La comunitat educativa reclama un lloc en un centre de proximitat

Les famílies d’alumnes de 5è i 6è de primària de diverses escoles públiques del barri de Santa Eulàlia han alçat la veu per denunciar la manca de places als instituts públics de cara al curs 2026-2027. Segons alerten, l’oferta actual és insuficient per garantir la continuïtat educativa de tots els estudiants en centres públics de proximitat.

Les famílies, procedents de centres com l’Escola Paco Candel, Pompeu Fabra, Prat de la Manta, Milagros Consarnau, Bernat Desclot, Provençana i Frederic Mistral, han traslladat la seva preocupació al Departament d’Educació de la Generalitat i a l’Ajuntament de L’Hospitalet.

D’acord amb les dades recopilades, actualment hi ha uns 330 alumnes matriculats a 6è de primària i 311 a 5è al barri, mentre que l’oferta de places públiques d’ESO és de només 243. Això implica un dèficit de més de 80 places, una situació que, segons denuncien, pot obligar moltes famílies a escolaritzar els seus fills fora del barri o a recórrer a centres concertats.

Les famílies consideren que aquest desequilibri vulnera el dret a una educació pública de proximitat i genera incertesa i inestabilitat. A més, alerten que la recent privatització de les escoles Pineda i Xaloc redueix encara més les opcions disponibles i incrementa la pressió sobre la xarxa pública.

Davant aquesta situació, reclamen a les administracions una revisió urgent de la planificació educativa. Entre les seves demandes hi ha garantir que el nombre de places d’ESO s’ajusti al volum real d’alumnes que finalitzen primària, evitar desplaçaments forçats a altres zones i assegurar una distribució equilibrada de les línies educatives.

Així mateix, exigeixen transparència i rapidesa en la comunicació amb les famílies afectades, així com la presentació d’un pla concret que asseguri que tots els alumnes del barri puguin accedir a un institut públic adscrit.

Finalment, recorden que aquesta situació ja havia estat advertida fa anys, quan es van formalitzar les matriculacions a infantil, i lamenten que no s’hagi fet una planificació adequada malgrat el temps disponible.

Les famílies han manifestat que restaran a l’espera d’una resposta clara i de mesures efectives per part de les administracions competents.

El pròxim dissabte dia 11, a les 12 h, davant del bloc de la Rambla Marina 76, col·locarem a la paret, al costat de l’entrada de l’edifici, una placa recordant que allà hi va viure en Mateo Revilla i la seva família.

La paradoxa és la possibilitat —en aquest cas ben real— que fos el mateix Mateo qui no només no estigués d’acord amb aquest acte, sinó que fins i tot no hi volgués participar. La seva personalitat dona versemblança a aquesta hipòtesi.

Algú es pot preguntar per què, doncs, no respectar la seva manera de ser. Precisament per això: perquè en Mateo tenia una vanitat escassa i una humilitat brillant alhora. La seva senzillesa encaixava perfectament amb la seva intel·ligència innata.

No només mereix aquest record, sinó que Bellvitge també el mereix. Bellvitge ha de saber per què és com és.

En Mateo tenia, a més, la singularitat de l’home fet a si mateix. La seva capacitat de treball i el seu perfil autodidacte el feien un home lliure i únic. Va creure —i ho va demostrar— que valia la pena treballar a l’Associació de Veïns amb la idea de dignificar un barri pensat essencialment per ser habitat per milers de famílies treballadores.

Sempre preferia ser anònim sense deixar de ser genuí. Tenia caràcter i personalitat.

La memòria no només ha de recollir personatges famosos. El repte d’aquest senzill homenatge és, precisament, invertir aquesta tendència habitual. Bellvitge mereix saber quina mena de veïns hi van participar activament i van ser els qui, amb el seu compromís i molt de treball, van esmenar les mancances que els constructors van deixar o van evitar planificar en la construcció del barri.

Bellvitge és un barri fèrtil on van créixer moltes dones i molts homes que van trobar la seva raó de ser en la lluita veïnal. En Mateo va fer germinar la seva activitat social i política tant al barri com a la fàbrica.

És una mostra que l’activitat reivindicativa i social dins d’una associació de veïns genera i retroalimenta, amb elements essencials, la Política amb majúscules. Allò individual —homes i dones— es converteix en activisme i lideratge que mobilitza el col·lectiu: els veïns i veïnes de Bellvitge.

Hi ha corrents que avui denigren la política amb un objectiu clar: debilitar la democràcia. En Mateo, com molts altres veïns i veïnes, va relacionar el seu activisme amb la militància en un partit polític pensant en la democràcia, la justícia i la igualtat.

