La controvèrsia sobre la seva ubicació es manté des de fa més de 30 anys

Com si es tractés d’una mena de monstre del llac Ness, la qüestió del poliesportiu de Santa Eulàlia ha tornat a ser un tema de polèmica en lloc de ser, més de 31 anys desprès, un motiu de celebració per la seva inauguració.

Efectivament, fa ja nou anys es va fer en el districte III un referèndum veïnal per optar per dues propostes d’emplaçament del nou poliesportiu de Santa Eulàlia. El govern municipal d’aleshores, presidit per Núria Marín i amb la regidoria del districte presidida per David Quirós, va presentar dues propostes d’ubicació, amb les seves corresponents maquetes: la plaça del Gasòmetre o el parc de l’Alhambra

Les autoritats van defensar públicament i amb tots els seus mitjans, incloses algunes entitats amigues, la ubicació al parc de l’Alhambra. Però, a l’hora de la veritat, la opció més votada pel veïnat va ser la de reafirmar el Gasòmetre, tot defensant la integritat del parc de l’Alhambra, de fet l’únic pulmó verd en un districte de 50.000 habitants.

Per entendre millor la història cal recordar que l’any 1994, sent alcalde Juan Ignacio Pujana i tinent d’alcalde de l’àrea de política territorial Celestino Corbacho, es va aprovar inicialment el projecte de construcció del poliesportiu a la zona de Gasòmetre amb un pressupost de 34.999.999 pessetes, que en euros serien 210.354,231. Només set dies més tard, el 23 de maig de 1994,  Pujana era cessat i Corbacho assumia la vara d’alcalde. La construcció del poliesportiu es va quedar al limb.

Poc desprès, la fàbrica de la Indo, que tocava al Gasòmetre, va desaparèixer i en els seus terrenys van aixecar-se uns quants blocs i l’actual plaça Unicef. Gasòmetre restava intacte, mentre corrien rumors diversos sobre la existència d’aigües subterrànies que feien difícil el poliesportiu però que van permetre, sense grans problemes, construir els pàrquings subterranis dels nous blocs. I mentre tant, el veïnat anava esperant.

Ja entrats en el nou mil·lenni, i davant la inacció del govern municipal i l’estesa de rumors gens innocents sobre que el poliesportiu no disposaria de piscines, l’associació veïnal amb el suport d’altres entitats del barri va desenvolupar una campanya reclamant la construcció del poliesportiu i que fos complert, és a dir, amb piscina inclosa.

Avançat l’any 2018, el llavors regidor del districte III i de l’àrea de Cultura, David Quirós va fer pública la intenció del govern municipal de construir el poliesportiu al parc de l’Alhambra. Ràpidament el moviment veïnal es va mobilitzar reclamant respectar totalment el parc de l’Alhambra, del que casualment i de forma urgent van enderrocar-se les pèrgoles, i la seva reposició immediata.

Molta part del veïnat va demanar una resposta al govern municipal pel que es considerava una greu agressió al parc de l’Alhambra i encara es recorden assemblees força àmplies en les que es demanaven explicacions clares a la llavors alcaldessa Núria Marín. La resposta municipal va ser la de convocar per primera vegada a la ciutat un referèndum veïnal, el 23 de novembre de 2019.

Mentre alguns regidors del govern municipal es vantaven de que ells no anàven a convocar un referèndum per perdre’l, els resultats a les urnes van ser clars i contundents: un 61,35% dels votants defensaven l’opció Gasòmetre i un 38,03% la del parc de l’Alhambra. Com no podia ser d’una altra manera, la llavors alcaldessa va emetre un comunicat anunciant que assumia el resultat de la consulta veïnal.

Van anar passant setmanes i mesos sense cap moviment a Gasòmetre que fes evident l’inici de cap mena de construcció. Com resposta a les preguntes reiterades de l’associació veïnal, des de l’administració municipal es deia que estaven a la espera de la contractació d’un estructurista per fer els càlculs previs a la construcció. Al mateix temps corrien pel barri rumors sobre que alguns veïns havien presentat un contenciós contra el projecte de Gasòmetre.

No disposem d’una informació clara dels motius, però en algun moment indeterminat, la gestió de les actuals instal·lacions del poliesportiu de Santa Eulàlia van passar de l’AESE (Agrupació Esportiva Santa Eulàlia) a la empresa Ferrovial que no sembla tenir massa relació amb les activitats esportives.

Des de la mateixa AESE i la direcció de la Associació veïnal de Granvia Sud van explicar que no donaven valor al resultat de la consulta veïnal i reclamaven l’opció de construir el poliesportiu a l’Alhambra com la única possible. D’una manera més o menys clara, des del govern municipal i des de sectors afins al govern, han estat treballant per facilitar divisions entre el veïnat.

En aquest sentir van fer una mena de batalla de signatures contraposades al resultat del referèndum veïnal. Van entregar 3200 signatures a l’alcaldia, que les va rebre amicalment, defensant el poliesportiu al Parc, contraposant aquestes signatures al recompte de les urnes de quan el referèndum. Cal recordar ara que la Plataforma en Defensa del Parc de l’Alhambra va entregar més de 6.000 signatures exigint el respecte a la integritat del Parc i el seu manteniment.

Fa uns mesos, el PP va presentar una moció al Ple, que va ser aprovada, demanant que s’estudiés una tercera opció pel poliesportiu: la de les cotxeres de la empresa Rosanbus.

Els anys van passant i les persones usuàries del poliesportiu actual i els esportistes que hi tenen la seva seu, veuen desesperançadament que res canvia, mentre creixen sospites i desconfiances sobre la veritable posició del govern municipal sobre el Poliesportiu promès ja fa més de 31 anys.

