Els consellers metropolitans de l’Hospitalet, tres del PSC i un d’ERC, no es van atrevir a votar en contra de l’aprovació inicial del Pla Director el passat febrer

L’evidència que l’Hospitalet és l’eixida de Barcelona, el pati del darrere, el quarto dels mals endreços, ho posa de manifest que el Pla Director Urbanístic Metropolità contemplés sol residencial a l’Hospitalet per edificar fins a sis mil nous habitatges, justament en la ciutat més densa d’Europa i una de les més abandonades de l’àrea metropolitana pel que fa als equipaments i els serveis.

Afortunadament està quallant entre la ciutadania i, conseqüentment entre les Administracions, l’absoluta barbaritat que suposa seguir construint habitatges a l’Hospitalet, on és impossible trobar un solar estandarditzat per construir una escola sota els paràmetres de la Conselleria d’Ensenyament i on, per construir un nou poliesportiu, el govern Quirós pretén menjar-se l’únic parc de Santa Eulàlia.

En el marasme de totals contradiccions en el que viu el govern, ara, per fer veure que és sensible a l’alarma veïnal, acaba de presentar al·legacions al PDU Metropolità en la segona aprovació inicial, oposant-se a la consideració de sol edificable per incrementar habitatges. S’hi oposa especialment als barris del Nord, assenyalant expressament el Parc dels Ocellets i el mercat del Torrent Gornal i, al sud de les vies del tren, l’estació de l’Hospitalet Centre i Santa Eulàlia, zones que el pla considerava Àrees d’Oportunitat Metropolitana, i la zona de Gornal, on es preveien dos mil habitatges més. Les al·legacions del govern també esmenten el macro-projecte del Campus del Clínic, per tal d’evitar que el PDU Metropolità interfereixi en les negociacions actuals per disminuir l’habitatge previst, superior al miler de nous pisos.

D’altra banda, les al·legacions contemplen la preservació de l’espai lliure que quedi després del soterrament de les línies del tren al seu pas per l’Hospitalet. Una magnífica proposta de futur sobre un projecte que els més entesos afirmen que mai es portarà a terme. Així resulta bastant fàcil pronunciar-se.

Parlàvem de contradiccions perquè encara no fa un any que el govern Quirós va cedir tres importants solars lliures de la ciutat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona per la construcció de nous habitatges i al maig de l’any passat L’Estaca informava que l’Hospitalet era la tercera ciutat de la primera corona metropolitana que oferia solars a la Generalitat per garantir que la promesa del president Illa, de construir 50.000 habitatges protegits en els propers anys, es fes realitat.

No només es mantenen en ferm aquestes ofertes a la Generalitat i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sinó que tampoc s’han posat en qüestió els dos macro-projectes pendents, el del Biopol-Granvia que acabarà amb l’únic espai lliure que queda en tota la ciutat i el del Clínic-Can Rigalt on està prevista la construcció d’un nou barri a Porta Diagonal íntegrament en el terme municipal de l’Hospitalet. En tots dos projectes les operacions immobiliàries son la clau de volta de les previsions urbanitzadores, malgrat que en el cas del Biopol no es parli d’oferta residencial i es contempli la preservació de la zona de Can Trabal.

La submissió de la ciutat als interessos de Barcelona, en tots els àmbits, es va posar també de manifest amb les abstencions dels quatre consellers metropolitans de l’Hospitalet durant les votacions de l’aprovació inicial del PDU, que van votar favorablement els seus respectius grups polítics. Es tracta de l’alcalde Quirós i dels regidors socialistes Husillos y Gómez i del líder de l’oposició, el representant d’ERC, Jaume Graells. Es van abstenir, trencant la unanimitat dels seus grups respectius, però no van tenir la força ni la capacitat de fer el que s’esperaria de representants polítics que posen la ciutat per davant dels criteris dels seus respectius partits: votar no quan es tracta de mostrar una oposició radical taxativa i no només formalista.

Parlar d’urbanisme a l’Hospitalet sembla, cada vegada més, una quimera per als qui encara creuen (creiem) que la ciutat podria ser una cosa diferent. La realitat, no obstant això, apunta en una altra direcció. Fa a penes uns dies es va aconseguir un trist rècord: l’Hospitalet ha arribat als 300.000 habitants. I aquest fet, lluny de celebrar-se com una marca digna d’un rècord Guinness, hauria d’afrontar-se amb preocupació.

La ciutat continua construint-se a un ritme vertiginós. Prou recórrer els seus carrers per a comprovar com nous edificis substitueixen a antigues construccions. Més enllà dels habitatges per a ús domèstic, han aparegut les residències d’estudiants i s’han hagut de paralitzar els pisos turístics i també limitar en alguna zona la construcció de nous hotels. Tot això perquè aquest insuportable creixement està afectant de manera greu a la població. També, en un debat públic, els partits de l’oposició municipal van plantejar una moratòria en la construcció que mai ha arribat.

La reacció política, en alguns casos, ha arribat gràcies a la pressió dels veïns, i per això alguna de les propostes passa per l’adquisició de terrenys amb un doble objectiu: frenar el creixement urbanístic i estudiar alternatives que permetin destinar-los a equipaments o espais públics en lloc de nous habitatges.

L’Hospitalet necessita equipaments de tota mena: escoles, centres sanitaris, instal·lacions culturals, espais socials i zones verdes. Diversos partits polítics i entitats veïnals ja s’han manifestat en contra de continuar construint blocs de cases. No obstant això, els projectes continuen avançant i les previsions apunten a noves promocions tant en el sector de la Marina com en el  Samontà, a pesar que existeixen prop de 8.000 pisos buits a tota la ciutat.
 Un dels principals exemples de noves construccions, és el projecte Biopol-Granvia, que contempla una important transformació urbanística a l’entorn de Cal Trabal. Encara que des del govern municipal es presenta com la creació d’un clúster biomèdic, aquesta visió ha estat qüestionada per les organitzacions Ecologistes en Acció i No Més Blocs.

Totes dues entitats sostenen que el projecte utilitza l’argument de la recerca biomèdica per a justificar una gran operació urbanística. En aquest sentit, afirmen que l’actuació proposada acaba basant-se en una construcció massiva que respon més a interessos immobiliaris que a l’interès general, i que serveix com a mecanisme per a finançar infraestructures com el soterrament de la Granvia sense avaluar adequadament els seus impactes socials, ambientals i econòmics.

 Les dues organitzacions han presentat un recurs contenciós administratiu contra l’acord de la Comissió de Territori de Catalunya que va aprovar definitivament el Pla Director Urbanístic Biopol-Granvia el 4 d’abril de 2024, sol·licitant la seva nul·litat. Els recurrents argumenten que el nou pla a penes introdueix canvis respecte a l’anterior PDU, que ja va ser anul·lat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en 2021, i que manté els mateixos objectius urbanístics que consideren especulatius.

El projecte també és qüestionat per la falta de concreció dels seus objectius. Encara que s’anuncia la creació d’un clúster biomèdic, no s’especifica de manera clara on ni com s’implantaran les activitats de recerca i salut. Els demandants consideren que la flexibilitat del planejament podria acabar permetent la construcció d’oficines, hotels o espais comercials en lloc de centres de recerca biomèdica.

A això se suma l’impacte ambiental i territorial derivat de la pèrdua d’espais agrícoles i de la reducció de la qualitat ambiental de l’entorn.

L’altre gran projecte urbanístic és el previst en el Samontà, vinculat a la futura construcció del nou Hospital Clínic. L’actuació suposarà una profunda transformació de tota la zona i, segons algunes previsions, podria incorporar al voltant de 1.200 nous habitatges.