Explicar i recordar la història no és melangia. És conèixer el passat, que avui ja és història. És lluitar contra la desmemòria i la ignorància.

Conèixer i recordar com van haver de treballar homes i dones com en Mateo i en Beni Vilar és també ciència social: una manera de demostrar que un altre món és possible.

Bellvitge va ser una terra fèrtil que donava fruits. I avui Bellvitge continua donant homes i dones que han recollit el testimoni de tots els Mateos i Beni.

No oblidem els seus somnis —ni els nostres— per continuar treballant per un barri millor i per un món millor.

El nou edifici de l’Institut Escola Pere Lliscart continua sense poder entrar en funcionament a causa de diverses incidències tècniques i administratives que impedeixen obtenir el permís d’ocupació necessari.

Segons ha pogut saber la comunitat educativa després d’una reunió recent amb la direcció del centre, actualment no és possible fer ús ni de les instal·lacions ni del pati del nou edifici. Entre els principals obstacles destaca la manca de potència elèctrica suficient, ja que el subministrament contractat és inferior al requerit per al correcte funcionament de l’equipament.

A aquesta problemàtica s’hi afegeixen dificultats en la legalització del sistema de calefacció. Concretament, les calderes de l’edifici antic i del nou no estan integrades en un únic expedient, tal com estableix la normativa vigent, fet que impedeix completar els tràmits administratius.

Davant d’aquesta situació, s’ha contactat amb el regidor adjunt d’Educació del Ajuntament de l’Hospitalet per demanar informació sobre l’estat dels tràmits i els terminis previstos de resolució. Tot i això, fins al moment no s’ha rebut cap resposta oficial.

La comunitat expressa la seva preocupació pel fet que es tracti de qüestions bàsiques relacionades amb la seguretat i la legalització de les instal·lacions, així com per la manca de transparència en relació amb els terminis de resolució.

Mentrestant, es continuarà insistint per obtenir respostes concretes i es mantindrà informada la ciutadania sobre qualsevol novetat.

Les obres que es van iniciar aproximadament un any segons cronograma s’havien d’haver finalitzat a finals de març tal com es va donar al seu dia el termini de construcció d’un any.

Segons han manifestat els pares del Pere LLiscart: “Es suposava que per febrer ens deixaven fer ús del pati que quedava i en març ja estaven fora”.

Una llarga història a l’entorn del nou edifici del Institut Escola Pere Lliscat. A principis de l’any 2025 es va anuncir l’inici imminent de les obres d’un nou edifici al costat de l’actual per substituir els barracons que es van habilitar a la plaça del Cadí. Aquest tenia que servir per cobrir la demanda existent en aquest centre.

Aquest anunci va sorprendre pares i professors. Més tard es va saber que el projecte estava aprovat des del 2021 i que la paralització de la construcció era pràcticament impossible, ja que comportaria altes penalitzacions per a l’Administració.

Despres de les protestes de la comunitat educativa del centre, representants de l’Administació van presentar un projecte amb algunes modificacions més d’acord amb les reivindicacions de la comunitat escolar. Entre elles, una ampliació del menjador escolar, l’habilitació del gimnàs i la biblioteca a l’edifici on actualment feien classes els nens d’Infantil. Aquest edifici estava previst que s’enderroqués en quedar afectada per una rotonda que es realitzaria al costat de l’escola. Recentment el ple municipal de l’Ajuntament de L’Hospitalet va aprovar una modificació del Pla Urbanístic per respectar l’edifici.

ERC+EUiA denuncia el tancament del Teatre Joventut i reclama alternatives per evitar un buit cultural a la segona ciutat de Catalunya

L’Hospitalet de Llobregat afronta un període de fins a tres anys sense activitat teatral pública estable arran del tancament del Teatre Joventut, l’únic equipament municipal dedicat a les arts escèniques. El grup municipal d’ERC+EUiA ha denunciat la manca de previsió del govern local, que ha clausurat l’espai fa tres mesos sense tenir encara adjudicat el projecte de reforma.

Segons el portaveu republicà i cap de l’oposició, Jaume Graells, el tancament respon a unes obres de reforma integral i millora de la climatització previstes inicialment per a dos anys. No obstant això, el projecte es troba encara en fase inicial, en exposició pública i pendent d’aprovació definitiva, fet que allargarà significativament els terminis.

Graells ha criticat que l’equipament s’hagi tancat sense disposar d’un calendari clar ni alternatives per garantir l’activitat cultural. “Ningú discuteix la necessitat de les obres, però sí com i quan s’ha decidit tancar-lo”, ha afirmat, alertant que les obres no es podran adjudicar abans de finals d’any, deixant el teatre inactiu durant mesos.

