Cada vegada sembla més útil entendre la política com una tensió entre elits organitzades i la gran majoria social que queda fora d’aquestes estructures de poder.

La propietat privada, per si mateixa, no és el problema. El problema apareix quan l’acumulació extrema de riquesa genera grans centres de poder econòmic capaços de condicionar governs, mitjans de comunicació, legislació, opinió pública i fins i tot la cultura col·lectiva. Les grans fortunes i els grans interessos tendeixen naturalment a coordinar-se i protegir-se mútuament, formant autèntiques xarxes d’influència permanent.

Aquesta és una de les grans fortaleses de les elits: tenen interessos concrets, recursos estables i capacitat d’organització a llarg termini. Poden canviar dirigents, partits o discursos sense perdre el control dels objectius essencials. Els actors polítics són sovint intercanviables; el que importa és que el sistema continuï servint els mateixos interessos de fons.

Per això, moltes vegades és més important analitzar el rol real d’una organització que no pas el seu discurs nominal. Una cosa és el que un partit, sindicat o moviment diu representar, i una altra molt diferent és a quins interessos acaba servint efectivament.

Hi ha estructures que mantenen una retòrica aparentment popular o progressista mentre, en la pràctica, contribueixen a estabilitzar els interessos de les mateixes elits econòmiques que afirmen combatre. De vegades això es produeix per integració dins el sistema; altres vegades, per dependència econòmica, institucional o mediàtica; i en alguns casos per autèntiques operacions de cooptació política i cultural.

Les elits han entès històricament que no sempre cal oposar-se frontalment als moviments socials: sovint és més eficaç infiltrar-los, dirigir-los indirectament o convertir-los en estructures controlables. Una de les eines clàssiques del poder és precisament “comprar” o promocionar aquells actors que, conscientment o no, acabaran servint els interessos dominants mentre mantenen una aparença de dissidència.

Però probablement l’eina més poderosa de totes és el control del llenguatge i dels marcs mentals col·lectius.

Conceptes històricament vinculats a les lluites populars —llibertat, justícia, igualtat, rebel·lia o antisistema— han estat progressivament apropiats i reinterpretats des de les mateixes estructures de poder. Sovint aquesta operació no és executada directament per les elits visibles, sinó administrada per intermediaris polítics, mediàtics, culturals o acadèmics que adapten el llenguatge a les necessitats del sistema.

Així, la llibertat pot acabar reduïda al consum individual o a la desregulació econòmica; la rebel·lia es transforma en espectacle controlat; l’antisistema es converteix en una estètica comercial; i la justícia queda limitada a discursos simbòlics que no alteren les relacions reals de poder.

La perversió dels conceptes no elimina les paraules: en conserva la força emocional mentre n’altera el contingut profund.

Perquè aquest mecanisme funcioni és imprescindible una enorme maquinària de producció de relat. I aquesta maquinària és extraordinàriament costosa: grans mitjans de comunicació, plataformes digitals, indústria cultural, publicitat, laboratoris d’opinió, thinktanks, influenciadors, algoritmes, producció audiovisual i estructures educatives capaces de construir consensos socials favorables als interessos dominants.

L’objectiu no és tant imposar una dictadura visible com aconseguir que una part molt important de la població acabi defensant opcions contràries als seus propis interessos materials mentre creu actuar lliurement.

Per això, el control de l’educació, de la informació i de la capacitat crítica resulta absolutament essencial. Però aquest control no pot presentar-se com a censura oberta. Necessita mantenir sempre una aparença de pluralisme, llibertat i debat real. El sistema és molt més estable quan la població percep que pensa lliurement encara que els marcs mentals disponibles estiguin fortament delimitats.

En aquest context, una part important de l’esquerra contemporània sembla haver abandonat progressivament la defensa material dels interessos de la majoria —treball, habitatge, serveis públics, sobirania econòmica o desigualtat— per centrar-se sobretot en conflictes simbòlics, identitaris o culturals que sovint fragmenten la societat sense alterar els equilibris reals de poder.

També la qüestió nacional forma part d’aquest conflicte. Però no necessàriament entesa com un nacionalisme imperial o d’imposició, sinó com la defensa d’una comunitat humana amb interessos compartits: territori, llengua, cultura, costums, memòria històrica i formes pròpies d’organització social.