El més honest seria que des del govern municipal s’expliqués amb claredat si vol, i és possible, construir el poliesportiu a Gasòmetre. Si no ho fos, cal explicar els motius i assumir les responsabilitats pel fracàs i, al mateix temps, proposar el que es consideri una opció viable, amb la seva calendarització, tot i fent una nova consulta al veïnat que modifiqués, si cal, l’opció triada clarament al novembre de 2018. El barri ja no pot suportar més fum ni més divisions.

Fa un any que s’havia de convocar un concurs per la nova redacció i estava previst que s’acabés abans d’aquest estiu

L’elaboració del nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni de l’Hospitalet porta un any de retard des que es va plantejar un calendari per fer-lo sense que ni tan sols els professionals que l’han d’elaborar hagin estat contractats. Un contracte pendent des del setembre del 2024.

Els Comuns han denunciat la situació del patrimoni de l’Hospitalet perquè consideren que és un “element imprescindible per a la construcció de vida comunitària”.  Tot i que s’han realitzat nombroses i diferents accions i s’han presentat diverses mocions als plens, la situació continua exactament igual. La seva activació formava part també dels darrers acords entre PSC i Comuns per tirar endavant els pressupostos del 2025 però, com és evident, no s’ha fet res.

A l’any 2022, fruit de la pressió social i la sensibilitat per la pèrdua constant de patrimoni local, es va convocar una Comissió Permanent de Patrimoni i es va aprovar un cronograma per a l’elaboració d’un nou Pla Especial de Protecció del Patrimoni de l’Hospitalet (PEPP), que substituís l’anterior, l’ampliés i li donés més contingut.

La previsió era que cap al mes de juny del 2025 es faria la darrera revisió del catàleg, s’enllestiria la documentació per a l’aprovació inicial i es remetria a la Generalitat. Aquesta proposta de catàleg s’hauria d’haver fet per part dels professionals contractats mitjançant un concurs que havia d’impulsar-se al setembre del 2024. Gairebé un any després tot resta igual.

També hi ha altres temes referents al patrimoni que presenten un gran retard com ara la senyalització d’allò protegit, compromesa també en l’últim acord entre Comuns i socialistes, tot i que ja fa bastants anys que s’hauria d’haver executat. Tampoc no s’ha fet cap pas. Hi ha textos aprovats fa 10 anys i imatges per al seu reconeixement, però tot resta en un calaix a l’espera que s’executi.

Manuel Domínguez, portaveu del grup municipal de L’Hospitalet En Comú Podem (LHECP) ha manifestat que “el patrimoni de l’Hospitalet està en constant estat de perill per les pressions immobiliàries i la inacció de les institucions. La seva protecció i senyalització ha de executar-se amb mesures concretes i urgents”

Hi ha molts exemples que demostren la inacció del govern municipal a molts nivells: les excavacions del Castell de Bellvís, sempre promeses però mai aplicade; la recuperació dels refugis antiaeris de la Guerra Civil; l’oferta de les subvencions pels edifici protegits, la preservació de l’art públic… “Tots aquests exemples demostren que l’equip de govern s’hauria de prendre seriosament la defensa del patrimoni”, assenyala el portaveu dels Comuns.

Al ple municipal celebrat al mes de juny va ser aprovada per unanimitat la moció presentada pels Comuns per la defensa del patrimoni i en la qual se sol·licitava precisament l’elaboració del nou PEPP, l’execució de la senyalització del patrimoni i també l’elaboració d’un pla de xoc per a la rehabilitació d’escultures públiques o posar a disposició dels ciutadans la subvenció destinada a les reformes dels edificis protegits, una conquesta de les diferents comissions ciutadanes en defensa del patrimoni, que en els darrers anys s’havia perdut.

Tots els grups, en aquell ple de juny, van destacar la urgència d’aquest projecte i van donar suport a la moció però també van denunciar que la situació del patrimoni es troba en una situació molt compromesa pel seu abandonament i oblidat com les a prop de 2700 peces del fons cultural amagades en una magatzem, algunes obres de Puig Gairalt desaparegudes i fins i tot edificis industrials aconseguits per l’Ajuntament com la fàbrica Godó i Trias, que l’equip de govern regalarà per la seva explotació a una empresa privada per fer negoci.

El grup socialista que també va votar a favor d’aquella moció de juny, va anunciar que en els pressupostos d’aquest any ja existeix una partida de 150.000 euros per executar el PEPP i el procés de contractació de la empresa que s’ha de fer càrrec de l’elaboració i s’ha tornat a obrir la línia d’ajudes per la rehabilitació d’edificis amb una dotació de 100.000 euros. O sigui que no és cap problema de recursos. És, simplement, un problema de gestió i de capacitat municipal.

El percentatge de denúncies sembla no modificar-se gaire respecte de l’enregistrat l’any 2024, però és un 46% del total del Baix Llobregat, sobre un 35% de la població total

Durant els tres primers mesos d’aquest any, s’han enregistrat als jutjats de l’Hospitalet 264 denúncies de dones víctimes de violència de gènere —al voltant de 3 denúncies diàries de mitjana—, de les quals 223 es van realitzar a través d’atestats policials per denúncia de la pròpia víctima (84,5%), 19 per intervenció policial directe (7,2%) i 22 mitjançant un comunicat de lesions rebut directament al jutjat (8,3%). En 36 d’aquests casos, la víctima es va acollir a la dispensa de declarar obligatòriament com a testimoni, dada que representa una ratio del 0,14 del casos. D’aquestes 36 denúncies on la víctima demanava no declarar, 30 corresponien a dones de nacionalitat estrangera i 6 a dones espanyoles. Del total de les 264 denúncies del trimestre, 200 corresponien a dones de nacionalitat estrangera i 64 a dones espanyoles.

