Mes: abril de 2026

ARRÒS AL FORN AL PAÍS VALENCIÀ

Qui escriu aquestes ratlles se sent un “valencià del nord”. Cansat de la disglòssia nacional, d’aquesta perpètua i estúpida lluita pel nom (que sí que fa la cosa o, més ben dit la desfà), assumeixo des del meu Hospitalet barceloní la superioritat valenciana en moltes coses sense recança. I per això de la meva nació estic disposat a dir-ne Països Valencians i, de la meva llengua, el valencià, i el meu Cap i Casal València, que, pel meu gust, és una ciutat més encisadora que no pas Barcelona. Podria competir, en aquest sentit, amb Palma, que és bellíssima, però té els inconvenients de ser illenca i no ser tan gran. Val a dir que jo, com a sortida de consens –ai aquests consensos que fan que encara ens dividim més- proposava que de tota la nació en diguéssim Llevant i de la nostra llengua llevantí i dels nostres països, Països Llevantins. Si més no, geogràficament s’aguanta i es bonic. Però, ja dic, cap problema per la meva banda per anomenar-los Països Valencians, valencià i tenir la capitalitat nacional a València. Només falt

El cas és que amb la meva dona hem estat gairebé un parell de setmanes per les terres valencianes. Primer, a La Marina , després a La Costera, a la Ribera, a l’Horta i, finalment, a la ciutat de València. I com que el que aquí toca és parlar de teca, direm ja d’entrada quelcom que no crec que sorprengui ningú: al País Valencià s’hi menja la mar de bé. Extraordinàriament bé. No, no farem comparacions perquè son odioses i no calen. Repeteixo: al País Valencià s’hi menja la mar de bé. Esplèndidament bé, exquisidament bé.

D’antuvi el que s’ha de dir que és que la cuina valenciana és cosina germana de la del Principat. Les raons són òbvies: l’espai geogràfic és molt proper i, per tant, el paisatge similar. El que s’hi conrea, s’hi plega, s’hi pesca i s’hi caça si no és idèntic, s’assembla molt. La Mediterrània, vet aquí. Si voleu amb un matís: a la seva esquena, Castella és a prop i és potent. I així, serà més fàcil trobar plats de cuina castellana a la cuina valenciana, que no plats aragonesos a la catalana (que tindrà una influència occitana important).

I, des d’un punt de vista antropològic i cultural, tres quartes parts del mateix. Els mateixos pobles que han poblat el País València, són els que han poblat el Principat. Hi podem accentuar –com a fet diferencial- una major presència en el temps de la riquísima influència àrab. Perquè els entesos saben que la cuina àrab va fer progressar la cuina romànica medieval en molts aspectes importants, sobretot pel que fa a les espècies i als dolços, però no només.

I d’aquí anem ja directament a l’arròs al forn. Va escriure Francesc de Paula Martí l’any 1818:

“…Els valencians tenen la vanitat, al meu parer ben fonamentada, que ningú ha arribat a saber cuinar l’arròs millor que ells, ni de les més variades maneres, i cal dir que és veritat, atés que amb qualsevol cosa que el guisen, amb carn, peix o només llegums és, sense dubte, un plat saborós, i més bo com més substància li posen. (…) Pertot arreu han volgut imitar-los, de manera que acostumen a deixar-lo a mig coure i l’anomenen, equivocadament, arròs a la valenciana, creguts que aquells naturals el mengen quasi cru, per haver observat que els grans, una vegada cuits, quedaven sencers i separats en els guisats valencians….”

Això és important. Tots els països –fins i tot aquells que tenen una cuina tan mediocre i insípida com l’anglosaxona- es creuen amb el dret de ser nacionalistes gastronòmics (i no només gastronòmics, és clar). Jo he fet la temeritat de qüestionar-li al valencià un arròs i gairebé hem renyit per sempre. O sigui que més val que no ho feu, com no ho
faríeu amb la Moreneta, el pa amb tomàquet o les quatre barres. Per tant, no se us acudeixi discutir amb els valencians sobre la qualitat del seu arròs o sobre si és possible que els xinesos o els japonesos o els marcians el facin millor. Els disgustareu i no en en traureu res de bo. Ja sabeu –o hauríeu de saber- que el pitjor insult que se li
pot fer a un valencià és: “De València, ni l’arròs” o sigui que feu-me cas i sigueu respectuosos.