Diverses entitats i partits polítics consideren que aquest sector hauria d’aprofitar-se per a esponjar els barris de Pubilla Cases, la Florida i Collblanc-LaTorrassa, que presenten una elevada densitat de població i una evident falta d’equipaments. Els centres educatius suporten ràtios superiors a la mitjana catalana, els centres d’atenció primària sofreixen importants nivells de saturació i segueix sense concretar-se la construcció del nou Hospital General de Catalunya, promès des de fa més de dues dècades. A això cal afegir l’escassetat de zones verdes i espais lliures en una ciutat que disposa de poc més de la meitat dels 10 metres quadrats de zona verda per habitant com a mínim, recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.
 Durant la presentació del pla, a l’octubre de 2025, l’alcalde David Quirós va reconèixer que es contempla la construcció de nous habitatges en la zona i va justificar que podrien servir per a reubicar a les famílies afectades pels enderrocaments previstos dins del Pla del Samontà. Un dels objectius declarats d’aquesta actuació és precisament reduir la densitat de determinats sectors del barri.

Algunes entitats, davant la situació urbanística de l’Hospitalet, consideren que s’ha produït un canvi substancial respecte a l’etapa de l’anomenat urbanisme reparador impulsat durant els primers governs democràtics. Segons aquesta visió, durant els anys de govern de Celestino Corbacho es va incrementar el sòl requalificable i es va perdre una oportunitat històrica per a recuperar una ciutat que ja havia sofert una intensa pressió edificatòria durant el franquisme.

Un dels exemples més citats és el cas de Cosme Toda. Durant l’alcaldia de Núria Marín, la previsió inicial de 250 habitatges —ja considerada excessiva per alguns col·lectius— va acabar convertint-se en un projecte de 885 pisos. Actualment, el desenvolupament segueix pendent de diverses resolucions judicials derivades de les demandes presentades pels Comuns.
 Tampoc està clar quin serà el futur de les àrees industrials més degradades de la ciutat, on en els últims anys s’han produït diverses requalificacions urbanístiques destinades a promoure noves zones residencials.

L’últim focus de debat ha sorgit arran del Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), aprovat inicialment per segona vegada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). El document contempla un important increment de la capacitat residencial de l’Hospitalet i preveu la construcció d’entre 5.000 i 6.000 nous habitatges a la ciutat.

Durant la votació metropolitana, els representants del PSC i d’ERC-EUiA de l’Hospitalet van optar per l’abstenció, —no es van atrevir a votar en contra com ha vingut reclamant la ciutadania de manera reiterada i com hauria resultat coherent— a pesar que els seus respectius grups metropolitans van votar favorablement al costat d’altres formacions.

Aquesta mateixa setmana, l’Ajuntament, amb el suport d’ERC-EUiA, ha presentat al·legacions al PDUM per a intentar reduir la previsió de nous habitatges. El govern municipal argumenta que la ciutat ja suporta una densitat urbana molt elevada i que les seves prioritats haurien de centrar-se en incrementar les zones verdes, ampliar els equipaments públics i millorar la qualitat del parc residencial existent.

Entre les principals al·legacions figura l’oposició a incrementar el sòl residencial en el Samontà i la defensa d’espais com el Parc dels Ocellets o l’entorn del Mercat del Torrent Gornal per a destinar-los a equipaments i zones verdes.

El consistori també sol·licita que els terrenys alliberats pel futur soterrament de les vies ferroviàries —si finalment arribés a executar-se— es destinin exclusivament a parcs i equipaments públics, evitant noves operacions immobiliàries. Així mateix, planteja reduir l’edificabilitat prevista en Bellvitge i el Gornal, on el PDUM contempla més de 2.000 habitatges addicionals, i limitar també la construcció prevista en l’àmbit de Can Rigalt.

No obstant això, aquestes propostes han reobert una contradicció assenyalada per diversos col·lectius veïnals i ecologistes. Mentre l’Ajuntament argumenta que l’Hospitalet està excessivament densificada i necessita més zones verdes i equipaments per a justificar la seva oposició a determinats desenvolupaments residencials, manté al mateix temps el seu suport al projecte Biopol-Granvia, que contempla nova edificabilitat a l’entorn de la Granvia i Cal Trabal.

Per això, una de les qüestions que centren actualment el debat urbanístic és, si els mateixos criteris que l’Ajuntament utilitza per a qüestionar la construcció de nous habitatges en determinats àmbits de la ciutat, haurien d’aplicar-se també a projectes com el Biopol-Granvia o al projecte de Ca Rigalt o a solars encara pendents de resolució com el que es troba entre Cosme Toda i la via del tren…

Els canvis i l’evolució de l’economia i dels hàbits de consum han modificat profundament la manera de comprar. Una de les responsabilitats de les administracions públiques en matèria comercial hauria de ser observar, estudiar i proposar mesures que defensin i preservin els drets de la ciutadania.

En aquest àmbit hi ha dos formats essencials: el comerç de proximitat i els mercats municipals.

A la nostra ciutat tenim dificultats fins i tot per conèixer el nombre exacte de petits comerços actius. En canvi, sí que sabem quins són els mercats municipals existents: Collblanc, Santa Eulàlia, la Florida, Can Vidalet, Centre, Bellvitge I i Bellvitge II. Dos altres mercats, els del Gornal i Can Serra, pràcticament han desaparegut.

Una ciutat que canvia

L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya. Superem els 300.000 habitants, compradors i consumidors, amb una característica singular: l’arribada constant de nous residents. Les seves costums, possibilitats econòmiques i hàbits de consum obren noves línies i formats comercials. Tot i això, el panorama comercial de la ciutat és clarament favorable a les grans àrees de distribució alimentària, que s’han instal·lat dins la mateixa trama urbana i als carrers dels nostres barris.

Durant anys, una part de l’esquerra ha considerat que la sensibilitat ideològica del petit comerç era més propera a la dreta nacionalista de CiU i, per aquest motiu, li ha prestat poca atenció política. Va ser un greu error. La realitat social i política també ha canviat.

L’absència d’una política comercial

A l’Hospitalet, la política comercial gairebé sempre ha brillat per la seva absència. Això explica l’estat actual, especialment dels mercats municipals. El petit comerç urbà requereix una anàlisi específica. La nostra societat està canviant, i això és una evidència incontestable. Ara bé, aquests canvis són comuns a tot el nostre entorn.

A Barcelona, per exemple, existeix des de fa anys l’Institut Municipal de Mercats. La seva creació va respondre a la detecció d’una realitat evident: els canvis en l’estructura familiar i en els models de consum feien necessària una reformulació dels mercats municipals. Aquest organisme, dependent de l’Ajuntament, va impulsar un debat permanent entre tècnics, comerciants i responsables polítics per planificar-ne la transformació. Els resultats són visibles en diversos exemples d’èxit, entre els quals destaca el Mercat de Sants. Aquest model podria servir de referència si existís una veritable voluntat política per remodelar els nostres mercats.

Els mercats: molt més que espais de venda

No hem d’oblidar que els mercats han estat sovint l’origen i el punt de partida de moltes poblacions. Als barris de ciutats com l’Hospitalet, els mercats han estat i continuen sent referents socials, comercials i culturals. També actuen com a elements d’equilibri en defensa d’uns hàbits de consum, especialment alimentaris, saludables i arrelats al territori. Els mercats municipals són equipaments comercials estratègicament situats als barris. Garanteixen la varietat d’oferta i la lliure competència, asseguren la pluralitat comercial i protegeixen els veïns davant de grans empreses que, de manera subtil, tendeixen a exercir posicions de domini.