En el 8,2% dels casos la víctima denunciava directament el marit; en el 21,3% dels casos, la parella ja s’havia trencat. D’altra banda, en el 27,9% de les denúncies encara existia una relació afectiva, mentre que en el 42,6% dels casos aquesta relació afectiva ja era inexistent, si més no per una de les parts.

En aquests primers tres mesos de l’any es van registrar també 156 sobreseïments lliures —que poden correspondre a casos de mesos anteriors—, 8 per no haver indicis de delicte (2,1%) i 148 per no quedar justificats de manera directa (39,4%) que s’arxiven provisionalment. Hi ha hagut també un 0,8% de sentències absolutòries i un 8,2% de condemnatòries. Un altre 24,7% de les sentències o autos han acabat elevant-se a l’òrgan competent.

La comparativa amb els quatre trimestres del 2024 expressa xifres molt semblants de denúncies globals però algunes diferències sobre la nacionalitat de les denunciants. Durant tot l’any van haver 1051 denúncies, però mentre que a l’any 2024 les dones denunciants procedents d’altres països van ser 658 per 393 les nacionals, ara semblen haver-se disparat els casos de victimització entre el col·lectiu immigrat. També aleshores, 738 denúncies van ser posades per denúncia de la víctima, 159 per intervenció directa de la policia i unes altres 154 amb una comunicació de lesions directament al jutjat.

Si es compara amb xifres de l’entorn, l’Hospitalet registra en el primer trimestre d’aquest any gairebé la meitat (46%) de les denúncies registrades a tota la comarca del Baix Llobregat per aquest mateix motiu: 264 enfront de 574 dels 30 municipis de la comarca oficial. La xifra de població censada al Baix Llobregat supera els 850.000 habitants, mentre que a l’Hospitalet ja se sobrepassen els 300.000 (un 35% del total). La xifra contrasta amb el nombre de serveis d’atenció especialitzada contra la violència de gènere de la comarca oficial respecte de l’Hospitalet on ni tan sols hi ha un SIE (Servei d’Intervenció Especialitzada). Als 30 municipis del Baix Llobregat hi ha, en canvi, 16 Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) i dos SIE (un a Sant Boi i l’altra a Sant Feliu), de manera que l’atenció a les víctimes de violència de gènere té a la comarca oficial una cobertura molt més destacada.

Pel que fa als registres sobre immigració —on s’observen clares diferències en la procedència de denunciants de violència de gènere— cal constatar que la mitjana del Baix Llobregat se situava l’any 2024 a l’entorn del 13% de mitjana —amb algunes puntes com ara Castelldefels (sobre el 25%), Martorell (a l’entorn del 19%) o Cornellà (sobre el 18%)—, mentre que a l’Hospitalet, la mitjana aquest any s’apropa al 28% de població immigrada, amb cinc barris del nord de la ciutat per sobre del 35%.

Totes les dades s’han treballat del recull estadístic trimestral de l’Observatori sobre la Violència Domèstica i de Gènere, organisme depenent del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) d’Espanya.

Més de 800 treballadors que està previst que ocupin la nova seu, preocupats per la manca d’espai per aparcar els seus vehicles

L’endèmica falta de sol lliure a l’Hospitalet s’ha tornat a posar de manifest molt recentment amb la incipient protesta dels més de 800 treballadors de la nova seu del Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya (SEM) que s’acaba de construir a tocar de l’Hospital Duran y Reynals de Bellvitge. Es tracta, com hauran vist els veïns de la zona i tots aquells que sovintegen el lateral de la Gran Via en direcció a Barcelona, del nou edifici de 22.500 metres quadrats que serà la seu de l’empresa pública i que està en procés d’adequació tecnològica per tal d’acollir els serveis centrals i la massa de treballadors sanitaris. Es tracta, per tant, d’un nou servei central per tot Catalunya que acollirà el terme municipal de la ciutat més saturada d’Europa a pocs centenars de metres de la plaça Ildefons Cerdà on comença Barcelona.

El trasllat del servei i dels professionals està sent progressiu aquest estiu però topen amb un problema que ja s’havia posat sobre la taula feia temps i és que el nou edifici del SEM no té pàrking subterrani i, per tant, els professionals que es traslladaran a treballar a la nova seu hauran de deixar el vehicle privat al carrer. El problema no és que hagin de deixar el cotxe fora, el problema és que fora no hi ha espai perquè l’Hospitalet està saturat, Bellvitge queda a l’altra banda de la Gran Via —i tampoc té espai lliure suficient— i la cobertura de la Gran Via encara està a les beceroles. Per cert, el projecte del SEM comptava amb el soterrament de la Gran Via i la utilització de part de l’espai públic que es generaria, aspecte aquest que mai va transcendir —sempre es deia que l’espai lliure beneficiaria els vianants i no pas els cotxes— i que posa sobre la taula un altre dels greus inconvenients del Biopol Gran Via que és la manca d’espai pels vehicles que potencialment es mouran per la zona el dia —si hi arriba— que tot l’espai lliure acabi convertint-se en torres d’oficines, hotels o zones comercials.