En aquesta estada a les terres valencianes hem menjat arròs al forn un parell de vegades. Una a casa del poeta Antoni Prats, a Dénia i l’altre al castell de Xàtiva. No sabria dir quin dels dos era millor, perquè si el de Xàtiva era potent, el de l’amic poeta tenia una sensibilitat extraordinària que feia pensar en els versos gastronòmics més sublims, posem per cas, d’un Horaci o un Estellés.

La primera cosa que he de dir és que l’arròs que em van presentar em va sorprendre. La paella que es menja al Principat gairebé sempre te com a protagonista el peix i el marisc i la carn o els vegetals que l’acompanyen són subsidiaris. Ara, en alguns llocs, et serveixen algunes paelles de carn, però no és l’habitual. I hi ha la invasió dels rissotos   -que ma mare anomenava arròs a la milanesa – i dels que ja parlaré un altre dia. A diferència de la nostra paella i del rissoto l’arròs al forn valencià és un plat contundent, pagès, fort, que no està per romanços, popular com la coca de recapte d’escalivada, botifarra i arengada feta amb pasta de pa.

La potència del arròs va reblat per dos elements: una botifarra negra saborosíssima i trossos de tomàquet enormes escampats pel plat. Quan ho barreges tot plegat a la boca et sembla mentida que allò, teòricament, tan vulgar, pugui ser tan excels. Com la coca de recapte, ja ho he dit.

Gaudir de l’arròs al forn amb un poeta o al castell de Xàtiva és excels. Mentre el vas deglutint amb l’ajut de glops de vi del país –vi terròs, potent, lleugerament aspre- se t’eleva l’esperit i no et costa gaire imaginar Estellès gaudint d’estones com aquestes i, després d’una bona migdiada, transformar l’àpat en versos senzills, potents i, sobretot, sensuals.

L’alcalde clausura el ple d’abril a les 12 de la nit sense que s’hagin pogut debatre les últimes onze mocions presentades per l’oposició

El portaveu socialista reclama una regulació dels plens que apunten directament a restringir encara més la participació ciutadana i la lliure expressió dels regidors

J.V.

Gairebé set hores i mitja va durar el ple municipal d’abril de l’Ajuntament de l’Hospitalet que es va suspendre a les 12 de la nit, quan encara faltaven exactament 11 mocions dels grups municipals de l’oposició, amb una mena de queixa del portaveu socialista que va demanar als regidors que repensessin el model de ple que volen, perquè amb la dinàmica que va presidir aquesta sessió sembla evident que plens que tinguin més de 25 punts superaran de llarg el termini de la convocatòria.

El ple d’abril tenia 48 punts, inclosos els precs i preguntes, i s’hi van afegir 4 punts més d’urgència, és a dir 52 punts. Tots aquests punts s’havien de debatre en 450 minuts, a una mitjana de menys de 9 minuts per punt, cosa absolutament impossible amb 4 grups municipals d’oposició més el grup del govern, amb rèpliques i contrarèpliques, la participació en aquest cas de la Síndica i el seu informe anual, i tres paraules concedides.

Al mes de març ja es va estar a punt de superar el termini de la mitja nit, tot i que el nombre de punts del govern eren els mateixos d’aquest mes d’abril, 26 punts, a banda de les mocions dels grups i les paraules a les entitats que al març van ser cinc, mentre que a l’abril han estat només tres. Aleshores no va haver punts d’urgència ni tantes mocions dels grups (16 al març i 22 a l’abril) i això va suposar acabar el ple abans de culminar el termini de la mitja nit.

No va haver cap problema ni al gener ni al febrer. Aleshores, l’equip de govern va presentar només 8 i 13 punts a l’ordre del dia, a banda de les mocions (17 al gener i 14 al febrer), de manera que, si els plens s’allarguen, és perquè el govern presenta per sobre de la dotzena de punts, cosa que resulta absolutament explicable si es vol aplicar una gestió correcta dels assumptes públics. El que resulta del tot inexplicable és que el govern només presentés 21 punts en els primers dos mesos de l’any, fet que genera suficients dubtes sobre el que el govern proposa i sobre el que executa.