Quaranta-set anys d’inacció

El govern socialista que ha governat la ciutat durant els darrers 47 anys no s’ha preocupat excessivament dels seus mercats. Durant molt de temps, tots funcionaven raonablement bé. Eren referents del comerç local. Però l’evolució de les polítiques comercials s’ha interpretat sovint com un procés inevitable i irreversible. Quan s’han obert debats sobre el comerç, els responsables de l’àrea de promoció econòmica han atribuït l’èxit o el fracàs dels mercats exclusivament als seus operadors. Un altre error molt greu.

És cert que les iniciatives són aparentment privades. Els comerciants són petits empresaris, majoritàriament microempreses familiars. El petit comerciant és, sobretot, un treballador autònom amb coneixements del seu ofici. No és un polític, ni un economista, ni un expert en les noves tendències de consum. La seva principal preocupació és defensar el seu negoci, que és també el seu lloc de treball i el seu projecte de vida. Les seves condicions laborals acostumen a ser dures i amb horaris difícils de conciliar amb la vida familiar.

Les causes de la crisi

L’evolució comercial va experimentar un punt d’inflexió als anys setanta amb la creació del primer hipermercat de capital francès a l’entorn de l’antic aeroport, on avui es troba el Mercat de la Flor de Mercabarna. Aquell establiment va marcar l’inici d’una nova manera de comprar.

Avui, diversos factors expliquen la crisi del comerç de proximitat i dels mercats municipals:

• La transformació de l’estructura familiar.
• L’augment de les llars unipersonals.
• La incorporació massiva de la dona al mercat laboral.
• La reducció del temps destinat a comprar i cuinar.
• L’elevat cost de l’habitatge.
• La desaparició del model familiar tradicional.

A tot això cal afegir-hi la competència de grans supermercats ubicats dins la trama urbana, amb aparcament gratuït, serveis complementaris i amplis horaris comercials, que competeixen amb una clara situació d’avantatge. Paral·lelament, la venda en línia guanya terreny de manera exponencial, especialment entre la població menor de quaranta anys.

Els mercats són una responsabilitat pública

No compartim la tesi segons la qual la transformació del comerç és irreversible i que els únics responsables de la situació són els concessionaris dels mercats. Els mercats municipals són de propietat pública. Els seus operadors són concessionaris que desenvolupen una activitat econòmica dins un equipament públic.

L’administració no està per defensar interessos privats, però sí interessos col·lectius. I els mercats municipals formen part del patrimoni col·lectiu i de l’interès ciutadà. Preferim no culpabilitzar ningú, però sí assenyalar el grau de responsabilitat política existent en el col·lapse comercial que pateix la ciutat. Avui els mercats haurien d’estar ingressats a la UCI dels despatxos municipals. Haurien de ser una prioritat absoluta.

Evitar monopolis i protegir la salut

Existeixen motius de pes per no deixar morir els mercats municipals i evitar que siguin substituïts completament per grans empreses privades.

N’hi ha molts, però dos haurien de ser determinants:

1. Evitar els monopolis dels grans grups de distribució alimentària.
2. Impedir que les estratègies de màrqueting condicionin els hàbits alimentaris de la població en detriment de la salut.

Economia i salut són dos àmbits que avui estan fortament influïts per les grans empreses de distribució, les quals tendeixen a desplaçar progressivament els mercats municipals i el petit comerç.

El cas paradigmàtic de Bellvitge

L’exemple més clar el trobem al barri de Bellvitge. Dos mercats municipals conviuen amb dos grans supermercats situats en un radi aproximat de 400 metres. Davant aquesta realitat, l’administració no només ha mirat cap a una altra banda, sinó que ha abandonat els dos mercats municipals. Ningú sembla saber què fer-ne. I qui menys ho sap és, probablement, el mateix Ajuntament. Els estan deixant morir per inanició.

Modernitat no és submissió

Parlar de comerç a l’Hospitalet també és parlar de modernització, d’evolució i de millora dels serveis. Però no confonguem els conceptes. La modernitat no consisteix a permetre que grans empreses utilitzin la ciutadania com a laboratori per modificar hàbits de consum segons els seus interessos. Ignorar el servei, el consell professional i la funció reguladora que exerceixen els petits comerciants és una irresponsabilitat política. Els comerciants de proximitat són agents de cohesió social, de salut comunitària i d’equilibri de l’economia familiar.

Una crida final

No permetem que a la nostra ciutat es perdi ni un sol mercat municipal més. Els mercats municipals són, als pobles i a les ciutats, el principal instrument per evitar els monopolis i impedir que la ciutadania esdevingui captiva d’interessos privats que busquen, legítimament, la seva rendibilitat econòmica, però no necessàriament l’interès general. Defensar els mercats municipals és defensar el comerç de proximitat, la pluralitat econòmica, la salut alimentària, la cohesió social i la qualitat de vida als nostres barris.

La crisi de govern feia dies que preocupava els afiliats socialistes que no acabaven d’entendre els rumors sobre la renúncia de Santón i Gómez

Parlar clar i mirar-se als ulls és el que va proposar l’alcalde Quirós als seus, en una carta a la militància on tractava d’explicar per quina raó han deixat el govern dues de les seves més preuades regidores. La carta va arribar als afiliats el dimecres 17, el mateix dia que va transcendir la notícia, malgrat que el run-run era insistent des de feia dies —i en el cas de la Santón, des de feia un parell de setmanes. Per això l’alcalde els deia als militants que sabia que en els darrers dies havien escoltat moltes coses al respecte.

Quan el problema d’una dimissió és simplement familiar o de salut —cosa que l’alcalde no esmenta a la carta malgrat que això és el que es va argumentar com objecte de la decisió— no hi ha soroll, i tothom ho entén. No és el cas. El mateix David Quirós explica que, a les dimitides, la vida els estava posant proves que no sortien a cap agenda institucional ni a cap foto i que les dues regidores han assumit responsabilitats enormes, de les quals ell, segur, malgrat no ho expliqui, tenia alguna cosa a veure. No explica les evidències però, en canvi, mostra la seva indignació per com han convertit alguns en espectacle polític el que només és, afirma, una simple decisió personal.

Més aviat dues, decisions personals. I en el mateix moment. De manera que és normal que ningú ho consideri una pura casualitat del destí.

Explica, en la carta a la militància, que el relleu a l’executiu, forma part d’una reorganització acordada i planificada. Que ho han parlat amb tranquil·litat, discreció, respecte i pensant en elles, les seves famílies i el projecte col·lectiu que comparteixen. I es queixa que els que han convertit en un relat novel·lesc les dues dimissions simultànies, porten mesos parlant de problemes sense aportar una sola solució. Els acusa de poc treball i molt de soroll. Exactament al contrari del que fa l’alcalde i el seu equip, que no paren de sortir a les xarxes socials i als que tothom acusa de pèssima gestió. Ells, com és ben palès, tot el contrari: molt de treball i poc soroll.

Avisa, que estan reforçant l’equip, el de tothom: (no sembla quedar-los hi una altra; perden una tinenta d’alcaldia i una regidora de districte). I perquè ningú hi tingui dubtes, afirma que la tinenta d’alcaldia i la regidora seguiran formant part del projecte, no marxen de la família socialista ni deixen de creure en el que creien fins ara. Només que, des de casa.

