Mes: abril de 2026

La comunitat educativa de l’Escola Sanfeliu reclama garantir la continuïtat del centre amb 159 alumnes

Famílies, direcció i consell escolar alerten de l’impacte que tindria el tancament en un municipi amb manca de places educatives

Totes les parts afectades es van reunir dilluns al Departament d’Enseyament.

La comunitat educativa de l’Escola Sanfeliu, a L’Hospitalet de Llobregat, ha expressat la seva profunda preocupació davant la situació actual del centre i ha reclamat una solució urgent que en garanteixi la seva continuïtat. L’Associació de Famílies d’Alumnes (AFA) i el Consell Escolar, amb el suport del professorat i del conjunt de famílies, defensen el manteniment d’un projecte educatiu arrelat al barri des de fa més de sis dècades.

Dilluns passat totes les parts (famílies del centre, docents, propietat i el Deaprtament d’Educació) van mantenir una reunió a la seu de la Conselleria per buscar una solució que els pares només veuen en la continuïtat del centre. Els propietaris van anunciar no fa gaires dies el tancament de l’escola al juny per motius de salut.

Aquesta reunió encara no ha donat una solució definitiva segons ha explicat una de les mares afectades: “Tenim una bona impressió, però tot i això hem d’esperar”. El proper dilluns dia 27 hi haurà una nova tobada de totes les parts. La titularitat no pot continuar i no pot fer un traspàs perquè els edificis no compleixen la normativa actual. «Està a les mans de l’administració trobar una solució», assenten les famílies.

Algunes de les alternatives que es plantejant es cedir la gestió a tercers. Un altre que es converteix en escola pública i que podria ubicar-se a l’antiga escola Joanot Martorell. I sinó que es mantigui als edificis actuals amb la continuïtat de l’aplicació de l’excepcionalitat com fins ara. Pel Departament, el tancament es l’ultima opció que ha sigut trasmesa a les famílies

60 anys d’història

Amb més de 60 anys d’història, l’Escola Sanfeliu s’ha consolidat com un referent educatiu i social al barri, contribuint de manera significativa a la cohesió comunitària i a la formació de diverses generacions d’alumnes. La seva trajectòria ha estat marcada per una educació de proximitat, basada en valors com la convivència, el respecte i la inclusió, elements que, segons la comunitat educativa, serien difícils de reproduir en altres centres.

La possible afectació del centre tindria un impacte directe sobre 159 alumnes i les seves famílies, moltes d’elles arrelades al barri des de fa anys. Segons denuncien, el context actual del municipi està marcat per una elevada pressió sobre la xarxa escolar, amb una manca estructural de places que dificultaria enormement la reubicació d’aquest volum d’alumnat sense agreujar encara més la situació existent.

En aquest sentit, la comunitat educativa recorda que el dret a l’educació ha de ser una prioritat i que qualsevol decisió ha de garantir el benestar emocional i l’estabilitat dels infants. Alerten que un eventual tancament no només suposaria un problema logístic, sinó també un fort impacte en el desenvolupament personal i social dels alumnes, que es veurien obligats a trencar vincles consolidats amb companys, docents i el seu entorn més immediat.

L’Escola Sanfeliu no és només un edfici

Aquest sentiment és compartit per moltes famílies del centre. Una mare ha volgut posar veu a aquesta preocupació col·lectiva: “Avui no parlo només com a mare, sinó com a part d’una comunitat que es resisteix a desaparèixer. L’Escola Sanfeliu no és només un edifici, és història i memòria. Durant més de cinquanta anys ha format persones i ha educat generacions senceres, creant vincles humans que no es poden mesurar amb números”.

En el seu testimoni, destaca també el valor quotidià de la convivència dins del centre: “Aquí no hi ha anonimat. Els infants creixen junts, els grans cuiden dels petits i aprenen a respectar-se i ajudar-se. No només s’hi ensenyen assignatures, s’hi ensenya a ser persona. Això no es pot traslladar d’un centre a un altre com si res”.

La mateixa mare subratlla el vincle intergeneracional que representa l’escola: “Molts de nosaltres també vam ser alumnes d’aquesta escola. Hem caminat pels mateixos passadissos que ara recorren els nostres fills. Això crea un sentiment de pertinença molt profund. Aquesta escola és part de la nostra identitat i del nostre barri”.

Així mateix, posa en valor la tasca del professorat: “Els mestres no només ensenyen, cuiden i acompanyen cada infant amb una dedicació que va molt més enllà de la seva feina. Cada nen és important, és únic. Fins i tot quan marxen a l’institut, continuen sent ‘els seus nens’”.