Ara per ara, la protesta dels empleats que s’han de traslladar al SEM, ja s’ha fet palès després que des dels inicis de la construcció alguns posessin de manifest que el projecte del CatSalut no comptava amb un pàrking soterrat que resultava imprescindible per desplaçar centenars de treballadors en un espai tan impossible com és el territori hospitalenc. De fet, la nova seu del SEM va comptar amb el finançament de fons europeus que son molt estrictes respecte de la utilització del projecte constructiu. Si hi cal un pàrking, s’ha de  justificar pels vehicles del propi servei però no pas pels treballadors que, en aquest cas, ho tenen molt complicat per poder aparcar a la zona.

Pel que ha transcendit, ja hi ha alguna promotora que està tractant d’aconseguir permisos municipals per construir un pàrking privat per la zona, només que, per la zona no hi ha cap espai, com no sigui alguna zona propera enjardinada sobre la qual hi ha una amenaça real de desaparició coneixent la sensibilitat municipal.

Cal recordar que hi ha una línia de metro que arriba fins l’hospital de Bellvitge però que per accedir al SEM cal travessar la Gran Via per un espai avui per avui intransitable. L’alternativa per molts dels futurs empleats del nou edifici del servei d’atenció urgent extra-hospitalària i del transport sanitari de Catalunya, ha estat intentar aconseguir una plaça llogada a l’interior del pàrking de l’ICO que és a tocar, però el pàrking de l’ICO també es troba en aquests moments saturat del tot, per la qual cosa les possibilitats d’assegurar-se un espai on poder aparcar de manera habitual s’estan donant per impossibles. Elegir l’Hospitalet de Llobregat per ubicar serveis centrals és el que té.

Algunos centros municipales se programaron como refugios climáticos y ahora están inutilizados por las altas temperaturas

El Casal de Gent Gran de La Torrassa ha tenido que reducir sus actividades como consecuencia de las averías que se han producido en los aparatos de climatización. Muchas personas mayores que acudían al centro para entretenerse y también como refugio climático van a ver reducida su actividad por el calor interior del local.

Este problema que tiene el Casal de la Torrassa se está repitiendo en diferentes equipamientos municipales. L’Hospitalet cuenta con más de 500 en toda la ciudad de diferentes tipos y con diferentes usos, pero la gran mayoría cerrados.

No hace mucho, también la Biblioteca de Bellvitge tuvo que paralizar sus actividades algunos días porque el aire no funcionaba y sobre todo donde más se percibía era en las plantas superiores donde han llegado a tener temperaturas de hasta 30 grados.

Exactamente lo mismo que pasó la semana pasada con los usuarios del Casal de La Torrassa que tuvieron que marcharse por el calor que hacía y con el anuncio que determinadas actividades quedaban suspendidas durante el mes de julio. La avería de este año parece más grave, pero el año anterior ya sucedió algo parecido.

Tanto los Casals como las bibliotecas son equipamientos muy sensibles ya que además de utilizarse con el objetivo al que están destinados, también se han programado como refugios climáticos. Para las personas mayores incluso sirven como lugares de socialización a parte de las actividades que van realizando, ahora suspendidas sine die en el caso del de La Torrassa aunque también hay algún otro al que le ha sucedido lo mismo.

Muchos afectados y familiares no se explican como un espacio que está considerado como refugio climático puede cerrarse además cuando los usuarios son las personas más vulnerables con la actual climatología por las altas temperaturas.

“No se entiende como en pleno siglo XXI pueda suceder lo que está pasando en el Casal de la Lorrassa. ¿Nadie ha dado prioridad para reparar el aire acondicionado del centro de tal forma que se deje a un buen número de personas mayores en la calle?”, dice un representante vecinal, indignado por la situación.

El portavoz de los comunes, Manuel Domínguez, manifestó su indignación e impotencia ya que el año pasado ya volvió a suceder lo mismo con el aire acondicionado de este Casal. Pero, en general, los aparatos de climatización de los equipamientos municipales están fallando más de lo que se esperaba, influidos también por las circunstancias del cambio climático y de estar más tiempo en funcionamiento.

Sonia Esplugas, portavoz del Partit Popular en el ayuntamiento de l’Hospitalet, también se indignó por la situación del Casal puesto que la avería del aire acondicionado no es de ahora, sino que lleva meses sin funcionar.

La coalición de ERC+EUiA también han denunciado a través de sus redes sociales esta situación ya que el año pasado volvió a suceder y precisamente se estropea cuando más falta hace.

Un any després de l’incendi que va afectar el recinte, encara no s’han acabat satisfactòriament els arranjaments

Alguns usuaris de les piscines municipals de l’Hospitalet han denunciat les grans deficiències en què es troben les seves instal·lacions i també el seu funcionament sense que remunti la situació després de gairebé un any quan es va produir un incendi al recinte (abril 2024).

Alguns usuaris han manifestat el seu malestar pel mal estat en general de les piscines i ho han concretat tant per l’estat de l’aigua (bruta, sobretot la de la piscina de 50 metres, que fa que alguns nedadors fins i tot es pregunten si els filtres funcionen) com per la situació dels vestidors de dones. Com a conseqüència de l’incendi es van desplaçar a una planta superior i per canviar-se han de fer servir un mòdul extern, que va inutilitzar la piscina infantil,  i han de sortir a l’exterior ja que el túnel que es va instal·lar no funciona. Ara no hi ha tant de problema però a l’hivern sortir a l’exterior provoca molèsties pel fred.

A tot això s’hi afegeix que persones amb problemes de mobilitat no poden accedir. Les que tenen mobilitat reduïda, les que van amb cadires de rodes o les que porten cotxets de nadons (nadons que van a fer cursets de natació), tenen problemes perquè no es disposa de rampa per a cotxets.