Com que tot el que explica l’alcalde no sembla que aclareixi res, ni les raons, ni el per què ara, ni per què totes dues alhora, ni per què després que els dubtes sobre els procediments hagin transcendit a la militància i més enllà, recomana als afiliats que “el que vulgui saber què està passant, que pregunti”.

La carta, per tant, ho reconeix ell mateix, no explica què està passant. O sigui que la carta és simplement la resposta a una urgència. La urgència de sortir al pas d’allò que es pot definir com es vulgui, però que en llenguatge habitual és simplement una crisi de govern.

L’alcalde afirma que mai ha entès la política des dels despatxos tancats. Que manté la seva convicció en les converses sinceres i en la confiança entre companys. Segurament no li queda gaire més. Subratlla que comença un any decisiu on alguns intentaran distreure, dividir o desgastar als que es diuen socialistes, i aconsella no regalar un sol minut de la seva energia perquè tenen una ciutat que cuidar i un projecte a defensar que es resumeix en estar al costat de la gent, treballar per l’Hospitalet i transformar la ciutat. Això últim és evident que ho estant aconseguint… perquè la ciutat més densa d’Europa està a punt de convertir-se en un lloc difícilment suportable.

Més enllà de la necessitat de sortir al pas per explicar als afiliats què està passant, acusar a no se sap ben bé qui de portar mesos parlant de problemes sense aportar solucions, no deixa de resultar sorprenent. Primer, perquè qui ha d’aportar solucions és qui governa i segon, perquè un govern capaç i segur de les seves capacitats el que hauria de fer és consensuar solucions, escoltar propostes i contribuir a construir el futur de tots amb el concurs de tots els que ho vulguin.

La imatge de l’entrada ha sigut extreta de l’Ajuntament de l’Hospitalet

Per analitzar el que està succeint a l’Hospitalet amb respecte a la seguretat que, ens agradi o no, s’ha convertit en un altra emergència (de fet quasi tot el que ens envolta a la nostra ciutat, ha entrat en una situació d’emergència), hauríem d’estudiar tots els factors que l’han provocat, des de la inhumana densitat poblacional, que porta a inevitables friccions; el baix nivell de renda de la seva població, acompanyat d’un preu molt elevat de l’habitatge; un servei de transport que, malgrat l’aparent modernitat del seu material, és completament insuficient; un model de protecció a la dona que sembla més d’un país africà que el d’un europeu (el redactor dona fe que hi ha ciutats africanes amb millors sistemes de detecció i acompanyament que l’Hospitalet); l’elevat fracàs escolar, el 33% de mitjana a tota la ciutat i el 40% als barris del nord, mentre que la mitjana catalana arriba al 13,7%, una xifra alarmant si ens permeten, que els lumbreres del PSC pretenen solucionar-ho amb policies als centres educatius. (Vist amb ironia, la idea, suposem, seria que els policies vagin de casa en casa, recollint els que han abandonat l’escola, i facin de mestres. A aquests polítics caldria preguntar-los el que han fumat o quin al·lucinogen s’han pres).

Però centrem-nos en la seguretat, encara que algú mínimament intel·ligent (es veu que les ments pensants del nostre govern, o no arriben a aquest mínim o tant se’ls en fot) sap que tots aquests factors i alguns més que hem deixat al marge, són els desencadenants primaris i més importants de la inseguretat que ens envolta.

Com a qualsevol ciutat, l’Hospitalet té àrees més o menys conflictives. Però el més important és la diferència del tipus de delicte i la seva intensitat. Professionals que fan un seguiment de la situació, afirmen que, tot i la gran proliferació de robatoris amb violència i intimidació que veiem al Centre i a Sant Josep, no té res a veure amb el que succeeix als barris del nord. Comparativament, els primers són caldereta.

Al Centre, a Sant Josep i a Santa Eulàlia, la percepció de seguretat no és tan baixa com als barris del nord. Els delictes més comuns tenen a veure amb els robatoris al carrer, principalment a dones grans estirant les seves bosses. Òbviament, això és violència, encara més quan algunes acaben a urgències amb un braç o el maluc trencats. I, encara que no estigui tipificada com a tal, és 100% violència de gènere, perquè difícilment trobarem, per gran que sigui, un home tirat al carrer, al qual li han robat la seva cartera. Als homes els roben amb dissimul, generalment sense mediar violència.

Segons les dades que trobem, a Bellvitge, Santa Eulalia i el Gornal, la delinqüència ha pujat en la mateixa proporció, però mantenint el nivell més baix. Per què?, ens preguntem. Els professionals entrevistats tenen molt clar que a més apilonament i pobresa, més delinqüència. En aquest cas, que el delinqüent sigui estranger o nacional no té res a veure; i Bellvitge, per exemple, es caracteritza per ser un barri amb grans espais oberts, a part d’instituts, i una població assentada de fa temps.

Els professionals entrevistats també situen el tipus de delinqüència segons l’origen del delinqüent, estrangers majoritàriament, almenys pel que fa a la que provoca inseguretat ciutadana, deixant clar que són una minoria dins aquests col·lectius. De fet, només que el 10% dels estrangers que viuen a l’Hospitalet delinquissin, la ciutat seria un infern semblant a les pel·lícules de terror, i afortunadament no és així.
Òbviament, la senyora que ha sigut assaltada i li han arrancat la bossa, no percep cap inseguretat amb el que trafica amb persones o habitatges ocupats. Els xilens i georgians són, sembla ser, els que acaparen aquests renglons. Tampoc amb els xinesos que blanquegen capitals, una minoria, per descomptat. Ni els ciberdelinqüents o els mateixos espanyols que estafen a Hisenda, és a dir a tots nosaltres, o els polítics que viuen de les corrupteles. Ni els més importants: els fons voltor i els especuladors de l’habitatge, que delinqueixen amb la llei a favor seu (en els barris de l’Hospitalet amb més delinqüència, la renda mitjana no arriba als 20.000 € anuals, mentre que el lloguer d’un pis de 60 m² costa entre 10.000 i 14.000 €).

Tots ells, no ho oblidem, són el desencadenant del problema, perquè si algú creu que un jove d’aquests barris, que veu els diners fàcils i abundants en la droga o prenent la bossa a dones grans, creu que estudiant i amb un sou normal podrà sobreviure amb dignitat, és un beneit. No som nosaltres qui ho diem, en un estudi de 2020, la mateixa Generalitat reconeix que l’apilonament i els baixos salaris, són el que provoca la delinqüència. Ara bé, si algú creu que el govern vol més policies, (4,5 per 1.000 habitants a Catalunya, i 3,3 a l’Hospitalet, insultantment insuficients a la nostra ciutat), per combatre la corrupció i la delinqüència econòmica, va aviat. El mateix treball ens mostra que unes de les preocupacions més importants de la Conselleria, és cobrir les manifestacions ciutadanes i els desnonaments. Això no ens ha d’estranyar, només cal, com més d’un cop hem fet alguns, seguir alguns desnonaments a l’Hospitalet, per exemple el d’una mare amb dos menors, molt típic s’ha de dir, realitzat amb el suport de dos o tres furgons plens d’antiavalots.