El tancament suposaria «trencar una comunitat»

La comunitat educativa insisteix que el tancament del centre suposaria “trencar una comunitat” i dispersar un model educatiu construït durant dècades amb esforç i compromís. Recorden que es tracta de 159 infants, “159 històries i 159 motius per trobar una solució”.

Per tot plegat, exigeixen preservar tant la continuïtat del centre com el seu projecte educatiu. També reclamen que s’escolti la veu de les famílies, del professorat i del barri abans de prendre qualsevol decisió definitiva.

En aquest context, s’han iniciat converses amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i amb l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat, amb l’objectiu d’explorar totes les vies possibles per donar una resposta adequada a la situació.

La comunitat educativa afronta aquest moment amb responsabilitat i voluntat de diàleg, però amb un missatge clar: no reclamen privilegis, sinó “sentit comú” i el reconeixement del valor social i educatiu que representa l’Escola Sanfeliu. Consideren que la seva continuïtat és clau no només per a les famílies afectades, sinó per al conjunt del municipi.

Un desnonament d’una crueltat inhumana, temporalment aturat

Respecte a l’habitatge, primer estan les ciutats del Primer Món, on poc o molt, els seus ajuntaments asseguren un sostre per a tothom; després estan les del Tercer Món, on paradoxalment tothom dorm sota cobert, probablement pel baix preu de l’habitatge o del sòl; i finalment, com en moltes altres coses, està l’Hospitalet…

Fa temps ens vam assabentar d’un desnonament d’una crueltat inhumana. De fet quasi tots els desnonaments ho són, principalment els que tenen a veure amb fons voltors.

La historia parteix d’un habitatge de CaixaBank, o, millor dir “recuperat” per aquest banc, després de que la família no pugues fer front a la hipoteca. En aquests casos, el propietari perd tot el que ha invertit a casa seva, és a dir, l’entrada que va aportar, les quotes mensuals i les despeses de notaria, però també els interessos de demora, les costes judicials i els honoraris dels advocats. En poques paraules, amb els desnonaments tots guanyen, principalment el banc, a costa del propietari. Tot això en un món falsament lliberal, on el banc va prestar els diners després d’haver estudiat les finances del que li donava, i garantit que el cost de l’habitatge era inferior al préstec, també després que el responsable o, millor dir mercenari, del banc assegurés, mai de manera escrita, però aprofitant la seva aparença de saviesa omnipotent, que el seu habitatge en pocs mesos pujaria de valor. Tot això és tan conegut per a tothom que ens estalviarem d’enllaçar les diferents normatives i lleis que tant demostren el que diem, com l’estafa institucional que aquestes defensen.

Doncs sí, una família que va passar de falsament propietària del seu habitatge, a inquilina del mateix amb un lloguer més o menys social, brindat generosament per la mateixa entitat que li va treure l’habitatge. Si tot fos així, la majoria de la gent pensaria: encara gràcies, després de tot aquesta família va creure que el món és oregen i que podia viure del conte; oblidant, gràcies al discurs dels governs que es diuen progressistes i uns mitjans de comunicació emparrats a culpabilitzar al perdedor, la realitat, és a dir, que aquesta família ha sigut estafada pel banc i la mateixa societat que la culpabilitza. Però no tot és així, el banc, no satisfet amb el resultat, ha decidit recuperar l’habitatge per fer un bon negoci amb ell; i la millor manera és vendre’l a un fons voltor, curiosament del mateix banc, just quan el contracte de lloguer “més o menys social” està a punt de vèncer. Òbviament, surt més a compte vendre’l o llogar-lo com a pis turístic, que els seus antics propietaris hi segueixin vivint.

Això és el que li havia de passar, el passat nou de març, a una família d’un pare amb una malaltia terminal, i una mare amb tres fills menors, a més d’una major d’edat amb un nadó, que vivien -no es sorprenguin, això és l’Hospitalet- a un habitatge de 45 m². Nosaltres no ho jutgem, cadascú viu com pot i, malauradament, tots sabem que a molts barris de l’Hospi els habitatges de 45 m² i encara menys és bastant comú, així com que hi visquin famílies nombroses. Però deixant de costat aquest tema, la maleïda crueltat, ja no només del sistema, sinó del propi banc i el seu fons voltor, pretenia expulsar a la família, com hem dit el nou de març, que els companys de la PAH Ciutat de l’Hospitalet van aconseguir aturar, amb el suposat que la família estava a punt de rebre un habitatge de la taula d’emergència, donant-li a la família el preciós temps perquè el pare pogués marxar en pau i a casa seva, el dotze del mateix mes, és a dir tres dies després.