És evident que les dinàmiques dels plens municipals caldria repensar-les, però justament en el sentit contrari que va insinuar el portaveu de l’equip de govern. El que sembla que es vol és simplificar i retallar tant com sigui possible la participació oral dels mateixos protagonistes de l’acció municipal, govern i oposició, quan el que correspondria és exactament tot el contrari, que tinguessin el temps imprescindible i suficient per debatre, explicar-se i explicar a la ciutadania com resoldre els problemes i com millorar la gestió.

En el cas d’aquesta darrere sessió d’abril, el portaveu republicà a punt d’acabar el termini, va demanar que es convoqui una reunió extraordinària en breu per tractar les 11 mocions que va presentar l’oposició i que no es van poder debatre. Com és ben sabut, les mocions juguen un paper purament retòric i testimonial als plens de l’Ajuntament de l’Hospitalet perquè no passa absolutament res si, després d’aprovades, resten en l’oblit més absolut. Una manera de simplificar els plens podria anar per la via d’eliminar quantes més mocions millor que ja diem que son poc útils des del punt de vista de la seva aplicació real. Però això significaria que els grups d’oposició ni tan sols podrien esplaiar-se en allò que és una pura entelèquia però que serveix per marcar nervi. Si, enlloc de veure molt limitada la seva capacitat de debatre a fons els punts que presenta l’equip de govern —perquè tenen un temps taxat i se’ls talla el micròfon en ocasions en els moments claus—, poguessin fer servir l’espai imprescindible per defensar les seves postures, potser no caldrien tantes mocions poc útils.

És previsible, tal com van les coses, que el govern, com passa habitualment, se surti amb la seva i s’escurcin els temps, es rebaixin les paraules o es redueixin les mocions. Qualsevol cosa menys prendre’s seriosament el que els correspon, que és explicar-se i explicar a la ciutadania, què cal fer per evitar el mal govern, calgui el temps que calgui perquè els sous que reben, uns i altres, prou que justifiquen la dedicació corresponent.

L’altra possibilitat és concentrar tota l’atenció de la durada del ple en les autoritzacions de participar als plens per part de les entitats. Si al govern ja li costa molt concedir aquestes paraules perquè habitualment és per expressar queixes sobre l’acció de govern, el fet que es replantegin les dinàmiques voldrà dir que les regles ja molt restrictives actuals per les entitats, porten el perill d’endurir-se i fer-se encara més restrictives. En el ple d’abril hi havia 3 paraules concedides, dues als sindicats UGT i CCOO per parlar de l’1 de maig, i la tercera a l’entitat editora d’aquest digital, el Foment de la Informació Crítica. S’havia negat la paraula al col·lectiu de docents i familiars de l’escola Sanfeliu que corren el risc que l’escola es tanqui i reclamen al govern local una aposta per mantenir l’escola. Els van denegar la paraula i menys mal que CCOO els va concedir el seu temps per poder defensar la seva postura. Les limitacions a la participació i les limitacions en el temps de totes les intervencions, que es compleix amb el màxim rigor i sense cap mena de flexibilitat en gairebé tots els casos, s’ha anat convertint en la norma de l’equip de govern per mitigar la creixent contestació social que rep d’una manera cada vegada més agre en tots els plens municipals.

Les participacions de les entitats que demanen la paraula estan previstes quan s’acaben els dictàmens de l’ordre del dia de l’equip de govern. En el ple d’abril, van començar les intervencions de la ciutadania passades les 20 hores, fet que va aprofitar el portaveu republicà per demanar-li al govern que les paraules es concedeixen a l’inici del ple per evitar que els que tenen concedida la paraula s’hagin d’esperar tres o quatre hores a poder-se explicar. Una altra reivindicació que porta les de perdre perquè, si per alguna cosa s’ha distingit fins ara l’equip Quirós, ha estat per restringir al màxim la participació dels veïns i veïnes.

Entre la multitud de qüestions que s’han de replantejar, la vigència dels múltiples reglaments en vigor que regulen el funcionament dels organismes de participació, son d’una urgència total. Qui ha de garantir la modificació dels reglaments és el govern però l’oposició municipal, podria fer molt més que esperar la bona voluntat dels que manen i han de prendre la iniciativa que, en aquest punt, com en tants altres, és absolutament inexistent.