A la nostra ciutat, igual que a la resta del país, els ciutadans amb menys recursos i que majoritàriament busquen habitatges de lloguer, són migrants, per la qual cosa ens trobem amb habitatges compartits per més d’una família, amb joves sense esperança de millorar la seva situació, almenys per la via legal, i pares que no saben d’on treure els diners per arribar a fi de mes. Paradoxalment, i al contrari del que diu la propaganda feixista i el boca a boca de la gent sense criteri, els migrants estan molt lluny d’acaparar la major part del pressupost dels Serveis Socials, tant a l’Hospitalet com a la resta de Catalunya; un pressupost que, com explicarem un altre dia, a la nostra ciutat, en la seva major part només serveix per pagar els salaris dels funcionaris. De fet, mentre que el 25% de la població catalana és estrangera, aquesta s’endú el 21% de la Renda Garantida de Ciutadania; però, contradictòriament, tres quartes parts dels estrangers estan dins el 50% més pobre de Catalunya. Aquestes xifres són públiques i es poden trobar a Idescat.

Amb això no volem dir que no existeixi la delinqüència professional. Els mateixos professionals entrevistats reconeixen que una part dels delinqüents, arribats de l’estranger o d’altres regions espanyoles, venen atrets per la facilitat amb que es roba i l’abundància de víctimes. Però, òbviament, no estem parlant de l’Hospitalet sinó de Barcelona i el seu turisme. És de beneits pensar que a la Rambla Just Oliveras, a La Torrassa o a La Florida, s’hi pot trobar gent amb un Rolex, un telèfon de 2.000 € o una cartera plena de bitllets, mentre mira embovada la meravellosa arquitectura de la nostra ciutat (ironia).

L’equip Quirós manté la mateixa postura de prepotència i provocació en la mutilació del parc de l’Alhambra que preveu el projecte municipal

El Consell de Districte de Santa Eulàlia i Granvia Sud d’aquest dimarts 16 de juny no ha pogut acabar el seu ordre del dia. El tema de la construcció del nou poliesportiu al Parc de l’Alhambra ha tensionat tota la sessió.

Estava previst que la qüestió del nou poliesportiu fos el 6è punt de l’ordre del dia, just desprès de tractar el tema de la seguretat en el Districte. Però la elevada participació de veïnes i veïns al Consell ha trastocat els plans del govern municipal.

Tot seguit de l’aprovació formal de l’acta anterior, s’ha presentat davant del Consell el pla d’inversions previstes pel govern municipal per aquest any 2026 i les previsions pels següents. Ha obert el tema el tinent d’alcalde David Gómez, amb el suport del cap tècnic d’obres, en Xavi Guerra. Ha estat una llarga llista de diapositives en powerpoint de projectes en curs d’execució i de plans previstos, que malgrat la seva extensió deixaven en blanc temes claus del Districte, com ara la Biblioteca, el manteniment de l’enllumenat o de l’asfaltat dels carrers, la climatització de les escoles, el canvi de la gespa del camp de futbol o els retards en la finalització de les obres de l’escola Paco Candel.

Els ànims de les persones assistents s’han anat excitant, especialment tenint en compte que a la sala del Centre Cultural on es feia el Consell, s’han instal·lat uns plafons publicitaris amb la proposta del govern municipal de construir el nou poliesportiu en terrenys del Parc de l’Alhambra. Rumors de desaprovació i algun crit han anat amanint aquest primer punt.

Amb bon criteri, la presidència del Consell ha proposat avançar el punt previst del nou poliesportiu. David Gómez, el tinent d’alcalde, ha cedit la paraula als tècnics municipals Xavi Guerra i Marta Jover per explicar l’estudi que han fet sobre les millors localitzacions pel poliesportiu. Han explicat els condicionants que des de l’àrea d’esports de l’Ajuntament se’ls ha demanat d’incloure en el projecte del nou poliesportiu. Resumidament, serien disposar de quatre pistes transversals en la pista poliesportiva d’uns 4.000m2, d’una sala mixta de karate, tennis taula, judo, cárdio, etc, d’uns altres 4.000m2, una piscina de més de 30m, amb 8 carrils i 2,5m de fons, que suposen uns 2,190m2 i una zona d’oficines i serveis de més de 850m2 i una de pàrquing d’almenys, 60 places. En total serien entre 13 o 14.000m2 i una alçada entre 24 i 27metres.

Aquest volum de l’equipament, segons la seva opinió, tindria moltes dificultats per encabir-se a Gasòmetre o en les naus de l’antigua Rosanbus i, per això consideren la millor opció la del parc de l’Alhambra, que aniria acompanyada de la pacificació d’un tros del carrer Aprestadora i del carrer Alhambra, que junt amb la plaça Francesc Macià esdevindria una gran zona verda.

El treball que han presentat els tècnics municipals inclou uns curiosos balls de xifres, segons les quals la construcció del poliesportiu al parc de l’Alhambra significaria, curiosament, el guany de 1.000 m2 de parc. La màgia s’explicaria per considerar aquests guanys suposats per l’ampliació del parc en una part del carrer Alhambra i el soterrament de la piscina que seria coberta per superfície del parc. A més van sumant m2 i m2 de zones verdes arreu, incloent-hi l’espai de Gasòmetre. Cal no oblidar que aquest no es un estudi d’uns tècnics independents que aplicarien criteris purament professionals, sinó l’encàrrec polític dels seus caps, el govern municipal, per justificar una localització ja decidida prèviament. Els tècnics, en aquest cas, cobreixen l’encàrrec polític el més correctament possible; però la decisió ha estat sempre política i no explicada.

Les intervencions dels consellers no han estat cap novetat. El representant de l’associació veïnal de Granvia Sud, atorgant-se la representació de tot el veïnat del barri, ha defensat com sempre la localització de l’equipament al parc de l’Alhambra, de la mateixa manera que el representat de l’AESE al Consell. Aquests defensors del projecte, com els representats del govern municipal, han  afirmat que la consulta del 2019 va ser un error, ja que no s’havien estudiat tècnicament les alternatives. Llavors, d’on van aparèixer les maquetes i els plànols que es van utilitzar en la consulta i que, no per casualitat defensaven la mateixa localització que ara?

En un ambient força crispat, van haver-hi intervencions de diferents membres del Consell lamentant les divisions entre el veïnat i fent crides a la calma. Els representats dels grups municipals d’oposició, Comuns, ERC, PP i Vox van coincidir en criticar el caràcter electoralista de l’anunci del govern municipal de construir el poliesportiu al parc de l’Alhambra i de presentar-ho com un fet decidit, sense haver-ho discutit amb ningú, sense respectar el resultat de la consulta veïnal de 2019 i sense la participació de les entitats dels barris afectats. Tots quatre grups van recordar que el PSC no disposa de la majoria en el Ple municipal, i el primer pas del projecte, que seria la modificació de l’actual Pla Metropolità canviant la consideració del terreny de l’Alhambra de parc urbà a equipament esportiu, no té els vots suficients per ser aprovat.

Les intervencions del veïnat assistent van anar-se succeint entre xiulades, crits i advertiments de suspendre la sessió del Consell o d’expulsar algun dels assistents. Es remarcable la intervenció de tres membres del col·lectiu de residents a Gasòmetre, queixant-se de la utilització de vegades partidista de les seves demandes. Van explicar que no s’oposen en principi a la construcció de l’equipament a Gasòmetre, però si que volen discutir les seves característiques. Ja van posar un Contenciós contra l’Ajuntament per aquesta situació, un fet que des dels representants municipals s’ha negat durant molt temps, i no voldrien haver de tornar-ho a fer.

Altres intervencions s’han centrat en explicar el llarg recorregut de la demanda d’un nou poliesportiu i de defensa del parc en el barri. S’ha fet esment de les diferències entre un parc i una zona verda: en urbanisme, una zona verda és un concepte global i genèric de qualificació del sòl, mentre que un parc és un tipus concret d’espai verd dissenyat per a l’ús públic. Tots els parcs són zones verdes, però no totes les zones verdes són parcs. 