A la família li van donar tres mesos per resoldre la seva situació, que un cop passats haurà de marxar, se suposa que tres dies a una pensió de Gavà, que és el que sol donar l’Ajuntament de l’Hospitalet. Òbviament, aconseguir un habitatge de la taula d’emergència és una quimera. Si fos a un altre ciutat pot ser que sí, però estem parlant de l’Hospi i això ho canvia tot. De fet, hi cap la possibilitat que els serveis socials amenacin a la família d’avisar a la DGAIA, un costum de la que algun dia hem de parlar.

Al nostre veure, i malauradament també el de la majoria, és més fàcil que Netanyahu acabi empresonat per genocida, que els serveis socials de l’Hospitalet trobin un habitatge per aquesta família.

Desatenció a les Oficines (OAC) que han de facilitar la regularització d’immigrants a l’Hospitalet

La solució que ha previst el govern local és evitar les cues al carrer i obrir el recinte de La Farga

Des del dijous de la setmana passada, l’Oficina d’Atenció Ciutadana del carrer Girona on cal sol·licitar informació general, el certificat d’empadronament o l’informe de vulnerabilitat, ha estat saturada amb llargues cues a totes hores —des de primera hora del matí fins a les set de la tarda— sense que s’hagi pogut atendre a totes les persones que ho necessitaven. Aquest mateix procés s’ha produït a la majoria de municipis de l’àrea metropolitana però a l’Hospitalet, on la població immigrada i en molts casos en situació irregular és molt gran, la manca de previsió ha suposat que moltes de les persones interessades hagin hagut de fer cues de fins a 8 o 9 hores. La situació de caos, que els mateixos treballadors de les oficines han posat de manifest als seus respectius càrrecs directius, ha provocat que el govern local hagi anunciat que durant els propers nou dies laborables, a partir d’aquest mateix dilluns, s’habilitin unes oficines provisionals dins el recinte firal de La Farga, amb entrada pel carrer Barcelona, per tal d’evitar l’espectacle de les cues inacabables al carrer.

Fruit de la mateixa improvisació, aquest dilluns les oficines només funcionaran a partir de les 10 del matí i fins a les 7 de la tarda, mentre que la resta de dies, fins el dijous 30, estaran obertes de 9 a 19 h. Justament a partir d’aquest dilluns s’inicia la tramitació presencial amb cita prèvia que des de dijous passat només es podia fer telemàticament. Això comportarà previsiblement més afluència d’afectats, que haguessin convertit en un espectacle l’allau de gent davant de les oficines del carrer Girona.

De fet, no ha transcendit només que l’habilitació de les oficines dins del recinte de La Farga, fonamentalment per evitar les cues al carrer, però no sembla que això hagi suposat en reforç extraordinari del servei d’atenció. La regidora de la Ciutat de Drets va explicar al canal oficial del govern que “amb aquest dispositiu volem donar un missatge de calma… creiem que es pot donar una resposta ordenada a aquesta situació”. El que interessa doncs, és evitar la impressió que això és un caos, habilitar un espai interior de manera que no estiguin al carrer i puguin disposar de serveis les persones afectades, i mantenir-ho només fins al dia 30 quan ja es preveu que hagi baixat la pressió. A partir d’aquest dia s’ha anunciat que es reforçaran les Oficines d’Atenció Ciutadana i les seus de les regidories de districte al menys fins al 30 de juny.

L’obtenció del certificat d’empadronament per aquells ciutadans que tenen residència oficial a la ciutat es pot aconseguir de manera presencial, per internet o per telèfon. No cal dir que per tramitar-ho via internet s’ha de disposar de l’IdCAT mòbil o tramitar-lo a la web de l’idcat (idcat.aoc.cat), mentre que per telèfon s’ha de trucar al 010. Ja està tot explicat, de manera que la gent prefereix fer cua. Doncs bé, el reforç extra durarà, de fet, 9 dies.

El grup municipal de Vox s’ha queixat del “col·lapse total de les oficines”. La resta de forces d’oposició, fins ara, silenci.

