La dimissió per sorpresa de dues regidores socialistes posa de manifest la crisi del govern Quirós, pressionat pels problemes que pateix la ciutat

El grup municipal d’ERC culpa l’alcalde de la crisi de govern, expressa el desgast socialista i reclama un canvi de govern

Per sorpresa, sense un comunicat oficial, sense que les pròpies afectades s’hagin volgut pronunciar davant els mitjans i amb la versió del govern local que la dimissió de dues regidores en la tarda d’ahir es va produir com a conseqüència de problemes de salut i familiars, és com s’ha obert una nova crisi de govern, a escasses hores d’un nou Consell de Districte a Santa Eulàlia i quan es manté la crisi escolar i educativa a la ciutat. (Foto: Cristina Santón i Olga Gómez)

Les dues regidores sobre les quals va transcendir la dimissió, son precisament la regidora dels districtes dos i tres, Collblanc-La Torrassa i Santa Eulàlia-Gran Via Sud, Olga Gómez i la regidora Cristina Santón, quarta tinenta d’alcaldia i regidora de cultura, educació i desenvolupament econòmic. En tots dos casos es tracta de regidores que han sofert fortes tensions en els darrers temps com a conseqüència de les crisis successives i de difícil solució en les seves respectives àrees. Santón ha tingut fins i tot entrebancs, que s’han fet públics, en la seva pròpia àrea tècnica per resoldre problemes legals i de gestió amb les escoles bressol, mentre que la regidora Gómez ha patit insistents demandes de dimissió al front de les regidores de districte en aplicar rígidament el reglament de participació, que ha posat sistemàticament traves a que els veïns poguessin expressar lliurement el seu desencís sobre la gestió dels problemes que pateixen els respectius barris.

En un dels darrers plens municipals es va posar de relleu l’absència de la regidora Santón per motius de salut. Pel que va transcendir, es tractava d’una crisi d’ansietat de la regidora, que tenia a veure directament amb la situació d’estrès de la seva àrea. Per tant, sembla evident que hi ha hagut problemes de salut reals, però no és menys cert que els problemes de salut estan directament relacionats amb les pressions internes, en la crisi global d’algunes de les més importants àrees de govern i probablement també, amb un nivell d’exigència política que algunes persones son incapaces de suportar. La regidora Santón ja havia estat membre de l’equip de govern amb l’alcaldessa Marín, aleshores elegida en la candidatura de Guanyem, que va acabar pactant amb els socialistes. Fa dos anys, formava part ja directament de la candidatura del PSC i va agafar un nou protagonisme amb l’alcalde Quirós quan la va impulsar a quarta tinenta d’alcaldia del seu nou equip.

La regidora Gómez ha estat també una víctima de la nova organització impulsada per l’equip Quirós, quan va decidir que, en la reorganització de les àrees de govern, en lloc d’un regidor per cada districte, hi hauria un regidor que sèrie responsable de dos districtes de la ciutat. Això suposava una pressió afegida, especialment quan es va detectar que precisament els Consells de Districte eren els únics espais on les entitats podien elevar la seva veu per expressar les múltiples mancances que pateixen els barris i la necessitat que la gestió municipal fos l’adequada per respondre a les necessitats. Això, en alguns casos, no va provocar excessives complicacions, però precisament en els Consells de Districte de Collblanc-La Torrassa i Santa Eulàlia-Gran Via Sud, els problemes s’han anat succeint amb molta celeritat. El darrer, l’acord del govern Quirós de menjar-se un tros del Parc de l’Alhambra per l’equipament del poliesportiu de Santa Eulàlia. Precisament avui estava previst un Consell de Districte que havia d’estar presidit per la regidora dimitida.

El grup municipal d’ERC va emetre ahir mateix un comunicat on lamenta la reorganització municipal de l’equip Quirós i responsabilitza l’alcalde de la pressió que reben alguns responsables polítics com els ara dimitits. En aquest mateix comunicat ERC expressa la necessitat creixent d’un canvi de govern, donat el desgast de l’equip socialista a menys d’un any de les properes eleccions municipals.