Una altra de les queixes és la manca de control al bany: “hi ha persones que accedeixen amb roba interior i roba de carrer”. Tot això va acompanyat de robatoris que s’han registrat i denunciat dins de les instal·lacions.

Tot i que l’incendi es va produir ja fa més d’un any, les obres de reconstrucció i rehabilitació no s’han acabat i com a conseqüència d’això, els usuaris s’han queixat a la direcció pels inconvenients explicats, sense que hagin rebut cap resposta.

ERC-EUiA ha agafat el testimoni de les queixes dels usuaris i ha denunciat l’abandonament per part de l’Ajuntament i la degradació del centre en els darrers mesos. Una deixadesa que els abonats i abonades de l’equipament han traslladat de forma reiterada a la direcció i als serveis municipals, sense que s’hagin atès les seves queixes. La regidora republicana, Silvia Casola,  ha considerat “molt greu” aquesta situació, ja que des de fa un any, “no només no millora la situació de les piscines sinó que veiem com es va agreujant, tal com ens ho traslladen les persones usuàries”.

Segons Sílvia Casola, “necessitem mesures urgents, i que l’Ajuntament doni resposta efectiva a les queixes dels usuaris i les usuàries”. Des d’ERC+EUiA han lamentat la situació i que aquest equipament es trobi “en aquestes condicions, especialment ara, durant els mesos d’estiu, amb només dues piscines a l’aire lliure d’accés per als abonats”.

En aquest sentit, la regidora republicana també ha demanat “ampliar els horaris, ja que actualment tanquen a les 18.45h o les 19h en ple estiu i que es mantinguin preus raonables d’accés”, així com “garantir l’accés gratuït durant les onades de calor, com les que ja hem tingut i tindrem segur, com fan molts altres municipis”.

A finals d’abril de l’any passat, un incendi va cremar part de les instal·lacions de les piscines municipals mentre el recinte estava tancat. Segons els bombers, l’incendi va començar poc abans de les set de la tarda a la zona de vestidors, situada a la planta -1 de l’edifici del recinte esportiu, ubicat a l’avinguda de Rosalia de Castro de l’Hospitalet.

L’AMB proposa la figura d’un mediador per apropar postures entre treballadors i empresa i li recomana que no crispi l’ambient amb acomiadaments

Un centenar de treballadors de Moventis es van manifestar ahir a les portes de l’Ajuntament per reclamar una actitud constructiva de l’empresa, que eviti la radicalització del conflicte, mentre iniciaven el seu primer dia de vaga que tindrà continuïtat avui. El comitè de vaga no descarta convocar una vaga indefinida a partir del setembre si s’aprova en assemblea i, com a mínim, preveuen noves aturades el mateix mes si no hi ha avenços en la negociació.

De moment, els busos van funcionar ahir amb serveis mínims d’un 40% del servei en les hores puntes i d’un 20% la resta del dia enmig de la solidaritat de la ciutadania que ha entès perfectament les constants reclamacions de la plantilla, contestades per l’empresa amb mesures de represàlia i dos acomiadaments.

L’Ajuntament ha demanat mesures dràstiques a l’Àrea Metropolitana per tal que l’empresa se sotmeti a controls diaris del servei, i estudiï a fons el contracte per si convindria rescindir-lo per flagrant incompliment de l’adjudicatària. Per la seva banda, l’AMB ha emès posteriorment un comunicat on proposa la incorporació d’un mediador que sigui capaç d’apropar posicions entre empresa i treballadors i fa una crida a l’entesa i a la responsabilitat de les parts, sense que es pronunciï, però, sobre la rescissió del contracte. Demana, això sí, la rebaixa del nivell de conflictivitat i evitar mesures que deteriorin les condicions del servei com ara els acomiadaments i recorda a la ciutadania que ja ha imposat dues sancions de 85.000 euros a l’empresa per problemes detectats en les línies M12 i M14.

El principal grup de l’oposició ja va reclamar fa uns dies una postura més dràstica per part de l’Ajuntament en el sentit de exigir a l’AMB un servei d’autobusos digne a la segona ciutat de Catalunya pel nombre d’habitants. Van denunciar el mal estat dels autobusos, l’incompliment constant de les freqüències de pas que comporta una massificació de totes les línies i l’actitud intransigent de la companyia que agreuja el conflicte amb els treballadors. Per part de Moventis, l’empresa s’ha queixat reiteradament de l’actitud intransigent de la plantilla i fins i tot ha acusat als treballadors de vandalitzar la flota causant desperfectes. El mateix ajuntament ha reconegut recentment que s’ha detectat un augment dels accidents en l’interior dels autobusos en aquests darrers mesos.

El que sembla evident és que des que es va signar el nou contracte del servei de transport a la ciutat amb la nova companyia tot han estat problemes. Com a conseqüència d’aquest fet, el govern local acaba de posar sobre la taula la rescissió del contracte però d’una manera tan tèbia, que l’AMB ni tan sols ho ha posat de manifest en la nota de premsa de resposta a la pressió municipal. Els treballadors ho tenen bastant més clar. La concentració de la plaça de l’Ajuntament no feia més que reclamar “Moventis fuera de l’Hospitalet”, perquè negociar amb una empresa que manté una posició dura, que fa servir la màxima represàlia com és l’acomiadament de treballadors, que permet que el servei es deteriori pel que fa a les freqüències o l’estat dels combois, o les pressions sobre la plantilla pel que fa a horaris, torns i vacances, no permet mantenir moltes esperances sobre la possibilitat d’acords.