Quan existeix una relació desigual entre una nació dominant i una nació subordinada, apareixen sovint mecanismes de dependència econòmica, extracció de recursos, centralització política i subordinació cultural. La colonització moderna no és només militar: pot ser fiscal, administrativa, lingüística, mediàtica o econòmica.

Des d’aquesta perspectiva, la lluita nacional i la lluita social no són necessàriament contradiccions separades. Sovint formen part del mateix fenomen: la tendència de les elits dominants a concentrar poder, recursos i capacitat de decisió sobre comunitats cada vegada més dependents i menys sobiranes.

Potser el gran problema contemporani és que les majories socials continuen fragmentades, emocionals i fàcilment manipulables, mentre que les elits econòmiques actuen amb estratègies coordinades, pacients i extraordinàriament pragmàtiques. I quan els interessos col·lectius no tenen estructures fortes, independents i vigilants que els defensin, acaben subordinats als interessos dels qui sí que disposen de poder organitzat i permanent.

Segur que a hores d’ara no us cal cap exemple. No cal citar pel nom els col·lectius que, des dedins o fora de les nostres pròpies trinxeres, apuntalen el sistema elitista.

Tots tenim al cap determinats sindicats altament institucionalitzats, convertits en verdaderes empreses gestores i invalidades per l’atracció de les subvencions.

Tampoc cal assenyalar aquells partits nominalment de centre, progressistes o d’esquerres —alguns d’ells fragmentats fins a l’infinit— que s’emmascaren amb una modernitat purament estètica mentre buiden de contingut els ideals històrics i reals de la majoria social.

Ni aquells altres partits que diuen defensar els drets nacionals, però que periòdicament ens venen la nova pastanaga reinventada: aquella promesa buida que diu que “ara sí, ara sí que servirà per alliberar i fer avançar el país”.

I finalment, tampoc cal citar les noves ofertes “alternatives” al sistema, basades en l’odi religiós i el racisme rampant.

Però davant d’això, quina és la sortida?

Prendre consciència de la realitat, entendre el teatret polític i mediàtic en què vivim i desintoxicar-se d’aquestes estructures de manipulació tan sofisticades, no hauria de conduir-nos mai al desànim ni a la retirada. Al contrari.

Aquesta consciència hauria de donar-nos més coneixement, més discerniment i més capacitat per actuar amb intel·ligència dins una lluita inevitablement imperfecta però absolutament necessària. No podem quedar-nos asseguts esperant estructures pures, líders perfectes o moviments completament incontaminats. Fer-ho és una forma subtil de quedar paralitzats. El perfeccionisme absolut és l’avantsala de la passivitat política i l’abstenció. I la passivitat, no ho oblidem mai, sempre beneficia els mateixos: aquells qui ja tenen el poder. Les elits.

Per tant, que la claredat del diagnòstic sigui la nostra força. Organitzem-nos des de la realitat, no des de la il·lusió. Perquè l’únic relat que les elits no poden controlar és el d’un poble conscient, unit i que es nega a ser manipulat.

El control català del Consorci de la Zona Franca pactat per ERC, s’oblida novament del municipi al qual se li van espoliar les 950 Ha on s’ubica

El govern Quirós assumeix el paper absolutament secundari de la ciutat i el grup municipal republicà assisteix com a convidat de pedra a la decisió del seu partit

La setmana passada, un dels acords que ERC va imposar per donar suport als pressupostos de la Generalitat, tenia a veure amb la necessitat d’equilibrar la presència orgànica de Catalunya en una de les corporacions econòmiques més dinàmiques del país com és el Consorci de la Zona Franca de Barcelona. La proposta consensuada —i que es va aprovar ahir— era, com va defensar la consellera d’Economia i Hisenda, Alícia Romero, “aconseguir que el govern de la Generalitat guanyi pes polític en un Consorci que es un dels motors econòmics de la Catalunya contemporània, de manera que es recuperi la voluntat originària de la societat civil catalana que va impulsar l’organisme l’any 1916”. Amb l’acord signat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, aconsegueixen el control de l’organisme amb un 55% mentre que l’Estat controlarà el restant 45%. Fins ahir mateix, el Consorci era un  organisme de l’Estat al 100% i, amb aquesta condició imposada pels republicans, Catalunya guanya sobirania en el Consorci.