El portaveu ha advertit que aquesta situació genera “un buit cultural d’una magnitud inassumible” per a la segona ciutat de Catalunya i posa en risc el teixit cultural vinculat a les arts escèniques. A més, ha recordat que aquest tancament se suma al de l’Auditori de la Torrassa, que fins al 2023 donava servei a entitats locals.

Les associacions de teatre amateur també han expressat la seva preocupació pel futur d’iniciatives com “L’Hospitalet fa teatre”, una mostra consolidada que tenia el Teatre Joventut com a epicentre i que ara queda en una situació d’incertesa.

Davant aquest escenari, ERC+EUiA reclama al govern municipal calendaris realistes i espais alternatius per mantenir la programació cultural durant les obres. “La cultura no pot ser la gran oblidada”, ha conclòs Graells, advertint que la ciutat no mereix aquest nivell de desatenció.

El Hijo del Portero (La Gota Malaya)

FIC és un acrònim que té dues característiques curioses.

La primera: al principi costa d’identificar o memoritzar què vol dir aquesta sigla. A mi, si més no, m’ha costat acostumar-m’hi.

FIC té una morfologia, un grafisme, que em recorda la paraula “ULL”. Sempre m’ha semblat fascinant que tres lletres puguin explicar de manera tan senzilla i gairebé daliniana el seu significat. En el cas de FIC, també em recorda els bigotis de Dalí.

La F està vinculada amb la C a través de la I.
La F és un ull, la C és l’altre, i la I és el nas.
Amb l’ull F mirem cap a la dreta.
Amb la I olorem i intuïm.
Amb l’ull C mirem cap a l’esquerra.

Fomentar la Informació Crítica.

No vull semblar pretensiós, però això dona “sentit a la vida” (SALV).

Aquesta és la segona reflexió que em provoca FIC.
Ens salva, o com a mínim intenta evitar que acabem silenciats. Ens fa sentir vius.

Aquesta activitat ens permet fugir de l’ostracisme. Ens converteix en individus crítics, inconformistes, una mica desvergonyits, que, malgrat anar sumant anys, volem, contra vent i marea, no callar i criticar allò que ens sembla malament del poder polític més proper.

El silenci està bé per reflexionar, però aquesta reflexió ha de servir al bé comú.
Comuniquem, no callem.

Uns dies després de l’inici de la primavera, vam discutir i debatre sobre el sentit de FIC. Ens havien menystingut.

Per un instant, tots vam ser FIC. I com adolescents apassionats, al voltant de les nostres experiències, agafats de les mans, vam fer una rotllana i vam lluitar contra la plaga de l’edatisme.

La meva conclusió és clara: FIC dona sentit a la meva vida.

Sense adonar-me’n, he arribat a la conclusió que l’alcalde, el govern i tota l’oposició de l’Ajuntament de L’H ens ignoren i pretenen silenciar-nos perquè som grans. Un exemple claríssim d’edatisme: creuen que les nostres tesis formen part del passat.

Greu error.

El maltractament i la desconsideració cap a FIC, i especialment cap al diari digital La Estaca —un mitjà indiscutible que, si no existís, caldria crear—, són evidents per una raó molt simple: és l’únic diari de la nostra ciutat que treballa, escriu i reclama la paraula per mantenir la salut democràtica a L’H.

No vull —o millor dit, voldria evitar— que aquesta reflexió esdevingui una sentència que condemni els mitjans de comunicació a ser, simplement, la veu del seu amo.

No vull perdre l’esperança que la televisió i la ràdio de L’H es converteixin algun dia en veritables òrgans d’informació plural, democràtica, de qualitat i transparents, al servei de la ciutadania. Cal evitar, en la mesura del possible, la proliferació de valors retrògrads i facistoides a la nostra societat.

El consistori ha perdut una oportunitat lamentable en no permetre la participació d’un col·lectiu amb periodistes experts al Consell dels Mitjans de Comunicació (CMC). Sens dubte, haurien ajudat a fer els nostres mitjans més plurals i molt més dinàmics.

S’ha perdut una oportunitat que no és menor en els temps que corren.

Continuarem, des de les nostres diferents sensibilitats, agafats de les mans, saltant, gaudint i denunciant les incongruències dels responsables polítics, però també reconeixent la bona feina quan calgui.

Que ningú no s’equivoqui: els de FIC venim de lluny i ningú no ens farà callar, malgrat la supèrbia, l’estupidesa i, sobretot, la miopia del consistori actual.