EL SUÍS O LA XOCOLATA DESFETA AMB NATA. L’ESTACA

Suïssa ha estat un país tradicionalment admirat pels catalans. L’obra de Gaziel “Seny, treball i llibertat” ho demostra. Ens hauria agradat ser una Suïssa mediterrània. A dies, una Holanda mediterrània. Són les dues nacions en les que més ens hem emmirallat, a banda de la ciutat de París (recordo les primeres vegades que hi vaig estar, que vaig
tenir la sensació que s’assemblava molt a Barcelona).

És cert que amb el tema del blanqueig de capitals i el ser un paradís fiscal aquesta admiració primigènia ara està una mica qüestionada. Ni tan sols la Heidi de la nostra infantesa posa remei a la voracitat de la banca suïssa. De tota manera, quan tu vas al país, t’agrada. T’agrada perquè, malgrat tot han aconseguit muntar un estat en el que sembla que tots s’hi senten còmodes, on les coses estan ordenades, on hi ha un nivell de vida alt, net i confortable. Em deia una amiga suïssa, fa molts anys, que els alemanys sempre han mirat els suïssos amb el menyspreu que alguns urbanites miren la gent del camp, com si Zurich, Berna o Ginebra fossin una aldea.

Jo he donat moltes voltes al perquè a la nostra xocolata desfeta amb nata li diuen un suís. Em sembla que ja n’he tret l’entrellat i, si no, és una explicació possible. Per una banda, Suïssa produeix molt xocolata – Toblerone, Lindt- i, per una altra banda, les muntanyes suïsses -ni més ni menys que els Alps de la Heidi- sempre están nevats. És plausible que una beguda feta a base de xocolata i els cims nevats que pot representar la nata se’n sigui un suís. És una bona metàfora. Tot i que els Prats suïssos són verds i no pas marrons, quedi clar.

Al nostre país la xocolata desfeta amb nata és una llaminadura de primera divisió. Feta pels dies o les ocasions especials. Els dies de cada dia passem amb un cafè amb llet, llet amb xocolata en pols o d’altres combinacions. Ara, el dia que es vol fer un esmorzar o un berenar especial fa acte de presència la xocolata desfeta amb nata, que se sol acompanyar de croissants, magdalenes, ensaïmades, fartons o pa. Jo soc molt panarra i potser és el que prefereixo, encara que els croissants ben fets també m’agraden molt.

En la combinació de la xocolata i la nata, probablement jo soc una persona amb un criteri lleugerament dissident. És evident que l’ingredient més important de la combinació és la xocolata, una xocolata negra bullent, que a mi més aviat em destorba, mentre que la nata, fresca i dolça, m’entusiasma. És de llarg els postres que
m’agrada més. Crec que és a la Mistral de Barcelona que serveixen plats de nata amb un rajolí modest de xocolata: aquest seria el meu suís ideal, tot i que llavors, en comptes dels pics suïssos, el que tens al plat és una mena de glacera islandesa. És igual, tot es menja.

La xocolata ha de ser negra, lleugerament amargant i bullent. I jo prefereixo la xocolata amb llet, dolça i tèbia. De fet, odio les begudes calentes. I d’amargues només suporto la cervesa quan està ben amarada d’alcohol.

La nata d’aquest país ha baixat a uns nivells de infra-qualitat imperdonables. Recordo encara quan els meus pares me’n feien anar comprar a la lleteria amb un pot. Ara molt sovint et serveixen la típica nata d’esprai que no val una merda, que és una caricatura de la nata i que és un botó de mostra de com al nostre país s’està perdent el gust per la feina i, en definitiva, el bon gust. Hi ha Establiments en els que no tenen ni la poca vergonya d’amagar-ho: agafen l’esprai de la nata i el fliten davant teu a la tassa. És un escàndol. De fet, és tan escandalós que hi ha persones que ja no deuen recordar que la nata no és dolça i que per això, quan està ben feta, s’hi ha d’afegir un polsim de sucre, no com aquesta cosa dolça -que ves a saber què coi és- que porta incorporada la nata d’esprai.

Quan em serveixen una xocolata desfeta se’m presenta un dilema emprenyador. Si em menjo la nata primer i deixo la xocolata per després em trobo que d’entrada hauré gaudit molt, però després amb la xocolata tindré un problema. Massa forta i massa calenta. Per això sovint ho barrejo, de manera que acaba resultant una mena de puré a mig camí entre la nata i la xocolata que, si bé desgracia la nata, fa la xocolata bevible. Una altra estratègia és menjar-me la nata i anar demanant mantes vegades que me’n posin més. Finalment, hauria triplicat o quatriplicat les racions de nata i la xocolata s’haurà refredat una mica i haurà esdevingut bevible.