Com se sap, el CZFB és un motor econòmic de primer nivell juntament amb la dinàmica aeroportuària, i controla una part del territori industrial a tocar de Barcelona, amb dotzenes de naus i centres industrials que depenen de l’organisme. De fet, ofereix oportunitats globals de negoci en un espai de sis milions de metres quadrats que donen actualment ocupació a 137.000 treballadors, amb més de 330 empreses actives i contribuint al PIB català en més de 9.000 milions d’euros. Aquest organisme està presidit des de l’any 2018 per Pere Navarro que havia estat primer secretari del PSC l’any 2011 —desplaçant a l’equip del president Montilla bàsicament instal·lat al Baix Llobregat— i candidat a la presidència de la Generalitat l’any 2012, fins que va dimitir l’any 2014 pel mal resultat socialista a les europees i la forta crisi interna.

Els òrgans de govern del Consorci el formen el Plenari, que presideix l’alcalde de Barcelona Jaume Collboni, amb dos vicepresidents (un de la Generalitat i l’esmentat Pere Navarro), amb 21 vocals, un secretari general i dos observadors sense vot, mentre que el comitè executiu el presideix Navarro, amb un vicepresident i sis vocals i el mateix secretari general i els dos observadors sense vot del plenari, un dels quals, es la directora general de l’organisme, Blanca Sorigué.

Com s’ha dit, fins ara, el control absolut de l’organisme depenia de l’Estat, tot i que la seva composició prové, en la part executiva més prominent, de l’estructura del PSC i això no té perspectives de cap modificació, malgrat el canvi de control de sobirania que ha negociat ERC. Com se sap, el Consorci de la Zona Franca de Barcelona, que es va crear al 1916, quatre anys abans que es produís el decret real de cessió a Barcelona del territori que aplega, era terme municipal de l’Hospitalet fa ara exactament 106 anys i va ser espoliat directament a canvi de 85.000 ptes. de l’època.

Fa ja molts anys, l’anterior alcalde Celestino Corbacho havia demanat amb insistència que l’Ajuntament de l’Hospitalet tingués presència i pes en el Consorci, al mateix nivell que Barcelona, donat que les 950 Ha perdudes havien estat per expropiació forçosa sense possibilitats que el municipi que les perdia s’hi pogués oposar, com preveia la pròpia legalitat del moment. Fins i tot, el govern Corbacho va encarregar informes jurídics reclamant la reversió de l’expropiació degut a que l’objecte de la proposta mai es va complir perquè, en principi, els terrenys annexionats a Barcelona havien de ser per constituir un port franc que finalment no va quallar. En el període de l’alcaldessa Marín es va reprendre la reclamació, en aquest cas des de les entitats ciutadanes, que consideraven que l’Hospitalet havia de tenir veu i vot en un organisme que irradiava una enorme quantitat de guanys econòmics que no arribaven a la ciutat i alhora greus problemes de mobilitat i pressió social sobre el territori, que si tenien efectes negatius sobre l’Hospitalet.

El màxim que es va aconseguir van ser acords bilaterals entre l’Ajuntament i el Consorci amb programes sobre formació tecnològica i algunes derivades vinculades a un projecte que sota el paraigües de la biomedicina, amaga la urbanització d’una zona molt vinculada a la Zona Franca que s’acabarà convertint en espais de serveis econòmics i d’hostaleria perfectes pel més efectiu desenvolupament econòmic del que ja és ara el territori del Consorci.

El que encara crida més l’atenció és que a l’Hospitalet, el primer partit de l’oposició és precisament el grup municipal d’ERC. I ha estat l’executiva nacional d’ERC la que ha pressionat al president Illa per aconseguir la modificació del control de l’organisme, sense que aquesta proposta hagi tingut en compte per res la presència de l’Hospitalet en els òrgans directius. Una evidència més que l’Hospitalet no compta per res en els processos territorials, industrials, econòmics i urbanístics de l’àrea metropolitana, com no sigui per continuar mantenint la subsidiarietat tradicional històrica que no es va posar en dubte en l’era Pujana, que no va obtenir resultats en l’etapa Corbacho i que es va consolidar negativament en la fase Marín.

És evident que l’equip Quirós no presenta les característiques necessàries per plantar cara a l’estructura del seu partit que segueix decidint com si l’Hospitalet no existís i és evident també que el grup municipal i el partit dels republicans a l’Hospitalet té, igualment, poquíssima influència sobre l’executiva nacional d’ERC que ha canviat el control, però s’ha oblidat totalment del municipi que fa un segle va perdre 950 Ha del territori més fèrtil de la ciutat rural que era aleshores, i tota la platja que podria ser ara, com ho és a l’altra banda del riu en municipis com El Prat, Gavà o Castelldefels, un enorme reclam turístic.