Les diferències principals se centren en l’escala, la funció i el disseny.Una zona verda seria una qualificació urbanística general dins del sistema d’espais lliures públics, que inclou qualsevol terreny lliure d’edificacions destinat a la vegetació. Té una funció mediambiental (reducció de la calor, filtratge de l’aire) i pot ser de dimensions reduïdes, com ara un parterre o una petita plaça enjardinada de barri, o fins i tot com defensava la presidenta Ayuso, uns geranis al balcó podien contribuir a disminuir la crisi climàtica.

En canvi, un parc és un espai verd de grans dimensions condicionat específicament per a l’ús, el lleure i el descans dels ciutadans. Ha de disposar d’elements dissenyats expressament com ara camins, mobiliari urbà, zones infantils, àrees per a gossos o instal·lacions esportives. Així, la zona verda té un propòsit eminentment ecològic, mentre que el parc se centra en l’ús recreatiu i social.

Des de diverses intervencions, com las de la representant del grup municipal del PP o la d’ERC es va voler deixar la porta oberta a considerar la possibilitat de dividir el futur poliesportiu en dues o més parts, tals com les pistes poliesportives o les piscines. En tot cas, van ser clares les critiques al govern municipal per estar deixant abandonat el parc de l’Alhambra, deixant buides les promeses de reforma i d’ampliació fetes ja el 2019, ara fa set anys, i la irresponsabilitat de les faltes de manteniment de l’actual poliesportiu del carrer Jacint Verdaguer i de les pistes de Gasòmetre, que pateixen goteres i greus deficiències.

Ja a quarts de 12 de la nit, el Consell es va tancar, deixant pendents per la propera sessió temes com la seguretat al Districte, els espais segurs RADAR o les modificacions al nomenclàtor.

Desprès del Consell de Districte les coses segueixen tal com estaven, en tot cas resulta evident un increment del malestar veïnal, agreujat per les actuacions prepotents del govern municipal, fins i tot en el mateix pròleg del Consell, amb la distribució d’un fulletó publicitari a favor del poliesportiu a l’Alhambra distribuït fins i tot a les cadires preparades per seure els assistents al Consell. 

El grup municipal d’ERC culpa l’alcalde de la crisi de govern, expressa el desgast socialista i reclama un canvi de govern

Per sorpresa, sense un comunicat oficial, sense que les pròpies afectades s’hagin volgut pronunciar davant els mitjans i amb la versió del govern local que la dimissió de dues regidores en la tarda d’ahir es va produir com a conseqüència de problemes de salut i familiars, és com s’ha obert una nova crisi de govern, a escasses hores d’un nou Consell de Districte a Santa Eulàlia i quan es manté la crisi escolar i educativa a la ciutat. (Foto: Cristina Santón i Olga Gómez)

Les dues regidores sobre les quals va transcendir la dimissió, son precisament la regidora dels districtes dos i tres, Collblanc-La Torrassa i Santa Eulàlia-Gran Via Sud, Olga Gómez i la regidora Cristina Santón, quarta tinenta d’alcaldia i regidora de cultura, educació i desenvolupament econòmic. En tots dos casos es tracta de regidores que han sofert fortes tensions en els darrers temps com a conseqüència de les crisis successives i de difícil solució en les seves respectives àrees. Santón ha tingut fins i tot entrebancs, que s’han fet públics, en la seva pròpia àrea tècnica per resoldre problemes legals i de gestió amb les escoles bressol, mentre que la regidora Gómez ha patit insistents demandes de dimissió al front de les regidores de districte en aplicar rígidament el reglament de participació, que ha posat sistemàticament traves a que els veïns poguessin expressar lliurement el seu desencís sobre la gestió dels problemes que pateixen els respectius barris.

En un dels darrers plens municipals es va posar de relleu l’absència de la regidora Santón per motius de salut. Pel que va transcendir, es tractava d’una crisi d’ansietat de la regidora, que tenia a veure directament amb la situació d’estrès de la seva àrea. Per tant, sembla evident que hi ha hagut problemes de salut reals, però no és menys cert que els problemes de salut estan directament relacionats amb les pressions internes, en la crisi global d’algunes de les més importants àrees de govern i probablement també, amb un nivell d’exigència política que algunes persones son incapaces de suportar. La regidora Santón ja havia estat membre de l’equip de govern amb l’alcaldessa Marín, aleshores elegida en la candidatura de Guanyem, que va acabar pactant amb els socialistes. Fa dos anys, formava part ja directament de la candidatura del PSC i va agafar un nou protagonisme amb l’alcalde Quirós quan la va impulsar a quarta tinenta d’alcaldia del seu nou equip.

La regidora Gómez ha estat també una víctima de la nova organització impulsada per l’equip Quirós, quan va decidir que, en la reorganització de les àrees de govern, en lloc d’un regidor per cada districte, hi hauria un regidor que sèrie responsable de dos districtes de la ciutat. Això suposava una pressió afegida, especialment quan es va detectar que precisament els Consells de Districte eren els únics espais on les entitats podien elevar la seva veu per expressar les múltiples mancances que pateixen els barris i la necessitat que la gestió municipal fos l’adequada per respondre a les necessitats. Això, en alguns casos, no va provocar excessives complicacions, però precisament en els Consells de Districte de Collblanc-La Torrassa i Santa Eulàlia-Gran Via Sud, els problemes s’han anat succeint amb molta celeritat. El darrer, l’acord del govern Quirós de menjar-se un tros del Parc de l’Alhambra per l’equipament del poliesportiu de Santa Eulàlia. Precisament avui estava previst un Consell de Districte que havia d’estar presidit per la regidora dimitida.

El grup municipal d’ERC va emetre ahir mateix un comunicat on lamenta la reorganització municipal de l’equip Quirós i responsabilitza l’alcalde de la pressió que reben alguns responsables polítics com els ara dimitits. En aquest mateix comunicat ERC expressa la necessitat creixent d’un canvi de govern, donat el desgast de l’equip socialista a menys d’un any de les properes eleccions municipals.

La dimissió de les dues regidores és una mostra més del nivell de col·lapse que pateix l’equip de govern davant la situació en què es troba la ciutat.

Una moció del grup popular demanant revisar les condicions del contracte de cessió, no va prosperar en el darrer ple extraordinari pel vot de qualitat de l’alcalde Quirós

Aquest proper setembre farà deu anys que l’equip Marín va decidir treure’s de sobre la gestió d’un dels equipaments més importants de la ciutat, l’edifici de 13 plantes i més de 10.500 metres quadrats útils ubicat al districte Centre, a tocar del punt més emblemàtic de l’Hospitalet, la Rambla Just Oliveras. Es tracta de l’edifici dels antics jutjats de la ciutat, construït als anys 70, que va quedar inactiu quan tots els serveis jurídics de l’Hospitalet es van traslladar l’any 2008 a les noves instal·lacions de la Ciutat de la Justícia, en el límit amb Barcelona.

La seu central dels antics jutjats va quedar abandonada i buida des d’aleshores a l’espera d’un destí concret que mai va arribar, fins que a algú se li va ocórrer que la millor solució era licitar l’ús de l’edifici a canvi d’un cànon anual. L’any 2015, l’equip Marín va aprovar un pla especial per canviar l’ús de l’edifici i va obrir un concurs públic per convertir-lo en un espai educatiu. El concurs públic va quedar desert i aleshores el govern local va fer servir la negociació directa que preveia la normativa de contractació pública, amb el Grup Planeta, de manera que es va signar un contracte i unes bases reguladores al setembre del 2016.