L’edifici, catalogat, forma part del patrimoni municipal tancat i abandonat, en perill de degradació constant

La plataforma Recuperem Albert Germans ha iniciat una campanya de recollida de signatures reivindicant la transformació de l’edifici patrimonial local en un espai col·lectiu autogestionat, obert a la ciutat per fer activitats culturals i socials, tallers de formació, horts urbans…

“Volem transformar aquest antic complex fabril de principis del segle XX en un espai multidisciplinari, en un projecte obert al barri i a tota la ciutat, i amb l’ambició de convertir-lo en un motor social i cultural en benefici de la comunitat local”, diuen en un manifest que s’està distribuint per tot el barri de Sant Josep on és ubicat.

Durant els mesos de maig i juny, la plataforma ha muntat paradetes de recollida de signatures a les festes majors dels barris de Sant Josep, Santa Eulàlia, Collblanc (Festa de la Diversitat) i Centre, reivindicant la cessió de l’espai i també per donar a conèixer el projecte. Els organitzadors de la campanya han informat que la recollida de signatures s’està realitzant de dues maneres: en línia, mitjançant un QR i amb paradetes al carrer.

La previsió és que aquesta campanya continuï a partir de la festa major de Bellvitge per seguir després amb la de Ciutat Comtal  i setmanalment a tot el barri de Sant Josep. “La impressió que tenim és que, en general, creem empatia amb les veïnes, la proposta és bona i interessa el tema de fer un espai autogestionat. Comprovem també que les veïnes estan pendents dels cartells que troben pel barri de Sant Josep amb la difusió de la plataforma. Amb tot necessitem explicar-ho bé i de forma sostinguda, sobretot al barri de Sant Josep, on hi ha Albert Germans”, diuen els membres de la Plataforma.

L’espai, després d’haver estat ocupat durant un temps (2022) per un col·lectiu juvenil, va ser desallotjat policialment al 2024 i clausurat per ordre municipal. Durant l’ocupació, els veïns del barri el van fer servir per posar un hort urbà, obrir un taller de bicis, un lloc per trobades… Representants del moviment veïnal manifesten que ha arribat el moment de reclamar una cessió al veïnat.

L’edifici, ubicat al carrer Rodés 60, té una superfície de 2800 metres quadrats i un espai interior obert de 1750 metres. L’any 2016, l’antiga fàbrica tèxtil va ser adquirida per l’Ajuntament i no va ser fins el 2022 que va aprovar-ne una cessió demanial a Renfe per 40 anys, amb un cànon anual de 275.000 euros per crear una escola de formació. Més tard, la companyia ferroviària va renunciar  a la cessió.

La fábrica Albert Germans, edifici catalogat com a bé cultural d’interès local (BCIL).

El 1918, els germans Enric, Josep i Esperança Albert i Rulduà, naturals de La Bisbal d’Empordà i residents a Barcelona (on els seus pares havien establert botigues de cotilleria) van adquirir la Fàbrica El Tajo d’Aranjuez, que produïa cordons, cintes, trenes i teixits elàstics. Al 1926, amb l’arribada del metro a l’Hospitalet i la millora de comunicacions que representava, van decidir traslladar la fàbrica a la nostra ciutat. Tot i que els plànols presentats per Josep Albert foren signats per l’arquitecte Antoni Puig i Gairalt, l’obra s’atribueix al seu germà Ramon, arquitecte municipal de l’Hospitalet en aquella època. Alguns treballadors d’Aranjuez es van instal·lar al barri de Sant Josep (aleshores força despoblat) en habitatges proporcionats pels mateixos empresaris, i la fàbrica va començar a funcionar el 1928.  Durant la Guerra Civil espanyola, la fàbrica va ser col·lectivitzada i l’any 2007 va tancar definitivament.

La plataforma ha convocat una assemblea per reiniciar les activitats el 5 de setembre.

Fa anys, no tants pels que ja portem més de setanta, la gent (ara queda millor dir els usuaris) hagués aturat els autobusos i fins i tot els hagués apedregat al mig del carrer o a les parades, òbviament, amb els seus conductors fora; però estem al 2025 i això no passa, els usuaris… —abans farem un incís: qui es cregui menyspreat insultat o ves a saber el què, pot respondre als comentaris o fins i tot demanar una rectificació, això sí, raonada i amb criteri, no amb la rabieta de qui s’ha vist reflectit i, a manca d’arguments intel·ligents respon bordant— prefereixen abaixar el cap i respondre com a ramat de bens. Com a màxim, el que fan és escridassar al conductor, que no té cap culpa i per sort treballa rere un vidre blindat. Òbviament no li pregunten què guanya ni amb quines condicions treballa. Molts dels que es queixen són pensionistes que possiblement guanyen més diners que el conductor peruà, i tenen pis propi, mentre que el conductor ha de viure de lloguer i en una habitació compartida. No fan com abans: exigir al seu govern municipal que hi posi remei.

I la companyia? Per què queixar-se?, aquesta queda molt lluny i ningú coneix els seus directius. Bé, dir ningú és massa. Els directius són ben coneguts pel govern municipal, no així els conductors, aquests són prescindibles, van i venen, principalment gràcies a uns polítics que es diuen d’esquerra, però que són més de dretes que qui els diaris defineixen com extrema dreta. I, vostès es preguntaran d’on surt aquesta afirmació.

No cal donar-hi gaires voltes, només seguir el que fan. Com governen la ciutat. En poques paraules, com es pixen en els drets dels ciutadans, el seu futur i la democràcia.