En el comiat de Kiko Segura Domínguez (1966-2026): un savi i una persona generosa

Carlos Galve Farre (membre de Bellvitge 2030)

Parlar de Kiko Segura, poques hores després de la seva mort, té un risc. El buit i el desassossec provocats per la seva agonia poden dominar les paraules. La mort precipita la sensació de buit i fa esclatar el dolor.

La vitalitat d’en Kiko era d’ampli espectre. Encara ressona. No recordo cap persona tan vital i alhora tan ben organitzada. La dolçor de la seva mirada, el somriure de la seva veu, el feien ser el que va ser: un líder amb llum.

“Bellvitge és Bellvitge”, deia en Kiko. I, de fet, ho diuen també els joves del barri. El seu somriure pausava les paraules i s’intercalava en les frases d’una manera gairebé màgica. Tot allò que tocava amb les seves paraules ho convertia en llum de saviesa.

Els dies de reunió de Bellvitge 2030, començava sempre explicant el sentit de la trobada. En els darrers mesos, a més, feia una cosa admirable que mai no oblidaré: parlava de la seva salut. Ens donava el part mèdic. Recordo una de les últimes vegades: va dir “una de bona i una de dolenta”, i les va explicar. Em commovia la força del seu optimisme. Com sempre, acompanyava les paraules amb aquell “je-je” tan seu. Compartia amb nosaltres les seves experiències i verbalitzava el que sentia.

Vaig entendre la importància de comunicar com a bé terapèutic. Em va ensenyar la importància de socialitzar el dolor, parlant de les penes. En Kiko era, ha estat i serà, un ésser d’una dimensió humana i social immensa.

L’ordre del dia el portava escrit, preparat en la seva petita llibreta negra, des de casa. Apuntava les notes amb una lletra minúscula perfecta. Era ordenat i meticulós. Hi ha persones dotades de llum i empatia. En Kiko n’era una. Dir que hem perdut un ésser excepcional pot semblar un tòpic, però en aquest cas és necessari dir-ho: Kiko Segura estava dotat d’unes qualitats humanes més que excepcionals. Les persones eren, per a ell, el centre de tot. Després venia el barri, el seu espai vital: Bellvitge. La ciutat de l’Hospitalet, sempre vinculada a la seva gent i al seu entorn.

Em va captivar la seva intel·ligència i la seva habilitat per liderar l’equip de Bellvitge 2030. El Fide Corral em va proposar, i des del primer moment en vaig quedar fascinat. Mai no podré agrair prou haver tingut l’oportunitat de conèixer i tractar en Kiko personalment en aquests darrers temps. Em va sorprendre com tractava l’equip. Ens anomenava “equip” i coneixia perfectament les característiques personals de cadascun de nosaltres.

El seu lideratge estava impregnat d’una empatia tan fina que mai no vaig tenir la més mínima sensació d’incomoditat si no havia complert algun compromís. Solia recordar que el nostre compromís ja era, en si mateix, positiu, i que en aquell grup no hi cabien les crítiques. Tots fèiem el que podíem. Això em semblava tan brillant que em vaig vincular fàcilment al grup.

La seva intel·ligència emocional era innata i àgil. Em va demostrar que tenia al davant una personalitat única. La rapidesa dels seus reflexos per fer-te sentir útil i important era una de les seves grans virtuts. El sentit de grup, d’equip, el conduïa amb una habilitat admirable. Els seus projectes són encara vius. El repte és continuar-los.

Estic convençut que la seva memòria ens animarà a seguir els seus somnis. Un dels darrers que va liderar va ser “Els llibres vius”. L’èxit d’aquella jornada inoblidable va convertir la Biblioteca del Centre Cultural de Bellvitge en un espai d’integració social de primer ordre.

Set persones migrades, vinculades al barri, van compartir el dol per l’absència del seu país d’origen. Ahir mateix repassàvem alguns dels projectes que en Kiko havia deixat oberts: la Biblioteca de les Coses, la seva preocupació per preservar els testimonis de la història oral i de les lluites veïnals, per explicar a les noves generacions per què Bellvitge és com és. El relat és immens. I també ho és el llegat que ens deixa per continuar treballant.

Crec que una bona manera de mantenir-lo viu és seguir el seu exemple de treball i constància. Kiko Segura Domínguez és, sobretot, un savi generós i capaç. Estic segur que la seva manera de ser i de fer deixarà, allà on sigui, una llum permanent encesa sobre el barri de Bellvitge.