La cessió d’ús de l’immoble es feia per 25 anys i la multinacional es comprometia a invertir entre 7 i 10 milions d’euros per la rehabilitació de l’edifici i l’adequació per l’ús previst, a canvi del cànon anual. L’acord entre el govern Marín i el Grup Planeta es va articular jurídicament mitjançant una concessió demanial d’ús privatiu. El contracte signat no s’ajustava a la concessió econòmica tradicional sinó que es va pactar que el cànon de 755.000 euros anuals quedaria compensat mitjançant la concessió de beques d’estudi a alumnes de la ciutat i l’import de les obres de reforma indispensables pel negoci educacional, de manera que l’Ajuntament no havia d’ingressar un sol euro per la cessió de l’edifici.

Aquest mecanisme de cessió demanial d’ús privatiu és el mateix que s’ha impulsat per la cessió de la fàbrica Godó i Trias i el que es tenia previst per la cessió de la fàbrica Albert Germans que finalment no es va executar perquè Renfe va renunciar al projecte inicial. Aquestes cessions demanial suposen la pèrdua del patrimoni col·lectiu en benefici privat durant desenes d’anys a canvi de molt poc o de gairebé res com és el cas de l’edifici dels jutjats.

Planeta Formación, que va posar en marxa el campus Planeta per aplicar programes de FP, graus i màsters des del curs 2017-2018 a l’edifici dels antics jutjats, concedeix cada any unes quantes beques anuals a estudiants de la ciutat, sufragades al 100%, i unes altres amb descomptes del 50%. El primer any es van concedir 289 beques i en el contracte signat existia també el compromís de col·laboració amb empreses d’àmbit local per dissenyar una oferta de cursos, segons les necessitats concretes del municipi, a banda de la compensació del cànon anual amb l’import de la reforma i rehabilitació.

Aquelles 289 beques del primer any s’han convertit en el present curs en només 128. Sobre el total d’uns 3.000 alumnes matriculats, les beques concedides representen aproximadament el 4% del total de l’alumnat, de manera que el 96% dels imports de matrícules és directament negoci, segons va posar de manifest el grup popular en el ple extraordinari de maig. Unes altres 192 beques s’han concedit aquest curs al 50% del cost de matrícula, factor que es considera una pura operació de markèting per apropar nous alumnes als cursos no obligatoris de graus superiors de FP.

Els grups municipals que van tenir l’oportunitat de participar en el debat en l’esmentat plenari es van referir així mateix als reiterats avisos de la intervenció municipal referits als possibles incompliments de la llei general de subvencions, la reiterada omissió de la funció interventora que es passa per alt de manera continuada el govern local, i la insistent necessitat de demanar al govern que posi atenció en l’obligació d’ajustar les bases del contracte signat a la legalitat vigent.

Com a referència d’alguns aspectes que caldria considerar amb urgència, està la denuncia feta en el ple esmentat pel grup popular, del preu per metre quadrat que contempla el cànon actualment en vigor: exactament 70 euros/metre quadrat, just en el districte Centre de l’Hospitalet. Un valor, com és evident pels preus de mercat actuals, absolutament ridícul.

La moció incloïa un element que ja estava contemplat en el contracte de cessió d’ús com era la utilització de l’auditori de l’edifici per les necessitats comunitàries. Una utilització que no es contempla de manera regular i que l’Ajuntament només ha fet servir en comptadíssimes ocasions.

La qüestió és que a la tornada de l’estiu farà deu anys d’una concessió demanial abusiva i escandalosa que no s’acaba fins a l’any 2041. Mentre tant, l’Hospitalet, amb més de 300.000 habitants, només pot utilitzar per les necessitats cíviques una sala als baixos d’un edifici amb 215 butaques (la sala Barradas) i la sala del Teatre Joventut, ara en obres.

Justament, quan l’edifici dels jutjats va quedar buit,a l’any 2008, l’ex-alcalde de la ciutat quan es va construir, Vicenç Capdevila, ja havia cridat l’atenció a les noves autoritats per tal que l’edifici es pogués convertir en el teatre-auditori que la ciutat necessita i bona part dels pisos superiors en la seu d’un nombre important d’entitats socials i culturals de la ciutat que no tenen un espai digne per desenvolupar les seves activitats. Especialment per la seva molt favorable ubicació, molt a prop de la Rambla Just Oliveras, a tocar de la línia 1 del metro i de l’estació de Renfe del municipi, al bell mig del centre de la ciutat.

Com van explicar els grups municipals en el ple esmentat, tots els governs del PSC, especialment els dos últims, s’han mostrat tradicionalment reacis a la gestió del patrimoni municipal, fins al punt que hi ha múltiples edificis públics tancats i gairebé abandonats en greu perill de deteriorament. El govern local s’ha mostrat des de sempre incapaç de gestionar el patrimoni públic i dotar-lo de vida pròpia, de manera que el més senzill ha estat potenciar l’alienació del patrimoni pel que fa a la gestió pública i, a sobre, sense retorn social.

Davant les sensibles queixes dels grups municipals, la regidora Santón, encarregada de l’àrea, va explicar que els serveis municipals ja porten molts mesos contemplant la possibilitat d’actualitzar les condicions de la cessió demanial de l’edifici dels antics jutjats a Planeta Formació, i renovar el contracte que ja porta una vigència de 10 anys.

Per cert, la moció del grup popular que demanava revisar el tema beques, revaloritzar el cànon, verificar el cost pendent de la rehabilitació i liberalitzar l’ús de l’auditori, no es va aprovar gràcies al vot de qualitat de l’alcalde. Aquest dia, una regidora del grup republicà no va poder assistir al ple extraordinari que es feia al matí, i el resultat de les votacions va ser d’empat a 13 regidors (13 si, i 13 no). L’alcalde va acabar decidint…

El espais naturals, les construccions i edificis històrics, els conjunts urbans, rurals i fabrils configuren l’entorn on les persones desenvolupen la seva existència. La seva destrucció, fins i tot el seu simple deteriorament, és un gravíssim atemptat contra la supervivència de la identitat i el sentiment de pertinença d’aquella col·lectivitat que els va configurar. Aquesta és una de les reiterades conclusions dels fòrums juvenils del Patrimoni Mundial que la Unesco convoca anualment per debatre sobre la conservació activa del patrimoni de la humanitat.

A l’Hospitalet, els governs que han regit la ciutat en les últimes dècades s’han fet un fart d’assenyalar la importància de sentir-se hospitalenc i els esforços esmerçats per articular la ciutat i donar-li visibilitat i autoestima. Pura propaganda.

Mentre s’han destil·lat els missatges, la tossuda realitat ha demostrat exactament el contrari. La destrucció constant i massiva de bona part del patrimoni ciutadà que ja ha desaparegut i el deteriorament progressiu del poc que queda, expliquen a bastament dues realitats: el poc amor a la ciutat dels que l’han governada en els darrers cent anys llargs, excepte comptadíssimes excepcions, i l’aclaparadora pèrdua d’identitat que ha patit el municipi, seguint el ritme brutal de l’espoli del terme municipal, de la destrucció continuada del patrimoni i de la nul·la capacitat de decisió sobirana sobre la realitat, en cada moment històric.