La dimissió de les dues regidores és una mostra més del nivell de col·lapse que pateix l’equip de govern davant la situació en què es troba la ciutat.

Més enllà de dreta i esquerra (II): com es defensa el poder

Xavier Almirall

Si a la primera part (https://lestaca.com/opinio/mes-enlla-de-dreta-i-esquerra-elits-poder-i-control-del-relat/) parlàvem de l’existència d’elits organitzades capaces de conservar i defensar els seus interessos al llarg del temps, ara cal fer-se una pregunta inevitable: com es protegeixen?

En primer lloc, cal aclarir que les elits no formen un bloc monolític. Competeixen, discrepen i mantenen conflictes interns. Però aquesta rivalitat acostuma a desaparèixer quan perceben una amenaça comuna sobre els fonaments del sistema que les beneficia.

Les elits no es defensen mitjançant un únic mecanisme. La seva força prové precisament de la combinació de múltiples estructures —polítiques, econòmiques, mediàtiques, judicials i culturals— que actuen simultàniament en la mateixa direcció.

La resposta no acostuma a trobar-se en conspiracions cinematogràfiques, o ordres directes. El poder modern funciona de manera molt més sofisticada, que no consisteix a decidir-ho tot, sinó a determinar quines decisions són possibles i quines deixen de ser-ho abans fins i tot de plantejar-se.

En tenen prou amb controlar els marcs generals dins dels quals es prenen les decisions. Els àmbits clau de decisió i les anomenades línies vermelles.

Molts dirigents polítics, empresarials o socials arriben a posicions de responsabilitat convençuts que disposen d’un marge de decisió molt ampli. I sovint és cert. Poden decidir moltes coses. Però no totes.

Existeixen àmbits especialment sensibles on els interessos permanents del sistema són molt més importants que la voluntat dels dirigents circumstancials. Poden ser interessos econòmics estratègics, equilibris geopolítics, monopolis d’informació, estructures d’estat o mecanismes essencials de reproducció del poder.

El gran error d’alguns responsables polítics és creure que el càrrec els converteix en posseïdors reals del poder. Confonen administrar una parcel·la de poder amb controlar-ne les estructures profundes.

Mentre les seves decisions es mantenen dins dels límits tolerables, gaudeixen d’autonomia. Quan intenten alterar interessos considerats estratègics, acostumen a aparèixer mecanismes de correcció: pressions mediàtiques, aïllament polític, bloquejos administratius, ofensives judicials, campanyes de descrèdit o simples abandonaments de suports.

No sempre hi ha una mà única que dirigeix aquests processos. Sovint n’hi ha prou amb una coincidència d’interessos entre elits que comparteixen organitzadament interessos estratègics semblants. I no necessàriament els portaveus coneguts (“Quien pueda hacer que haga”) són els qui realment mouen els fils.

Alguns alts dirigents descobreixen tard que existeix una diferència entre el poder formal que figura als organigrames i el poder efectiu que condiciona els resultats.

Quan apareix aquest comportament “desviat” per part de l’alt dirigent polític, desviat en relació amb què esperen d’ell les elits; quan es percep que l’alt dirigent polític es creu que el seu poder ja no és subaltern al poder real de les elits; quan deixa de fer cas als seus assessors que el prevenen de la realitat de l’estat dual (l’estat profund), comença el ball.

Entren en joc, prèvia encesa d’alarmes, totes les formes de combat, les legals i les il·legals, les ètiques i les brutes, les formals i les informals, les visibles i les no visibles, tot s’hi val per intentar arraconar  progressivament l’element incòmode.

Ens centrarem en un sol dels mecanismes. El partit.

Les elits coneixen bé unes organitzacions polítiques i socials que aspiren a perdurar, que necessiten amplitud, integrar sensibilitats molt diverses, que no poden representar només una fracció reduïda de la societat. Que n’han après imitant l’Església catòlica, la seva capacitat d’adaptació, la capacitat d’absorbir idees dins d’uns límits, i mantenir sols un petit nucli doctrinal innegociable, que en molts partits és ínfim.