Per acompanyar la xocolata desfeta amb nata hi ha tot un ventall de llaminadures. Des dels xurros fins als melindros, dels croissants als fartons, de les ensaïmades fins al pa. Jo no partidari del dolç pujat de to. Ni el cabell d’àngel, ni la crema, ni els xuxos, ni els xurros m’agraden gaire. Els trobo empallegosos.  A les granges és complicat demanar que simplement et serveixin pa, que és el que jo utilitzo sempre a casa. Jo soc dels que penso que el pa és un dels grans invents de la humanitat, per molt que diuen que engreixa. Com que no m’atreveixo a demanar pa, demano croissants, croissants normals i corrents, sense xocolata, sense crema, sense romanços. Croissants. Els croissants, a més, tenen l’avantatge que les banyes van bé per fer camí a través de la nata i cavar-hi grutes cada vegada més profundes.

En fi, a Barcelona hi ha diversos llocs on encara serveixen suïssos que valen la pena. La Mistral a la Ronda de Sant Antoni, La Valenciana al carrer Aribau, la granja Viader al carrer Xuclà, la Pallaresa al carrer Petritxol, etc…

 Tomàs-Maria Porta i Calsina

VIATGE A LA LLUNA

“…Així, la pregunta “de qui és la Lluna?” té una resposta tècnica i
una de real: la tècnica diu que no pertany a ningú; la real diu que,
si no passa res d’extraordinari en el dret internacional, pertanyerà a
qui hi arribi primer i tingui prou força per a quedar-s’hi. I això, en
la història de la humanitat, té un nom que no és precisament
“patrimoni comú de la humanitat”.

Redacció Vilaweb, 6 d’abril del 2026 (“De qui és la lluna, se’n poden
apropiar els americans?”)

No en tenen prou amb els terraquis,
se’ls ha fet petit tot el món,
i volen conquerir els llunàtics
i als marcians, si encara hi són.

El rei dels marcians, l’Omega,
comenta que no està per brocs,
que els ianquis estaran de pega,
si li toquen els albercocs.

Cridarà a tota la galàxia,
galàctics de tots els confins,
des de Filomene a Ataràxia,
li aniràn a tocar els borlins.

Els astronautes fan el merda,
i es pengen medalles al coll,
mentre que a l’Alfa i a l’Omega
els hi trepitgen l’ull de poll.

Terrícoles, a casa vostra!
A meditar i a cantar l’om:
o un deixaré a tots sense rostre.
Cony, ja n’hi ha prou. Ianquis “go home!”

Las realidades paralelas y el papanatismo

Toda la prensa mundial se ha hecho eco del congreso internacional Global Progressive Mobilisation que acogerá este fin de semana el encuentro de líderes de la socialdemocracia del siglo XXI, organizado por la Internacional Socialista, el Partido de los Socialistas Europeos y la plataforma Alianza Progresista. Toda la prensa mundial resalta este encuentro en Barcelona donde se han inscrito 3.000 personas y donde están programados más de un centenar de actos entre mesas redondas, encuentros bilaterales y contactos al más alto nivel.

Todo el mundo habla de Barcelona como capital del progresismo durante este par de días. Todo el mundo… excepto los medios de comunicación públicos de l’Hospitalet que explican que es en l’Hospitalet donde se produce el encuentro. Como es obvio, si a algún dirigente mundial le dijeran que el congreso se realiza en un municipio que se llama l’Hospitalet de Llobregat en lugar de Barcelona, aseguraría que se han equivocado de evento porque a ellos los han citado en Barcelona y no en un sitio que lleva otro nombre.

Entonces… ¿Quién tiene la razón?. El encuentro mundial ¿tiene lugar en Barcelona o en l’Hospitalet? A juzgar por los límites territoriales, igual es verdad que tienen razón los medios públicos de comunicación, pero lo cierto es que excepto unos pocos, nadie considera que la Fira de Barcelona, que es el lugar fijado para el congreso, pertenece a otro municipio que el que lleva su nombre. Todo, desde el nombre del espacio hasta el negocio que hay detrás, corresponde a Barcelona, y los límites territoriales resultan simplemente una interpretación sugerente de una realidad inapelable: l’Hospitalet de Llobregat es ese lugar donde se hacinan 300.000 personas a un paso de la capital de Cataluña y Barcelona es el lugar donde se hacen los negocios y donde se convocan los eventos. Y esto ha sido así desde principios del siglo XX —por lo menos— y hasta ahora mismo, porque en esta ciudad, excepto excepciones puntuales, siempre han gobernado los que se quieren a sí mismos y no a su ciudad.