L’Hospitalet ha crescut i s’ha densificat de manera desaforada. Ha passat, en un segle i quart, d’un poble rural a les portes de la gran ciutat, amb el 90% del seu territori sense urbanitzar, a convertir-se en un enclavament fabril primer i en un suburbi urbà lentament, fins a esdevenir el rusc saturat del present, exhaurint totes les possibilitats de preservar la pròpia identitat i dibuixant un futur molt fosc i preocupant.

Si l’espai natural, la construcció històrica, el paisatge urbà, rural o fabril donen fe del que ha estat un municipi, avui l’Hospitalet és molt poca cosa, més enllà d’un suburbi amb una massiva construcció de blocs i la saturació urbana del seu sol. L’abandonament, la degradació i la urgència de protecció del patrimoni històric i arquitectònic del municipi no son avui una sorpresa per a ningú. Com no ho és tampoc la crisi global pel que fa a serveis, equipaments, infraestructures i manteniments diversos.

Com exemple pel que fa als bens immobles, s’ha perdut la immensa majoria del patrimoni rural i industrial, de manera que es calcula que només es conserva un 7% de les masies històriques i unes poques mostres, aïllades de context, dels grans complexos industrials del XIX i del XX. I, alhora, s’han deixat perdre aquells espais de serveis diversos que es podrien haver adquirit quan era més factible, per compensar les necessitats creixents de la ciutadania.

Els escassíssims vestigis medievals, tan preuats arreu, a l’Hospitalet ocupen el racó més obscur de la memòria. El castell de Bellvís, una construcció amb vestigis datats al segle X, reivindicat per la ciutadania més conscienciada, porta anys pendent d’una excavació aprofundida i d’una rehabilitació que mai no arriba, i algunes masies de propietat pública com la Torre Gran o Cal Masover Nou han hagut de ser incloses en la llista vermella de l’associació Hispania Nostra pel seu estat d’abandonament total, d’entre un total de 900 monuments de tot l’Estat en risc urgent de desaparició. De les 340 masies aixecades en el terme municipal de la ciutat entre el 1850 i el primer quart del segle XX, només es mantenen dempeus unes 25, onze de les quals al districte Centre, perdudes en la immensitat urbana, i la resta en el que queda de Marina i a l’espai, en permanent perill, de Can Trabal.

Les queixes de les plataformes ciutadanes i de les associacions de defensa del patrimoni històric s’han dirigit, a banda de a preservar el que encara es conserva, a posar de manifest les mancances administratives que haurien de garantir que no desaparegui més patrimoni històric. El vigent Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) porta des del 2001 desactualitzat, el que ha anat facilitant la demolició de finques i construccions antigues i, malgrat que s’han fixat les bases per un nou pla especial de protecció ampliat i més precís, el desinterès en la seva plasmació fa témer que no arribi a temps d’evitar més pèrdues.

Hores d’ara, el catàleg del PEPPA, inclou un llistat de 110 elements de protecció, però molts dels elements protegits tenen un manteniment tan deficient que podrien perdre tot el seu valor documental en molt pocs anys. Les entitats de defensa del patrimoni, com ara Perseu o l’entitat de preservació del Castell de Bellvís han reclamat reiteradament del govern local una moratòria de demolicions de finques antigues no catalogades a barris històrics com ara Collblanc-La Torrassa, al Centre o a Santa Eulàlia, alhora que han reclamat una campanya de participació cívica per tal de definir els elements que caldria conservar arreu, abans de donar llicències d’obres amb la lleugeresa amb que s’ha fet fins ara. Alhora, han vingut reclamant l’ús comunitari i actiu de bona part del patrimoni ja definit. L’objectiu és que els escassos ben rurals i industrials que queden, majoritàriament en mans privades, puguin ser expropiats o adquirits i es puguin rehabilitar com a equipaments de barri, abans que siguin enderrocats per interessos especulatius com ha passat fins ara.

El que ha passat fins ara no és gens gratuït. Respon a la manera com les elits que s’han fet amb el poder en els diversos períodes històrics, han afrontat l’evolució de la ciutat. Com en la resta de realitats dels municipis limítrofs a Barcelona en la fase d’eixample urbà, la perifèria sempre ha estat al servei del desenvolupament de la gran ciutat. La propietat de la terra mai ha estat en mans dels hospitalencs, i l’acumulació de capital en mans locals sempre ha estat escassa i accidental. L’antic poble va créixer sobre l’acumulació de mà d’obra procedent de les successives onades migratòries com a conseqüència de la industrialització, les obres d’infraestructura de la gran urbs i el desenvolupament terciari del darrer franquisme. I fins ara mateix.

Dels refugis climàtics a les aules d’estudi, un servei per la ciutadania sovint oblidat per les administracions

Hi ha noves a les biblioteques de la ciutat. Hi ha vaga divendres i dissabtes: les biblioteques en lluita. Un altre sector de la cultura que veu com les persones que hi treballen es mobilitzen. No està de més intentar saber-ne les causes i les raons que poden ajudar a entendre la seva situació i el conflicte en curs.

No tothom coneix que a les biblioteques, al sector de la lectura pública, hi treballa personal que depèn de diferents administracions. Hi ha bibliotecaris i bibliotecàries que com a treballadors públics depenen de la Diputació. Aquí és on podem trobar les direccions de cada equipament. Al seu costat hi treballen les auxiliars de biblioteques que son contractades i depenen de l’administració local, dels ajuntaments.

Desprès d’anys de reivindicació, de demandes no ateses, el sector en el seu conjunt esta avui mobilitzat. El que reivindiquen és simple. Revaloració professional: demanen la actualització de la seva categoria professional, que consideren infravalorada. Més personal a les biblioteques, per millorar la qualitat del seu servei i disminuir les càrregues excessives de treball. Més manteniment i recursos a les biblioteques. Millores en la conciliació personal.

Consideren, amb raó, que les biblioteques arreu del país son un dels serveis més ben valorats per la ciutadania; així demanen que aquesta valoració sigui reconeguda per les diferents administracions tal com caldria. 

Es tracta doncs d’una mobilització que es va iniciar fa uns dies a Barcelona, i que ben aviat s’ha estès al país, i especialment a l’Hospitalet des de la passada setmana. A la nostra ciutat el dèficit d’auxiliars de biblioteques s’ha fet evident de fa mesos. Biblioteques com la Tecla Sala o la de la Plaça d’Europa s’han vist forçades a reduir horaris i activitats a causa de la manca de personal. De fet, l’Ajuntament va convocar un concurs per tenir una llista de personal, que es troba en espera des de fa mesos i mesos.

A tot plegat cal sumar-hi la falta de climatització o el seu mal funcionament en més d’una de les biblioteques de la ciutat que, recordem-ho, son presentades per l’administració municipal com “refugis climàtics”. També existeixen greus problemes de manteniment d’instal·lacions que provoquen goteres, com en el cas de la Tecla Sala que opera com a biblioteca central de la ciutat.

Les biblioteques també obren, o haurien d’obrir els caps de setmana, el que implica dificultats de conciliació, que el personal que hi treballa demana que els sigui compensat d’alguna manera.

Ara, que son temps d’exàmens, de proves d’accés, les biblioteques cobreixen un paper de suport a les aules d’estudi, que només existeixen en quatre punts de la ciutat, com l’auditori Barrades, la biblioteca Josep Janés, la Bòvila i la Tecla Sala. Els efectes del tancament sobtat de la biblioteca de Santa Eulàlia i la falta d’ampliació de la de La Florida, es fa encara més evident. No voldríem creure que des del govern municipal de la nostre ciutat s’estigui d’acord amb  afirmacions com les de l’alcalde de Badalona, Garcia Albiol, que considera les biblioteques com un rèmora del passat