No fa pas gaire vam escriure sobre Moventis, la inhumana explotació dels seus treballadors i el permanent conflicte laboral; però també de la complicitat de l’AMB amb l’empresa, a la qual i enfront l’escàndol i el perjudici que representa per a la ciutadania, només la penalitza amb unes insultants multes simbòliques que són caldereta per l’empresa en comparació amb el que s’estalvia, i que només serveix per engreixar els beneficis de l’entitat supramunicipal i assegurar els suculents salaris i les dietes dels seus consellers.

Fins ara l’Ajuntament de l’Hospitalet s’havia mantingut aliè al problema, fora d’algunes declaracions sense cap valor del seu alcalde, exclusivament dirigides a desviar l’atenció del problema laboral i econòmic dels conductors, per una persona que ha demostrat més afició al culte del seu personatge mediàtic, que per governar amb una mica de sentit. Però ara, ves per on, ens assabentem que l’ajuntament es posa al servei de l’empresa, suposem que com a premi pels autobusos espatllats, apedaçats, amb conductors arribats de Girona, amb salaris tercermundistes, desconeixedors del recorregut, que es salten parades, canvien de trajecte inopinadament o, fins i tot, han de conduir autobusos sense manteniment. Deu ser per això, que l’ajuntament s’ha brindat generosament a formar 15 nous conductors, donat que l’empresa està perdent els més antics després de maltractar-los, amenaçar-los, acomiadar-los o provocant-los baixes per estrès, després de destruir la seva vida familiar.

Des d’aquest mitjà hem denunciat en dues ocasions, aquí i aquí, tant a Moventis, que no deixa de ser una empresa que busca lucrar-se sigui com sigui, com a l’AMB, que en ser pública i dedicada a facilitar la vida de la ciutadania, no té cap disculpa, a no ser que hi hagi interessos bastards, encara que sempre queda l’excusa de la brutal inutilitat dels seus gestors, probablement posats a dit pels partits polítics per treure-se’ls de sobre.
Però ara també veiem un altra agent polític, el govern del PSC de l’Hospitalet, que no ha tingut millor idea que regalar la preparació de nous conductors a Moventis.
A canvi de què? Doncs no ho sabem, però ningú regala res i encara menys la gent de la que parlem. Als conductors només els hi queda una cosa que, malgrat tots els esforços de l’empresa, ningú els hi pot prendre per ser un dret constitucional: la vaga que, per cert, han convocat pels dies 11 i 12 de juliol i 8, 9 i 10 de setembre.

Ara ens assabentem que la policia municipal, després de rebre una denúncia, es va veure obligada a intervenir un autobús de Moventis. Però no tot acaba així. Poc després la Guardia Urbana va intensificar els controls i va denunciar dos autobusos més.

Abans de continuar hem de saber que els conductors estan revisant els seus vehicles abans de sortir, donant part de les incidències, siguin aquestes mecàniques, de l’espai dels viatgers, de la seva cabina, etc. Un cop reportades, si l’empresa diu: endavant, estan obligats a sortir. És obvi que a l’empresa tan se li en fot si un autobús rebenta una roda i s’estampa contra la paret, emportant-se pel camí uns quants vianants. La pasta és la pasta i per això hi ha una assegurança. A més, i això tots ho sabem, no tardaria ni cinc segons en assenyalar al conductor com a responsable directe. No així el govern municipal, que per molta complicitat que hi tingui, només li faltaria trobar-se amb morts i ferits després d’haver acceptat tanta potencial criminalitat.  

Després, en una ostentació de cinisme, alguns es sorprenen de la pujada de l’extrema dreta, això sí, després d’haver mentit, traït a l’electorat i, el que és pitjor, simular un feminisme i un progressisme que només practica el 8 de març, l’u de maig i els dies que toquen, participant a les manifestacions si cal. I és que si ens ho mirem bé, ni la ultradreta més ultraliberal seria capaç de portar a terme una política tan ultraliberal i de dretes com l’actual govern municipal i l’AMB.

Alguns innocents, que encara creuen que les sigles tenen algun sentit, responen que els polítics “demòcrates” s’haurien de posar les piles, quan en realitat el que haurien de fer és canviar el nom de les seves entitats polítiques per ajustar-les a la seva autèntica ideologia. I és que de fet, qui s’ha de posar les piles és la mateixa ciutadania, i abandonar la idiotització política i la blandícia intel·lectual.

El Comitè d’empresa ja va expressar el seu recel sobre la subrogació de la plantilla, en el moment del canvi d’adjudicatari

Les vagues del transport al Baix Llobregat ja son un clàssic i aquest divendres 11 i el dissabte 12, es registrarà la darrere —de moment—, que han convocat novament els treballadors de Moventis després del fracàs de les negociacions amb l’empresa.

En un comunicat conjunt que han signat les seccions sindicals de CCOO i CGT criden al conjunt de la plantilla a concentrar-se entre les 9 i les 10 del matí a la cotxera de la companyia per manifestar-se entre 11 i 13h a la plaça de l’Ajuntament com ja han fet desenes de vegades des que es van iniciar els primers conflictes a l’abril del 2024, pràcticament arran que la companyia guanyés l’adjudicació.

Les raons de la vaga, presentades ja davant les autoritats laborals son, segons els treballadors, un abús de l’empresa en matèria disciplinària i la posterior repressió laboral amb l’acomiadament d’un delegat sindical i d’un inspector; l’aplicació d’un calendari laboral fora de quadrant; un acord d’aparcament incomplert; la manca d’adequació dels temps de recorregut i relleus que incloguin computar el temps efectiu de treball, el de preparació del matí i el de proveïment i aparcament a l’acabar la jornada; la necessitat d’una formació idònia pels treballadors que s’incorporen nous a la plantilla i un manteniment correcte dels vehicles que garanteixin la seguretat dels conductors i dels viatgers.