El fill del porter

Vecinos y grupos municipales exigen medidas urgentes, más vigilancia y soluciones estructurales ante el deterioro del parque y el aumento de incidentes

Tras los hechos ocurridos el pasado fin de semana, en los que un joven perdió la vida de forma violenta tras un tiroteo en el Parc de Les Planes, los vecinos del barrio de Can Serra han vuelto a alzar la voz para reclamar medidas urgentes que garanticen la seguridad en la zona. La preocupación vecinal, latente desde hace años, se ha intensificado tras este último suceso, que consideran la consecuencia de una situación sostenida de degradación e inseguridad.

Entre las principales demandas, los residentes solicitan el restablecimiento del teléfono directo con la Guardia Urbana, un canal que, aseguran, permitiría una respuesta más rápida y eficaz ante situaciones de emergencia. Asimismo, exigen la instalación de una valla perimetral que permita cerrar el parque durante la noche con el objetivo de evitar concentraciones multitudinarias que según denuncian derivan con frecuencia en actos incívicos.

“Mientras no se instale la reja o valla, pedimos que tanto la Guardia Urbana como los Mossos d’Esquadra intensifiquen la vigilancia en determinadas franjas horarias”, señalan fuentes vecinales, que insisten en la necesidad de una presencia policial constante como medida disuasoria.

Los vecinos aseguran haber advertido reiteradamente de la situación. “Llevamos meses, incluso años, dando señales de alerta. Hemos trasladado propuestas y recomendaciones que no han sido escuchadas”, lamentan. En este sentido, denuncian una falta de respuesta institucional ante una problemática que, aseguran, ha ido en aumento.

La preocupación por la inseguridad en el Parc de Les Planes no es exclusiva del movimiento vecinal. Diversos grupos municipales han denunciado en los últimos meses el deterioro de la convivencia en este espacio público. Desde L’Hospitalet En Comú Podem, sus portavoces, Manuel Domínguez y Laura Alzamora, han alertado recientemente sobre el incremento de actos incívicos y han mostrado su apoyo a los vecinos. La formación atribuye parte del problema a la falta de espacios públicos adecuados donde jóvenes y otros colectivos puedan desarrollar sus actividades.

En este contexto, los Comunes proponen habilitar equipamientos en desuso, como la antigua fábrica de Albert Germans o el complejo de Cosme Toda, como alternativas temporales o permanentes que permitan descongestionar el parque y ofrecer opciones de ocio regulado.

Por su parte, el Partido Popular, a través de su portavoz Sonia Esplugas, ha denunciado también el aumento de la inseguridad y el incivismo en la zona. Según la formación, los vecinos se sienten “indefensos” ante la falta de actuación del equipo de gobierno municipal. Estas declaraciones se produjeron a principios de febrero, tras otro incidente violento en el parque, cuando una persona fue apuñalada a primera hora de la mañana.

Los populares reclaman medidas urgentes para mejorar la iluminación y el mantenimiento del recinto, así como un mayor control sobre actividades no autorizadas. “Es imprescindible reforzar la presencia policial y recuperar el teléfono directo con la Guardia Urbana”, subrayan.

En la misma línea, el portavoz de ERC+EUiA, Jaume Graells, ha lamentado el último suceso y ha advertido de la persistencia del problema. “Hemos vuelto a vivir una tragedia en el Parc de Les Planes. Los vecinos están cansados de una situación que se prolonga en el tiempo y que no recibe la respuesta necesaria”, ha afirmado.

Graells ha señalado además la falta de presencia policial en determinados momentos y ha defendido que la seguridad debe ser una prioridad. “Se trata de un derecho básico que debe garantizarse con recursos, planificación y voluntad política. La convivencia y la tranquilidad en los barrios no pueden quedar en segundo plano”, ha concluido.

Artículo de Josep Mª Artells, periodista, publicado en Mundo Deportivo

El bar La Remonta era un negocio familiar en el que trabajaban hasta diez personas cocinando y sirviendo platos en dos comedores a los trabajadores en la frontera entre L’Hospitalet y Cornellà. Josep López y Ramona Balcells, los padres de Quico López Balcells (L´Hospitalet de Llobregat, 1949) llevaban la atuta y la tía mandaba en los fogones. Muchas familias encargaban allí paellas en domingo. El pequeño Francesc se salvó de lavar platos. Estudiaba con los curas en el colegio Tecla Sala donde conoció por primera vez el balonmano a los 12 años. (Foto Principal: Quico López Balcells, en una imagende archivo jugando con el Barça de balonmano. MD)

Quico fue el capitán y pívot que protagonizó la transformación del Barça. Se jugó la cara en las feroces pistas descubiertas (también repartió), creció en un vacío Palau de Montjuïc y en el Palau Blaugrana se consagró ante una afición familiar los domingos al mediodía cuyas señoras abrazaban a los jugadores a la salida.