Bellvitge és Bellvitge també gràcies a tu, Kiko.

Una abraçada al cel.

Rebuig frontal al pla pilot que comporta presència policial a instituts de secundària de l’Hospitalet

La comunitat educativa es mobilitza a Collblanc: denuncien retallades de recursos socials, col·lapse administratiu a l’Institut Llobregat i incertesa sobre el futur de l’escola Sanfeliu

La situació de les escoles i Instituts a l’Hospitalet és tan preocupant que només falten determinades decisions com la presència de policies als centres escolars que pretén la Generalitat, per acabar-ho de complicar tot. Les comunitats educatives dels Instituts Eugeni D’Ors i Margarida Xirgu es van manifestar ahir pels carrers del barri de Collblanc, al qual pertanyen, protestant per la mesura imposada pel pla pilot sobre la policia als instituts i exigint-ne la retirada.

Així ho han expressat les assemblees de treballadors dels dos centres, a través d’un comunicat, mostrant el seu rebuig total al pla del Departament d’Educació d’incorporar agents dels Mossos d’Esquadra dins dels centres educatius.

La manifestació ha fet un recorregut curt entre l’Institut Eugeni D’Ors i el Margarida Xirgu, passant pels carrers Vallparda i Travessera de Collblanc. Al final del recorregut han llegit el manifest i s’han pogut escoltar consignes en contra de la presencia policial als centres escolars.

Els treballadors recorden que els instituts ja disposen de professionals especialitzats —com vetlladores, tècnics d’integració social (TIS), educadores socials i orientadores— per gestionar situacions complexes des de la prevenció, el vincle i el suport emocional. I són aquestes figures les que disposen de les eines i la formació necessàries per intervenir des del vincle, la prevenció i el suport emocional.

També afirmen que, a principi de curs, el Departament va prendre la decisió de reduir les dotacions d’aquests professionals, argumentant limitacions pressupostàries i ara, en canvi, presenta un pla pilot que sembla apostar per un model de naturalesa completament diferent i allunyat de criteris pedagògics.

Tal i com va afirmar la setmana passada l’assemblea de treballadors de l’Institut Eduard Fontseré del barri de La Florida, la conflictivitat que viu l’alumnat no s’arregla amb mesures policials sinó socials. I afirmen que aquesta mesura ha estat presa de manera unilateral i sense ser consultada ni consensuada amb la comunitat educativa. Aquest tipus de mesures tenen “la voluntat de reforçar la cultura punitiva i estigmatitzant sobre una població vulnerable i d’origen migrat. S’evidencia, doncs, la consolidació de l’impuls reaccionari i racista”.

Les assemblees de treballadors, a banda de reclamar la retirada immediata del pla pilot, insten el Departament a prioritzar inversions en recursos humans i socials. Recorden que, durant el curs actual, el sector educatiu s’ha mobilitzat en diverses jornades de vaga per exigir millores laborals i més recursos, i critiquen que la resposta institucional hagi estat “un nou pedaç” basat en eines no educatives.

L’Institut Llobregat sense administratius

Un altre dels centres que avui ha sortit al carrer ha estat l’Institut Llobregat, on porten setmanes sense personal d’administració amb el centre paralitzat. Alumnes i  professors s’han concentrat a la porta del centre amb una pancarta on es podia llegir: “Col·lapse administratiu. Sense personal pas, ens maten com a Institut”.

Paral·lelament, la reunió que s’havia de fer avui per trobar una solució que evités el tancament de la escola Sanfeliu, anunciada per la propietat per qüestions de salut, s’ha ajornat i ha generat nerviosisme entre els pares, professors i alumnes que veuen com passen els dies sense cap solució.

Com ja hem explicat a L’Estaca, la comunitat educativa de l’escola Sanfeliu reclama garantir la continuïtat del centre amb els seus 159 alumnes. Ja es va fer una primera reunió i es van posar damunt la taula diferents sortides: cedir la gestió a tercers; convertir el centre en escola pública i ubicar-lo a l’antiga escola Joanot Martorell o mantenir els edificis actuals continuant l’aplicació de l’excepcionalitat com fins ara. Tot per solucionar un problema que, si no es resol, crearà un fort impacte al barri.