Una altra de les qüestions que han cridat l’atenció han estat les paraules de la consellera Romero sobre el projecte originari de la societat civil catalana envers el control del Consorci de la Zona Franca. És evident que aleshores el que es podria entendre històricament com la societat civil catalana era inexistent. Com sempre, el que hi havia era un conglomerat de grans fabricants, comerciants i banquers en plena comunió política amb la Lliga Regionalista que eren, a través del Foment del Treball Nacional, la duríssima patronal catalana, els que constituïen un potent grup de pressió sobre el govern de Madrid i el rei Alfons XIII. Aquest conglomerat, acostumat als ingents negocis de la Primera Gran Guerra, pretenia mantenir l’hegemonia comercial a través del port amb un dipòsit franc que garantís poca pressió fiscal i enormes intercanvis. El mecanisme es va tòrcer a partir de la crisi de 1923 però el dany ja estava fet. Barcelona no renunciaria a les Has arrabassades a un municipi governat per la Lliga i sense cap capacitat negociadora i… fins aquí. De manera que no va ser cap societat civil catalana la que desitjava un Consorci a mida, sinó l’alta burgesia catalana al servei exclusiu del seu enriquiment de classe. No sembla que les coses hagin variat excessivament per la ciutat, malgrat la retòrica socialista o republicana de les sigles…

La reforma del mercado de Collblanc abre un nuevo choque entre gobierno local y vendedores, por un desacuerdo sobre el realojamiento de las paradas exteriores

Los paradistas exteriores piden que se les mantenga en una carpa junto al mercado mientras se realizan las obras de rehabilitación,pero el gobierno municipal se niega

El Ayuntamiento de l’Hospitalet sigue adelante con su proyecto de reforma del mercado de Collblanc, parte del cual ya ha sacado a licitación. Mientras tanto, los representantes de las paradas del exterior han denunciado públicamente la falta de comunicación y transparencia del gobierno municipal en relación con el proyecto de reforma y reubicación de las paradas exteriores, un proceso que llevan más de ocho años intentando negociar sin éxito.

La asociación, tras años solicitando información “de manera insistente” sobre el futuro proyecto, han descubierto “por casualidad” que el proyecto de la zona interior ya había sido publicado en el Boletín Oficial de la Provincia (BOP), en el mes de marzo, sin que se les hubiera informado previamente.

Desde el colectivo consideran esta actuación “muy decepcionante”, especialmente porque aseguran haber mantenido siempre una actitud abierta al diálogo y a la colaboración con el Ayuntamiento.

Ante la publicación del proyecto, la asociación ha presentado alegaciones que actualmente están pendientes de respuesta.

La remodelación está prevista en tres fases. La primera, con un presupuesto de dos millones de euros, consistirá en reubicar algunos comercios del interior para dejar espacio a las paradas del exterior que se incorporaran dentro del mercado en los espacios que queden libres. Una vez se haga este movimiento comenzarán a desmontarse las paradas actuales, se extraerá todo el amianto que conservan y se construirán las nuevas paradas. Las obras está previsto que empiecen a finales del 2026 y que estén finalizadas dos años después, a finales del 2028.

Uno de los principales puntos de conflicto sigue siendo la negativa del gobierno municipal a instalar una carpa provisional externa pegada al mercado, para los vendedores afectados por la reforma de las paradas del exterior. De esta manera, no tendrían que ubicarse en el interior. “Moriremos si vamos dentro”, ha manifestado Pilar Andrés, representante de los comerciantes.

En el último pleno municipal de abril, los cuatro partidos de la oposición (ERC-EUiA, Comuns, PP y VOX) votaron a favor de esta opción. Sin embargo, el ejecutivo local mantiene su rechazo argumentando que el barrio es una zona muy densa y que no se puede perder espacio público.

Los paradistas cuestionan este argumento y recuerdan que a escasa distancia existe un parque de 3,5 hectáreas, por lo que consideran viable habilitar una solución provisional que permita mantener la actividad comercial en las mejores condiciones.