“El colegio se había acabado de construir y no había cocina. Un día los curas vinieron al bar a comer y fueron clientes durante una temporada. Jugué a balonmano durante un año porque el padre Murillo nos animaba. Llegamos a jugar en la Escuela Industrial contra el Instituto Balmes: 23-4”, recuerda López Balcells.

Los padres tenían una curiosa forma de castigar a los alumnos. Al autor de una trastada se le daba un ‘volante’ con la descripción de la falta que debían firmar los padres. El castigo suponía estar durante toda la tarde del sábado enclaustrado en un pupitre haciendo deberes. “Me dieron muchos, demasiados ‘volantes’. Mi padre cuando llegaba a casa con uno me decía: algo habrás hecho; la culpa no es de los otros, es tuya”.

Finalizado el bachillerato elemental, el padre Murillo se incorporó al colegio San Miguel de Barcelona de los misioneros del Sagrado Corazón arrastrando a algunos alumnos. La escuela era un centro pionero en la práctica del balonmano escolar y federado. Allí coincidió con Medina, García Arnalot, Falomir y Tarrida, entre otros, alumnos que jugarían en el Granollers y el Barça.

Tras mostrar sus cualidades proclamándose campeón de España infantil y juvenil con el Sant Miguel, Quico protagonizó un ascenso precoz. El seleccionador Domingo Bárcenas le convocó con 17 años para jugar en Bremen contra la RFA el 20 de noviembre de 1966. “Estaba haciendo Preu y también jugaba a basket en el Centre Católic de L’Hospitalet. En baloncesto me veía limitado y sin porvenir y, además, ¡me había llamado el seleccionador de balonmano!”. Antonio Lázaro, su entrenador, se lo llevó al Barça.

No dejó de estudiar ni de verse con sus amigos. Frecuentaba el Catòlic, templo del basket y de teatro, donde se juntaban para ver la moviola de ‘Estudio Estadio’. “Era una época de guateques en casas particulares bailando la música de Los Sirex, Los Mustangs, Rita Pavone…”.

Mientras jugaba en el Barça y entre revueltas estudiantiles cursó con dificultades Ingeniería Industrial en la Politécnica y en la Escuela de Ingenieros de Terrassa. Con la licenciatura del INEF fue profesor de Educación Física en el colegio Garbi de Esplugues durante 38 años.

El Barça rompió en la temporada 1968-69 la hegemonía del Atlético y del Granollers ganando Liga y Copa, todo un hito. El título permitió a los blaugrana debutar en la Copa de Europa. “Eliminamos al Dudelange y en cuartos se impuso la técnica de los yugoslavos del Crvenka. Perramón se había ido al Granollers y el equipo no era el mismo hasta que en 1970 llegó Pep Vilá y nos rehicimos”.

La inauguración del Palau Blaugrana el 23 de octubre de 1971 dio un gran impulso a las secciones. “Fue el despegue del balonmano, una casa propia con una resonancia única. Una lesión en la rodilla impidió aquel día a López Balcells participar en el amistoso ante el Granollers, club con el que el Barça llegó a tener una “rivalidad enconada de hermanos” en su pequeño pabellón donde en una ocasión el portero exigió el DNI a los jugadores del Barça para poder entrar.

Uno de los partidos más recordados por el pívot fue la final del Mundial B disputada en el Blaugrana con las gradas a rebosar. Quico era el capitán de inolvidables jugadores como Cecilio, Calabuig, De la Puente, Serrano…La victoria ante Suiza 24-18 llevó a España a a elite en Moscú-80 donde obtuvieron un magnífico quinto lugar. Las Ligas de 1980 y 1982 anticiparon la ‘época dorada’ con Valero Rivera en el banquillo.

El Quico centra ahora toda su atención en Arnau, su nieto de 11 años que juega en la UE Sabadellenca y tiene toda la pinta de un buen central.

Davant l’aprovació del nou Consell Executiu i de Programació dels Mitjans de Comunicació Públics, Foment de la Informació Crítica manifesta el següent:

Dimarts passat 24 de febrer, el ple municipal de l’Hospitalet, amb 24 dels 27 vots del Consistori, va aprovar el nou Consell Executiu i de Programació dels Mitjans de Comunicació Públics, desatenent la proposta que es va desenvolupar en el seu moment des del Foment de la Informació Crítica, que consistia a donar-li un contingut a la representativitat dels tres professionals que formen part d’aquest organisme de direcció i control. Fins ara aquests tres periodistes eren elegits arbitràriament per l’alcalde de la ciutat, que és a qui li correspon segons un reglament orgànic clarament obsolet, la proposta global de la seva composició.