La insòlita Creu de Sant Jordi a l’empresari del grup Moventia, que es caracteritza pel menyspreu a la plantilla i l’abandonament dels autobusos

La Generalitat del PSC, presidida per Illa, provoca el rebuig dels treballadors del grup i dels usuaris que pateixen les conseqüències de la mala gestió

Vet aquí, avui ens ha tocat parlar d’un guardó que hauria de ser dels més prestigiosos que atorga la Generalitat, si no fos perquè qui escull els premiats és qui governa el país sota un criteri absolutament parcial i sense cap consens social; perquè, si el tingués, de bon segur que el personatge del qual parlarem mai l’hagués aconseguit. Estem parlant d’en Miquel Martí i Escursell, empresari, que segons la Generalitat, ha rebut el guardó: “per la seva trajectòria en l’àmbit de la mobilitat i el transport col·lectiu, i per la seva contribució a la modernització del sector. President honorífic del grup Moventia, ha estat clau en la transformació d’una empresa familiar catalana en referent internacional pel que fa als serveis de mobilitat. Ha impulsat projectes basats en la innovació, la sostenibilitat i la col·laboració publicoprivada, ha participat activament en organismes com les Cambres de Comerç, Fira de Barcelona, els consells de mobilitat de la Generalitat de Catalunya, l’Autoritat del Transport Metropolità i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i ha contribuït també al disseny i la implantació del tramvia de Barcelona”.

Aquest historial ens clarifica part del seu èxit empresarial, almenys pel que respecta a les concessions de l’AMB. De fet, no tenen gens de vergonya en mostrar la seva connexió. Simplificant, ara s’entén la dèria de l’AMB per concedir el transport públic a una empresa que se salta tots els paràmetres, des del de la innovació, que es deu referir als autobusos que perden oli pels carrers de l’Hospitalet, amb rodes a punt de rebentar, espatllats i sense manteniment, tallant un carrer a l’hora que impedeix el pas d’una ambulància; amb vidres trencats, autobusos incendiats, etc. (hi ha tantes imatges i vídeos de la calamitat que no tenim espai per posar-ho tot), i treballadors contractats a l’estranger, que treballen sense haver tingut temps de dormir, i quan ho fan és a habitacions compartides, llogades pel mateix grup, amb contractes inhumans que al nostre veure violen l’actual legislació (s’haurà d’estudiar). Això ens dona la raó quan, en les nostres denúncies, insinuàvem que l’AMB havia d’estar al darrere de la increïble concessió, amb interessos del tot bastards, perquè l’alternativa era una mostra d’incompetència que superava, fins i tot, l’estupidesa; així com la necessària complicitat dels principals governs municipals, el de l’Hospitalet i el de Cornellà, tots ells del mateix partit polític.

La “Generalitat”, per no dir directament el PSC, en el meravellós historial no ha posat que el referent internacional es limita a una comarca francesa, on l’empresa, oh sorpresa!, també pateix conflictes laborals deguts a la seva idiosincràsia explotadora, i a línies que van a ciutats franceses des d’Espanya, res que no en facin moltes altres. Tampoc els intents de vulneració del dret a la vaga per part d’aquesta empresa, rebutjats pels jutjats de Barcelona (encara sort que l’AMB no té poder dins la judicatura de Barcelona). Ni les sancions de la mateixa AMB per incompliment de contracte, que per molt que s’hagin resistit, finalment no els hi va tocar altre que imposar-les (s’ha de dir que encara no sabem si han sigut satisfetes o condonades). O les moltes vagues dels treballadors, segons el diari oficial controlat pel govern de l’Hospitalet, per aconseguir millores laborals, quan en realitat eren i encara ho són, per recuperar els drets vulnerats. O l’última sentència que dicta el retorn d’una part dels drets laborals que l’empresa va violar. I, per descomptat, tampoc parla dels contractes a treballadors del Perú, on es mostra tota la miserabilitat de l’empresa i, de retruc, de l’AMB.

Tots sabem el que són i representen els guardons, que s’entreguen segons interessos geopolítics, econòmics, de conxorxa o fins i tot criminals, com per exemple l’últim Nobel de la Pau. La història en va plena, sobretot als dictadors feixistes, com el del Vaticà a Franco. O del mateix govern espanyol atorgant, el 1979, amb la Constitució espanyola ja aprovada, el Collar de la Orden de Isabel la Católica, al dictador i genocida Jorge Rafael Videla, de l’Argentina.