Los paradistas también alertan de que el traslado al interior implicará una pérdida de derechos y un empeoramiento de las condiciones de trabajo, ya que los nuevos espacios serán más reducidos y modificarán las actuales condiciones de venta. “Nos piden sacrificios constantes mientras se niega cualquier alternativa para facilitar nuestra actividad”, se lamentan desde el colectivo.

Tras el pleno de abril, representantes de la asociación mantuvieron una reunión con el regidor José Antonio Alcaide, responsable del área, quien, según explican, se mostró dispuesto a escuchar propuestas para el futuro proyecto del exterior. No obstante, dejó claro que el proyecto del interior ya no será modificado y reiteró que la instalación de una carpa no está contemplada.

Durante la duración de las obras, las paradas interiores se agruparán todas en la zona del interior del mercado más cercana a la plaza, y las paradas exteriores se ubicarán por fases y de forma provisional también dentro del mercado, en la zona próxima a la calle del Doctor Martí i Julià.

La asociación asegura no entender la postura del gobierno municipal, especialmente cuando el resto de fuerzas políticas consideran que la propuesta de la carpa es “viable” y compatible con el mantenimiento del espacio público.

El mercado de Collblanc es uno de los equipamientos históricos de la ciudad. Fue construido en 1932, en el mismo solar donde se hacía el mercado semanal, y mantiene la estructura típica de los mercados antiguos. En 1926, cuando Ramón Puig Gairalt redactó el Pla d’Eixample i Reforma de l’Hospitalet debido al crecimiento urbanístico de los años 20, el mercado también fue incluido.

Aquesta tarda es presenta a l’Hospitalet el llibre que explica la lluita sindical dels treballadors de la Seat entre finals dels seixanta i primers dels vuitanta

L’acte tindrà lloc al Centre Cultural de Bellvitge a les 18,30 h, amb la presència dels seus autors

El Memorial Democràtic dels Treballadors de la Seat i el Foment de la Informació Crítica de l’Hospitalet s’han posat d’acord per patrocinar la presentació del llibre Seat 1968-1984. La ambición del sindicalisme unitario, que tindrà lloc aquesta tarda a les 18,30h. els autors son Silvestre Gilaberte, Jaume Font, Isidor Boix i Jesús A. Vila.

El lloc elegit per obrir aquesta primera presentació a la ciutat —n’hi ha prevista una segona per més endavant— ha estat el barri de Bellvitge —l’auditori del Centre Cultural— per dues raons fonamentals. Perquè a Bellvitge viuen i han viscut tradicionalment milers de treballadors de la Seat —a les factories de la Zona Franca i de Martorell—, i perquè Bellvitge reuneix com a barri les mateixes característiques que la història sindical d’aquest període explica: un barri reivindicatiu, que va saber fer efectives les seves múltiples i considerables reivindicacions i un barri solidari, que sempre ha estat i està en primera línia i que explica l’esperit de canvi que es va imposar en el tardo franquisme per aconseguir el trànsit d’una dictadura a una democràcia com la que gaudim.

El llibre, que va aparèixer a primers d’aquest mes de maig, i que es pot adquirir a les principals llibreries de Barcelona i dintre de poc també a l’Hospitalet, explica les lluites més importants dels treballadors de la Seat en l’òrbita sindical, quan l’únic sindicat existent era l’oficial del franquisme, el sindicat vertical, que s’havia convertit en una rèmora per la classe treballadora per aconseguir millores salarials i laborals, en el pitjor moment de la repressió franquista. Inclou, a banda de la interpretació del moviment unitari que van encapçalar les comissions obreres sorgides directament de les assemblees de treballadors, un ingent material documental que explica amb detall el procés del sindicalisme unitari, de l’instrument innovador i d’èxit amb el que es va dotar la plantilla, el Consell de Fàbrica, i la importància d’un moviment que va comptar amb el suport extern de la dirigència comunista, però especialment amb el suport dels líders naturals que van anar sorgint de les diferents lluites d’aquells anys.

Tot l’aparell documental que apareix en el llibre que supera les 500 pàgines, prové de l’esforç de recollida i conservació del material utilitzat en les mobilitzacions obreres  que, un dels autors, Silvestre Gilaberte, va anar guardant al llarg de dècades i que ara ha servit per documentar historiogràficament el relat, però que està a la lliure disposició dels investigadors dins l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat on es va fer la primera presentació del llibre el passat dia 7.