El coneixement que té la nostra entitat del funcionament intern d’aquesta mena de Consells, aconsellava evitar els vicis tradicionals de l’elecció arbitrària que ha estat la norma imposada fins ara. Estàvem convençuts que l’elecció d’un Consell Executiu que respongués a uns criteris d’efectivitat en les seves funcions, enfortiria no sols el control ciutadà dels mitjans públics de comunicació, sinó conseqüentment la seva independència, reforçaria la solvència professional dels seus treballadors i la seva neutralitat informativa, i seria un instrument molt adequat d’anàlisi de les necessitats objectives d’un servei que ha de millorar progressivament, i per al qual es necessiten inversions regulars, i increment d’efectius amb les remuneracions adequades. El Consell Executiu, que és l’òrgan encarregat del control del seu funcionament, per al qual es dota d’un Contracte-Programa quinquennal, té a més les atribucions corresponents al disseny de les programacions; de manera que li correspon una anàlisi profunda de les necessitats objectives que té la ciutadania en aquest àmbit de la informació i, per tant, a ell li correspon el debat i acord sobre les programacions futures, la millora i ampliació dels mitjans de difusió i els tractaments informatius que deuen, en tot moment, respondre als criteris de neutralitat informativa, crida a la participació social i augment de la credibilitat.

L’objectiu que hagués de perseguir aquest organisme, més enllà del paper burocràtic que se li ha volgut donar històricament, amb l’aprovació d’un Contracte-Programa que no es discuteix, i que és una basta còpia dels Contractes-Programes existents en els mitjans de comunicació públics de l’Estat, seria analitzar el que li convé a la ciutat i a la ciutadania a la qual es dirigeix, preservar el seu caràcter públic en tots els ordres i reforçar l’autoestima professional dels seus treballadors, oferint-los un estatut de llibertat informativa al servei de la ciutadania i no al servei propagandístic del govern de torn.

Aconseguir un Consell Executiu i de Programació autènticament funcional, era el que aquesta entitat, Foment de la Informació Crítica, proposava al Consistori, sabent que aquest objectiu no tenia res a veure amb el del govern, que l’única cosa que pretén és tenir un organisme que aprovi retòricament un Contracte-Programa, que es posa ja elaborat sobre la taula sense tot just discussió, i que delega en exclusiva el control informatiu públic en el director dels mitjans que, com la seva funció indica, ha d’encarregar-se de dirigir; però en absolut de determinar ni els continguts, ni la programació, ni els ritmes, ni tan sols les prioritats quan es vulnerin els criteris d’objectivitat, neutralitat informativa i igualtat d’accés. I encara molt menys, de presentar un document ja elaborat que és un pur reescalfat protocol·lari que no té cap virtualitat, llevat que sigui sortir del pas, retòricament parlant.

Per a aconseguir aquest objectiu de funcionament orgànic capaç d’elaborar contingut, es proposava un sistema de representació dels tres professionals elegits fins ara arbitràriament per l’alcalde, perquè almenys sobre ells pogués recaure la sensació imprescindible de neutralitat que és molt discutible en la resta de components: un professional representant de cada força política, un tècnic dependent del servei de comunicació municipal i el director dels mitjans triat pel govern local. Per a això es proposava que aquests tres professionals es triessin a través dels mitjans de comunicació no públics de la ciutat, en absolut compromesos, almenys en aparença, amb el govern de torn.

Els 24 regidors municipals que han donat via lliure a l’actual Consell Executiu i de Programació, han tancat l’orella a la proposta d’aquesta entitat amb un parell d’arguments molt poc sostenibles. El primer, que la recent caducitat del Contracte-Programa vigent deixava al llimb laboral als treballadors dels mitjans de comunicació públics, quan és evident que hi ha hagut fases durant les quals no ha estat en vigor cap Contracte-Programa i això no ha impedit la normalitat jurídica i laboral dels mitjans i dels seus treballadors. I el segon, que la proposta acordada permetia garantir que els tres professionals triats ara, no es corresponen amb l’elecció arbitrària que l’alcalde havia imposat fins al moment.

Aquesta entitat no està en condicions d’afirmar que l’elecció d’aquests tres professionals ha estat un error. El que si pot afirmar és que la proposta acordada és la conseqüència del veto imposat a L’Estaca. I imposar un veto en una cosa directament relacionada amb l’esperit que s’ha d’imprimir en la informació pública, ja resulta prou eloqüent per a poder afirmar que el primer pas fet ha estat molt sospitós de manipulació. El veto va ser imposat pel govern i ha estat assumit per tres dels grups municipals d’oposició. El veto, en conseqüència, no ha de situar-se exclusivament en l’haver del govern sinó també en el de tres dels quatre grups de l’oposició, el pronunciament de la qual ha creat a l’entitat un profund malestar.