El PSC, suposem que inspirat pel Comitè Noruec del Nobel, que va atorgar el seu premi de la pau a Corina Machado, després que aquesta demanés la invasió militar del seu país i que tot seguit li regalés el guardó a Donald Trump, els diners no, per descomptat, va decidir continuar amb aquesta tradició tan apropiada.

En qualsevol cas, aquest premi a nosaltres ens sembla una burla a la població, principalment la de l’Hospitalet, encara que per les notícies que rebem, ja són molts els ciutadans de Catalunya que pateixen la fantàstica gestió d’aquest modèlic empresari.

El Institut Eduard Fontserè de La Florida rechaza la presencia estable de policías en los centros educativos como pretende la Generalitat

La protesta, general en toda Catalunya, denuncia que se destinen recursos a imponer la presencia policial mientras se desmantelan los equipos sociales en los institutos

La asamblea de profesionales del Institut Eduard Fontserè ha expresado su rechazo frontal a la medida anunciada por el Departament d’Enseyament de incorporar agentes de paisano de los Mossos d’Esquadra en los centros educativos.

Esta medida, anunciada por la Generalitat como proyecto piloto, afectaría a las zonas educativas de l’Hospitalet, El Prat, Sabadell, Vic, Alta Ribagorça-Vall d’Aran y Tárrega, y significa la presencia permanente de un agente de paisano en 13 centros educativos.

En un comunicado difundido este miércoles por la asamblea de profesionales del Institut Fontseré —valorado como de alta complejidad social— se considera “inaceptable” que se destinen recursos a reforzar la presencia policial mientras, aseguran, siguen sin atenderse sus demandas para mantener y ampliar los equipos sociales, formados por educadores y técnicos de integración.

El profesorado advierte además de que, la medida del Departament, teniendo en cuenta el alumnado de alguno de los centros donde se ha desplegado, tiene una clara voluntad de reforzar la cultura punitiva dentro del sistema educativo. En su opinión, la iniciativa podría derivar en un mayor control social, especialmente sobre el alumnado de origen migrante en aquellos centros donde ya se ha empezado a aplicar.

La asamblea insiste en que los conflictos que afectan al alumnado tienen un origen social y no pueden resolverse mediante la presencia policial. En este sentido, reclaman políticas que solucionen los problemas sociales centradas en la igualdad de oportunidades, el acompañamiento educativo y el refuerzo de los servicios sociales.

Finalmente lamentan lo que califican como una “deriva” del Departament d’Enseyament, al que acusan de no escuchar a la comunidad educativa —docentes, familias y estudiantes— y de impulsar medidas que consideran represivas y contra la voluntad y las necesidades de las comunidades educativas.

Hay que recordar que a principios del mes de septiembre del año pasado, Técnicos de Integración Social (TIS) y Educadores Sociales (ES), personal fundamental en las estructuras de muchas escuelas, se concentraron ante el Departamento de Educación de la Generalitat de Catalunya contra los recortes en este tipo de plazas, que supuso el fin del contrato para 128 profesionales. Esto afectó a varios centros de l’Hospitalet. La convocatoria fue realizada por las organizaciones sindicales CC.OO, UGT, USTEC·STEs y CGT.

La protesta del Institut Fontseré no ha sido la única. Esta es una protesta más de la comunidad educativa de toda Catalunya. Sindicatos, maestros y profesores y familias son defensoras del reforzamiento de la convivencia en las escuelas, pero no mediante la presencia policial en los centros, algo inédito en Catalunya, aunque parece ser que en otras comunidades autónomas como Madrid, Navarra, Andalucía o Islas Baleares ya se ha instaurado en sus sistemas educativos.

La mayor asociación de familias de la escuela pública catalana, aFFac, también se ha pronunciado y la noticia ha causado estupor e indignación. “Queremos expresar nuestro firme rechazo a este plan piloto, que consideramos totalmente desacertado y alejado de las necesidades reales de los centros educativos catalanes”, ha señalado la entidad.

Han recordado también que los centros educativos con mayores dificultades son precisamente aquellos que concentran un mayor porcentaje de alumnado en situación de pobreza o exclusión social: “Lo que estos centros necesitan son recursos estables, profesionales especializados y políticas valientes de reducción de desigualdades y no una respuesta de carácter securitario”, han añadido.