Dicho lo cual, ese papanatismo de los medios públicos es digno de guasa, —cuando debiera serlo de seria reflexión— pero ¡hay! del que ose reírse de su manera de ver las cosas.

Me acaban de comentar los de FIC, acerca de un encuentro con algo así como el Jefe de Comunicación del Ayuntamiento, un tal Mario Boss, al que algunos de este digital han aprovechado para preguntarle qué se debe hacer para que la publicidad institucional que el gobierno municipal riega arbitrariamente a quien le ríe las gracias, pueda llegar, aunque sea en migajas, también al digital que ustedes leen en este momento. Por una simple cuestión de igualdad de oportunidades y de justicia distributiva.

La respuesta que me han hecho llegar no puede ser más lamentable porque para Quiroseno y su equipazo, explicado por el avispado representante de la comunicación institucional, este digital no es un digital. Es, simplemente, un blog de internet. Una apreciación tan inteligente, acertada y ajustada a la realidad, como la ubicación del congreso internacional de l’Hospitalet. Igual L’Estaca no es un digital al uso, que habría que discutirlo. Pero parece evidente del todo que es un digital que informa, contrasta, interroga, denuncia, protesta, incide, investiga, informa y tiene un público lector, fiel e inteligente, como otros muchos digitales existentes.

Es verdad que L’Estaca es distinto a otros. Especialmente porque lo elaboran periodistas y escribidores varios, que no cobran ni medio euro por tantísimo trabajo y, substancialmente también, porque es un digital de información crítica que pone el acento en los vicios del poder, en sus arbitrariedades y en sus métodos autoritarios… —en la específica manera que el poder y sus acólitos ven la realidad— y eso no suele gustarle al poder y mucho menos al poder absoluto, que se siente vencedor en todos los frentes, como hace bien poco acaba de suceder. Esa victoria de los de siempre, con la ayuda inestimable de la oposición municipal —que tanto se quejan de los de siempre— a los que ya les habían dicho en varias ocasiones que L’Estaca no es un digital porque, a ellos, no hay digital que les ladre…

De paso, con esa interpretación tan sui generis de la realidad, que es norma de la casa y del equipazo de Quiroseno, el susodicho representante Mario Boss ya hace unos cuantos meses le dijo a otro colaborador de L’Estaca que este escribidor que les da hoy la vara, insulta. Insulta porque llama al señor Jesus Husillos, Jesusillos y al señor Quirós y a su tropa, Quiroseno y su equipazo. De nuevo, una muestra elocuente de interpretación particular sobre un hecho que tiene un sesgo absolutamente distinto.

Según el diccionario, insultar es “ofender a alguien”. Y ofender es “humillar o herir el amor propio o la dignidad de alguien, o ponerlo en evidencia con palabras o hechos”. Ya dice un refrán bien conocido que “no ofende quien quiere sino quien puede”, y les puedo asegurar que el Candelas podría ofender, pero no es justamente lo que quiere. Por lo tanto, no tiene voluntad de humillar ni de herir el amor propio —aunque los amores propios son muy interpretables—, y por eso mismo no insulta sino que, directamente, emplea una ironía que los que no entienden de filigranas verbales no acaban de interpretar cabalmente.

“La ironía es la cortesía de los sabios”, como parece que decía Sócrates o que decían de Sócrates. Y con las debidas distancias, el Candelas suele ser cortés y jamás le diría que le gusta la fruta a nadie, ni se le ocurriría poner vetos a cualquiera —como le ha ocurrido a alguien de esta casa hace bien poco—, que es la mejor manera de humillar y de ofender, y que podría llegar a ser considerado claramente un delito en nuestro código penal.

Así que, al querido Mario Boss, que va de jefazo, un poco de finura mental y a Jesusillos un poco de talento y al que todo lo querosena un poco de mano izquierda, que de tanto usar la derecha se le va a descompensar. Y a los “magníficos profesionales” también un poco más de sentido común, que suele hacer más daño el ridículo que la evidencia.

Y aunque estemos solos —como se ha visto recientemente— en este universo de la crítica política al poder, volver a poner el acento en que los recursos públicos no son del gobierno local y que el riego de pasta a los medios de comunicación no puede pretender conseguir prebendas sino poner de manifiesto la igualdad de oportunidades a quienes se toman en serio la construcción de la opinión pública.