Si el treball del Consell Executiu i de Programació no acaba responent a les expectatives que aquesta entitat tenia dipositades, quan es va plantejar conscientment un canvi en la manera d’afrontar el control social dels mitjans de comunicació públics, l’error no es podrà adjudicar al govern sinó especialment als qui podent modificar els hàbits, els comportaments i els efectes, van preferir acceptar un veto en un àmbit informatiu, que els perseguirà al llarg de tot el que resta de mandat, i que posa en dubte la seva honestedat política referent a la llibertat d’informació i el respecte a la neutralitat. Perquè, no hi ha manera més radical d’aplicació de censura, que l’acceptació d’un veto.

L’actitud del govern no ha estat una sorpresa. Acostumats al biaix informatiu favorable que obliguen a aplicar indirectament als professionals, un veto no pot resultar sorprenent. Aquesta entitat ha sofert des del seu naixement una sistemàtica discriminació en el cobriment de les seves activitats per part dels mitjans de comunicació públics; a més de ser-li denegada arbitràriament la paraula en els plens de manera reiterada, cada vegada que el govern se sent fort davant els qui no s’acovardeixen enfront del seu autoritarisme permanent. L’actitud de l’oposició, en canvi, sí que posa de manifest que no existeixen tantes diferències entre les seves visions sobre el que ha de ser la informació pública respecte al govern. De manera que haurem d’explicar a uns i a uns altres que la llibertat d’informació i el control social dels mitjans públics de comunicació, han de defensar-se sense fissures. I les primeres fissures apareixen quan se substancien els vetos.

L’ocorregut, no obstant això, no ens farà defallir com a entitat. Som conscients que explicar-li a la ciutadania que els mitjans públics els pertanyen i que la defensa del seu control és una garantia per a la democràcia, resulta avui més urgent que mai. Especialment perquè els ciutadans, en aquesta ciutat, estem sols defensant aquesta extraordinària parcel·la de poder, i perquè hem de mantenir-nos bel·ligerants i desperts davant els qui ens intenten doblegar i dels qui no tenen massa objeccions a doblegar-se.

Junta Directiva

Foment de la Informació Crítica

31 de Març de 2026

La oposición municipal, de forma unánime, critica estos datos, ya que es dinero “que se ha dejado de invertir en la ciudad”.

Un año más, el Ayuntamiento de L’Hospitalet ha cerrado el ejercicio de 2025 con un superávit de 45 millones de euros, “que se han dejado de invertir en la ciudad”, según manifestaron todos los miembros de la oposición en el último pleno municipal. El año pasado, esta cifra alcanzó los 52 millones y, en 2023, alrededor de 30 millones. El balance final es que, durante los últimos tres años, aproximadamente 130 millones de euros se han dejado de invertir, pese a las grandes necesidades que tiene la ciudad. Sobre todo, teniendo en cuenta que el endeudamiento de las arcas municipales es muy bajo, cuando la legislación permite a los entes locales asumir una deuda mayor.

Otro de los datos denunciados de forma unánime por todos los grupos de la oposición es el bajo nivel de ejecución de las inversiones previstas en los presupuestos de 2025: solo un 20 %. “La mayoría de los proyectos que se previeron para 2025 no se han ejecutado”, fue la opinión generalizada de los portavoces municipales de ERC, los comunes, PP y VOX, que suman 14 de los 27 concejales que conforman el pleno. En cifras, de los 99 millones presupuestados para inversiones, solo se han gastado alrededor de 20.

Actualmente, el endeudamiento del Ayuntamiento de L’Hospitalet se sitúa en unos 28 millones de euros, lo que representa un 8,75 % del presupuesto, un nivel muy bajo para una administración pública, que podría asumir un mayor endeudamiento si este repercute en la ciudadanía. Como dijo uno de los concejales: “Si esto fuera una economía doméstica, esto sería bueno, pero no haberse gastado 45 millones en la ciudad, con tantas necesidades, se puede considerar mala gestión”.

Mientras, el teniente de alcalde y portavoz del grupo socialista del Ayuntamiento, Jesús Husillos, valoró positivamente el superávit de 45 millones de euros: “La ciudad cuenta con una economía saneada y con un bajo nivel de endeudamiento, lo que refleja de manera clara la capacidad financiera del Ayuntamiento para afrontar futuras necesidades de gasto e inversión”.