La presentació al Centre Cultural de Bellvitge comptarà amb la participació de dos dels seus autors que seran presentats per les entitats organitzadores i és previsible un debat posterior amb els assistents i els autors, així com la venda i signatura de llibres.

El contingut del llibre inclou una anàlisi històrica del context en què es produeixen les reivindicacions obreres del moment, la manera com aquesta organització obrera es va desenvolupar en la principal indústria catalana, fins al punt que les seves mobilitzacions es van convertir en la punta de llança del moviment sindical d’aquesta fase del final del franquisme. Encara amb els sindicats de classe prohibits, l’organització comunista del PSUC de la Seat va ser capaç d’elaborar una proposta molt engrescadora que va aplegar un amplíssim consens, amb la formulació d’un moviment sindical unitari i representatiu, les CCOO, amb una altíssima capacitat de mobilització i amb una autonomia sindical molt notable que va promoure l’aparició de líders sindicals naturals, molt escoltats i seguits per les àmplies masses de treballadors de la factoria.

De nou, la inseguretat a l’Hospitalet, un mantra que la dreta utilitza i que l’esquerra hauria de negar

Quan va saltar la notícia de l’home mort en un bar de copes de La Torrassa, vaig pensar: “Ja veuràs la que ens ve a sobre”. I, efectivament, així ha estat.

Entre l’assassinat a La Torrassa i la proposta de posar policia a les escoles de l’Hospitalet, no visc en pau. Començaré dient que això de la policia a les escoles em sembla una barbaritat. És un senyal que la tempesta que s’acosta porta núvols molt foscos. Puntualitzo això perquè ningú no m’acusi de considerar feixista aquesta proposta. Vull dir no només el que penso, sinó també el que sento. No m’agrada el tractament polític que domina a la nostra ciutat. Encara que la meva opinió no tingui la menor importància ni transcendència, jo ho visc malament i ho explico.

Em repugna quan s’afirma que l’Hospitalet és insegura. Em sembla miserable utilitzar la por com a arma per aconseguir uns quants vots. Hi estic radicalment en contra, ho digui la dreta, ho digui l’esquerra o ho digui qui ho digui. L’Hospitalet no és insegura.

Dit d’una altra manera: l’Hospitalet no és ni més insegura ni més segura que altres ciutats de característiques semblants. Si els rics o els privilegiats consideren que la nostra ciutat és insegura, m’és igual. El problema és quan aquest missatge es llança per aspersió o per capil·laritat mediàtica, de manera sistemàtica, tant a les xarxes socials com als mitjans audiovisuals.

No tot s’hi val en política. Un nombre important de ciutadans acaba creient que el lloc on viu és insegur. Els polítics utilitzen aquesta percepció i confien que la por els donarà vots. Per tant, no vivim en una ciutat insegura. Vivim en una ciutat desigual, amb un alt grau de precarietat social i econòmica.

M’indigna haver de llegir i suportar que a la nostra ciutat hi dominen els habitants conflictius. A la nostra ciutat, per absoluta majoria, hi viuen persones treballadores i honrades, que cada matí s’aixequen per guanyar-se la vida i arribar a final de mes. A l’Hospitalet convivim pobres amb més pobres. Humils amb més humils.

Aquest conflicte l’han convertit en una font electoral de misèria política. Ningú no diu ni explica la veritat. Tothom utilitza el conflicte de la por per esgarrapar uns quants vots amb el discurs de la inseguretat. Hem assumit el discurs de l’extrema dreta: distorsionar la realitat. És de manual entendre que les diferències socials i econòmiques són les que generen la lluita de classes. Qui vulgui també en pot dir conflictes derivats de les desigualtats.

No comparteixo la culpabilitat i la responsabilitat que, en aquesta qüestió, s’imputa a l’alcalde Quirós. Tampoc comparteixo que des de la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat es proposi posar policies a les aules. Les aules de les escoles de l’Hospitalet tampoc són insegures.

A mi, els qui més m’han robat han estat els bancs i les companyies d’assegurances. Potser per la meva ignorància financera. I, tanmateix, tinc un compte bancari per cobrar la pensió i el cotxe assegurat en una companyia d’assegurances. Vol dir això que visc insegur? No. No m’hi sento. Vivim en una societat on els poderosos dominen la majoria vulnerable. I aquesta majoria, entre la qual em trobo, suporta aquesta desigualtat objectiva i, en conseqüència, aquesta injustícia. Als barris pobres hi ha més mancances. Aquesta realitat és evident. També hi ha més conflictes. Considero, i ho remarco, que no estic en absolut en contra de la policia. La policia serveix per solucionar problemes policials. Com ja n’hi havia als anys vint, després de rebre les primeres onades migratòries de Múrcia. La Torrassa era un barri revolucionari abans i durant la Guerra Civil. Era insegur per aquesta raó? No.