Els sindicats insisteixen que les reclamacions, ben conegudes per l’empresa, afecten la totalitat dels treballadors, més enllà del tipus de contracte que tinguin, i es queixen que després de l’adjudicació del concurs no es van respectar les condicions de subrogació de la plantilla, denuncien modificacions substancials de les condicions de treball sense haver-se observat la totalitat de la normativa de l’Estatut dels Treballadors que ho regula; es queixen de l’eliminació unilateral de les tandes de vacances entre juny i setembre; també de les quinzenes i de la possibilitat d’escollir serveis; denuncien que l’empresa ha obert expedients de manera indiscriminada, han imposat jornades i torns descompensats; vulnera els drets del personal que està de baixa mèdica deixant-los sense servei quan es reincorporen i denuncien així mateix el retall dels horaris de les línies, sense pauses de descans, de manera que provoquen una situació d’estrès greu als conductors.

La crida a tota la plantilla a secundar la vaga inclou naturalment la demanda de readmissió dels acomiadats i especialment un canvi d’actitud de l’empresa per l’ingent llistat de queixes acumulades i la manca d’actitud negociadora que, per la seva banda, l’empresa ha negat reiteradament.

Mentre ha durat el conflicte, Moventis ja ha rebut una multa de l’AMB de 85.000 euros i una denúncia molt recent de la policia local perquè van detectar un vehicle en un pèssim estat de conservació amb els pneumàtics en greu perill de rebentar, danys que son habituals en bona part de la flota.

L’enfrontament treballadors-empresa no es pot considerar sorprenent en aquest sector, ni tampoc en aquesta empresa. Estem parlant d’una companyia que va iniciar Miguel Martí Adell, l’avi dels actuals empresaris l’any 1923 —l’any de la Dictadura de Primo de Rivera— a Sabadell i, per tant, que ja ha complert 102 anys, passant d’una modesta empresa de transport municipal a un complex entramat d’empreses que tenen activitat en el sector de l’automòbil i la mobilitat, a bona part de Catalunya (Barcelona, Girona i Lleida), a altres parts de l’Estat (Navarra, Astúries, Euskadi i Illes Balears, per exemple) i a l’Aràbia Saudi i els EAU.

El pare dels actuals gestors de la companyia —fill del fundador— ja se les va veure a principis dels 80 amb el reconegut alcalde de Sabadell, Antoni Farrés, i després l’empresa ha tingut reiterats conflictes, amb vagues i acomiadaments a bona part del Maresme (Premià, Mataró) i també al Vallès (Sant Cugat, Cerdanyola, Castellar, Badia, etc). Quan l’empresa va resultar l’adjudicatària del contracte, a l’abril de l’any passat, els 286 treballadors de la plantilla de l’anterior concessionària ja van mostrar un punt de preocupació. L’AMB es comprometia a abonar 300 milions d’euros per 7 anys de servei —prorrogable altres 3— de les 13 línies de bus de la ciutat. L’aleshores president del Comité d’empresa de Rosanbús —l’anterior adjudicatària—, Eduard Minguillón, va explicar que la subrogació de la plantilla quedava garantida per les condicions del concurs però aquell grup de treballadors feia 30 anys que es mantenien amb l’anterior concessionària i no sabien exactament com els aniria en el futur. Alguns dels membres antics de la plantilla ja havien tingut uns quants conflictes amb l’anterior empresa Avanza i el comitè de empresa reclamava a l’AMB que fiscalitzés el servei i exigís a l nova adjudicatària un tracte digne als treballadors i als 12 milions d’usuaris anuals del transport públic a la ciutat.

Son justament aquestes obligacions de la subrogació de la plantilla la que, segons els sindicats, s’han vulnerat des del primer dia. El recel va començar abans fins i tot de l’adjudicació quan la mateixa Mesa de Contractació va considerar que l’oferta presentada per Marfina Bus (Movestis) era “anormalment baixa” i “clarament desproporcionada”, qüestions que podien fer pensar que hi hauria problemes. L’AMB va reclamar un estudi econòmic de viabilitat per justificar l’adjudicació i finalment va acceptar la proposta.

Al mateix abril van començar els problemes com ja ha explicat aquest digital en diverses informacions. Va haver reduccions en les nòmines i pressions als conductors i seguidament una demanda contra els representants sindicals per part de l’empresa. Moventis reclamava una indemnització a set delegats del Comitè de Vaga de 400.000 euros per les pèrdues empresarials justificades durant el conflicte dels mesos de gener i febrer d’aquest any, entre les quals figuren desperfectes sobre les instal·lacions i la flota o, per exemple, les despeses de publicitat per avisar als usuaris de les restriccions en el servei.

En el fons del conflicte hi ha la valoració de l’AMB sobre les baixes econòmiques —valoració de la part objectiva— que son finalment les que s’imposen en l’adjudicació de les empreses. De fet, durant els darrers 30 anys la concessionària era Rosanbus SL que en el darrer concurs havia tornat a ser l’empresa millor puntuada en la part subjectiva —que implica la competència en el servei— però va ser desbancada per Moventis pels criteris econòmics, quan sembla evident que les baixes per criteris econòmics acostumen a recaure directament sobre la qualitat del servei i, conseqüentment, sobre l’estabilitat de la plantilla de treballadors. D’aquesta manera, el conflicte del transport a la ciutat té una responsabilitat directa sobre el desacord entre empresa i treballadors però d’una manera subsidiària sobre la manera d’adjudicar contractes per part de l’AMB.