Según expertos, el Ayuntamiento de L’Hospitalet tiene una deuda relativamente baja en relación con su número de habitantes y podría asumir más si cumple con los criterios de estabilidad presupuestaria. Los ayuntamientos tienen permitido un endeudamiento de hasta el 75 % de los ingresos corrientes sin necesidad de autorización externa, aunque se les prohíbe superar el 110 %.

La ciudad tiene muchas necesidades, apuntaban los portavoces de la oposición, para que en tres años no se hayan invertido los aproximadamente 130 millones de euros correspondientes a los superávits de 2023, 2024 y 2025.

También volvió a surgir la polémica de la tasa de basuras, ya que el año pasado fue el primero en que se aplicó en los hogares de la ciudad. Muchas asociaciones y grupos políticos de la oposición manifestaron su desacuerdo, fundamentalmente porque antes iba incluida en el IBI y este no sufrió ninguna rebaja con la implantación de la nueva tasa.

La principal crítica fue el bajo nivel de recaudación. De los 16,4 millones previstos, solo se han cobrado 6 millones. “Y ha sido por la mala gestión”, señalaban la mayoría de los grupos. “Hay muchos vecinos de L’Hospitalet que no han recibido la notificación o la han recibido tarde, con el recargo correspondiente”, aseguraron.

Va formar part del primer secretariat de CCOO de l’Hospitalet, dirigent del PSUCviu i coordinador local d’EUiA

Ens ha dit adeu una d’aquelles persones que passen per la vida amb el silenci respectuós de la discreció, malgrat que el seu treball callat i la seva dedicació als altres, havia conformat una gran part de la seva vida. Vaig conèixer el Vicenç Ventura a mitjans dels anys 70, quan era un dirigent de les primeres Comissions Obreres que es van constituir a la ciutat. Era, aleshores, el secretari general del sector de la Química i va formar part durant un llarg període de temps de l’equip dirigent del sindicat a nivell local, que aleshores presidia Jaume Valls.

Durant l’existència del sindicat vertical, el Vicenç, conjuntament amb una bona part del moviment de jurats d’empresa que havien participat en les darreres eleccions sindicals de l’època franquista, van practicar l’anomenat entrisme que responia a l’estratègia del nou sindicalisme de CCOO d’ocupar l’estructura sindical oficialista de l’OSE, per organitzar el moviment obrer des de les empreses, participant en les reivindicacions obreres en defensa de la democràcia i posant directament en qüestió el règim franquista.

Avançada ja la Transició, quan es van poder legalitzar els sindicats de classe, una bona part dels sindicalistes de CCOO al capdavant de les seccions sindicals o fins i tot els més activistes de cada sector, militaven aleshores a partits d’esquerra i una bona part d’ells, al PSUC. No era el cas del Vicenç Ventura que, per aquells anys, era militant i dirigent de l’Organització Comunista d’Espanya, Bandera Roja. L’any 1974, una part significativa dels dirigents —que van arrossegar també una part important de la militància— acabarien integrant-se al PSUC. Malgrat que el Vicenç no havia format part del sector de BR que s’havia incorporat en aquells moments al PSUC, la seva visió sindical unitària, el seu sentit de la responsabilitat i la seva lleialtat als companys, van fer que es mantingués vinculat a l’estructura sindical al llarg dels anys, participant de totes les reivindicacions llançades per CCOO, entre elles, amb notable intensitat, la lluita per l’amnistia sindical i política.

A les eleccions del Parlament de Catalunya de l’any 1980 va ser candidat per la Coalició Unitat pel Socialisme, encara com a membre de BR. Amb posterioritat, s’acabaria incorporant al PSUC i fins i tot al moviment de recuperació del PSUC —PSUCviu— quan part dels dirigents d’IC van decidir desmantellar-lo. Acabaria, en aquest sentit, sent el Secretari d’Organització a nivell de Catalunya del PSUCviu i el responsable del partit a l’Hospitalet, alhora que acceptaria coordinar el nou partit d’Esquerra Unida i Alternativa a nivell local des de la seva creació fins al 2001.

Va ser el director del mercat de Bellvitge fins a l’any 1989 i, posteriorment amb el títol d’advocat ja a la mà, assessor jurídic de l’àrea de seguretat, convivència i civisme fins a la seva jubilació. Durant una llarga colla d’anys va ser també delegat de CCOO a l’Ajuntament. Estretament vinculat als moviments socials i culturals de la ciutat, es va fer ben aviat soci del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i seguia amb la màxima atenció totes les novetats editorials relatives a la ciutat —malgrat la seva residència els últims anys a Piera— i les iniciatives dirigides a conèixer i preservar la història de la ciutat i el seu desenvolupament.

El seu exemple i el seu record, ens ajudarà a perseverar.

(Foto procedent de LH Digital)