Als anys seixanta van arribar els nous catalans, la majoria d’Andalusia. Això va generar de nou tensions. Era això inseguretat? Tampoc. Als anys vuitanta, als inicis de la democràcia —o al final de la dictadura—, amb el boom de l’heroïna, la nostra ciutat era insegura? No. Allò va ser un problema gravíssim de salut pública i social.

És una perversió social i política, malgrat casos puntuals de violència, focalitzar mediàticament que els nostres barris són insegurs. Confesso que sempre he viscut segur a l’Hospitalet. I hi continuo vivint segur.

M’han robat a Londres, a París i a Barcelona, i no considero cap d’aquestes ciutats insegures. És cert i evident que l’extrema dreta i la dreta manegen a la perfecció aquest mantra. És històric i antic. És, essencialment, una font de vots basada en la utilització de la por.

La seva proposta és clara: llei i ordre. Mà dura. Aquest és el seu esquer, com en el conte de la canya i la pastanaga. Controlen l’opinió pública de manera subtil. Aquesta és la raó per la qual una part de la ciutadania acaba pensant i votant en clau de seguretat.

Votar seguretat és votar dreta. L’esquerra no té credibilitat davant d’aquest tema. Per això em sembla erroni, i m’atreviria a dir que estúpid, utilitzar la inseguretat de la mateixa manera que la utilitzen ells. Aquest discurs és patrimoni dels qui pensen, encara que no ho diguin, que la causa és l’increment de la immigració. Això els donarà vots. No cal ser politòleg per veure-ho.

Em rebel·la barrejar un problema social amb la inseguretat. La densitat habitacional, el fracàs escolar, les dificultats per a la inserció laboral, les diferències econòmiques, el xoc cultural i lingüístic, la massificació urbana i la incongruència administrativa de no facilitar l’empadronament són problemes reals.

Per cert, el nostre govern municipal ha treballat bé per a la regularització de milers de ciutadans que han estat en un limbe administratiu, tot i estar treballant al nostre país.

Els humans tenim por del diferent, sobretot si és pobre. Una majoria considera que el soroll, els costums, la manera com algunes persones utilitzen els carrers, les places o les zones verdes, o la incomoditat de conviure amb persones diferents, els produeix inseguretat. Però sovint no és inseguretat. Són maneres diferents d’utilitzar els espais. El mantra de la inseguretat a la nostra ciutat és molt antic.

Els moviments anarquistes a Collblanc-La Torrassa durant la República i, especialment, a les portes del cop d’estat franquista, ja van fer que se’ns conegués com la “Múrcia chica”. Avui encara arrosseguem aquest estigma. El barri de La Torrassa és avui un exemple de mestissatge social, cultural i lingüístic. Aquest fenomen és irreversible i és el que configurarà la nova Catalunya, agradi o no agradi als qui utilitzen la por i la inseguretat.

El repte és la inclusió, la barreja, l’intercanvi de cultures i la mirada solidària dels uns envers els altres. L’experiència amb les dones que van cuidar la meva mare fins als seus 101 anys és la raó per la qual no suporto la paraula inseguretat. Elles només ens van donar seguretat. I elles són les que viuen amb els seus fills als nostres barris. Són les mateixes persones que, per les seves particularitats i diferències, desperten temor en alguns.

Treballem i lluitem per la inclusió i contra la por a la inseguretat.

Farolas retiradas

En una imagen tomada hace unos días en la barriada de La Torrassa se puede observar el estado en el que ha quedado una farola retirada de la vía pública. Tras su eliminación, únicamente permanece la base metálica cortada y varios cables visibles, protegidos de manera mínima con cintas y una valla provisional.

Vecinos de la zona denuncian que este tipo de situaciones son habituales en distintos puntos del municipio, donde antiguas farolas o elementos urbanos son retirados sin que posteriormente se acondicione correctamente el espacio. La presencia de cables expuestos en plena acera genera preocupación por la seguridad de peatones y residentes, especialmente en calles con gran tránsito diario.