Aquesta heterogeneïtat i flexibilitat orgànica no és una debilitat. És una font de supervivència.

Però, tanmateix, es converteix en el primer punt feble. Entren en joc antics dirigents polítics del mateix partit, corromputs pel sistema i alhora agraïts a la seva protecció, però amb alt valor simbòlic i aparença de legitimitat. I també surten altres dirigents que volen ascendir als llocs més alts. I es posen al servei de l’operació d’assetjament del “desviat”.

Aquestes operacions tenen més possibilitats d’èxit quan les organitzacions han relaxat els seus mecanismes de selecció interna. On, a canvi de la fidelitat individual, s’admet la incapacitat del candidat per exercir la funció pública a la qual aspira i la manca d’escrúpols en el seu comportament ètic. Tenir gent mediocre i poc honesta a dins de casa és l’altre punt de feblesa important del partit. Si no tens la casa ben neta estàs exposat a què tot trontolli. Donar tantes facilitats és arriscar massa.

I aquí entra en joc la construcció d’un relat, la seva difusió i la seva fixació a la societat. Cap missatge polític mínimament eficaç pot ser completament fals. Necessita una base de realitat. Un fet cert. Una declaració real. Una dada parcialment correcta. A partir d’aquí es construeix el relat.

Se seleccionen uns elements i se n’amaguen uns altres. Es trien uns testimonis i no uns altres. Es destaquen unes conseqüències i se silencien les restants. El resultat final no és necessàriament una mentida absoluta, sinó una realitat parcial presentada com si fos la realitat completa.

La força del relat no prové tant de la seva exactitud com de la seva capacitat de resultar creïble.

Quan diversos grans mitjans, experts mediàtics, opinadors, plataformes digitals i actors institucionals transmeten simultàniament una mateixa interpretació dels fets, una gran part de la població tendeix a assumir-la com a certa. No perquè hagi verificat personalment les dades, sinó perquè confia en els mecanismes que les presenten.

A tot això cal afegir una sensació creixent de desconcert de les societats contemporànies que viuen amb un accés immens a la informació. Però la capacitat d’entendre què està passant sembla disminuir.

Mai no havíem tingut tants canals de comunicació. I, tanmateix, mai no havia estat tan difícil distingir entre informació, propaganda, entreteniment, manipulació, màrqueting o simple soroll. És en aquest context que massa pocs ciutadans perceben que alguna cosa no encaixa entre el que diuen els grans mitjans i la realitat quotidiana.

Potser aquesta és la gran qüestió del nostre temps: no qui governa, sinó qui defineix els límits de què pot governar-se i què queda fora de l’abast de qualsevol govern.

Aquestes dinàmiques no són simples especulacions teòriques. També poden observar-se en episodis polítics contemporanis que tots tenim presents.

Quan s’intenten alterar els equilibris que les estructures profundes del Deep State consideren sagrats, la resposta és proporcional a l’amenaça. Si exposes un expresident negociant a Brussel·les una amnistia que pretén esborrar l’esforç repressiu de l’estat profund contra els catalans, no es pot esperar cap altra cosa que el que està passant.

Potser alguns encara pensen que assistim a una simple disputa partidista. D’altres sospiten que el que està en joc és molt més profund.

Dos anys de govern Quirós. La complexitat del canvi (1)

Avui es compleixen dos anys del relleu a l’alcaldia. Dos anys de l’arrencada de l’època Quirós. I probablement, l’aspecte més significatiu de l’efemèride, sigui constatar la reiteració a l’Hospitalet del mecanisme de continuïtat que es va iniciar l’any 1994 (el 13 de maig) amb el relleu a mig mandat d’un alcalde pel següent. L’objectiu és que les eleccions les guanyi l’alcalde conegut, de manera que l’alcalde programat prèviament per substituir-lo de manera digital, tingui temps d’agafar la mínima experiència, consolidar un nou equip i fer-se conegut entre l’electorat que l’haurà de revalidar amb les mateixes sigles.

Així es va fer entre Pujana i Corbacho (maig de 1994), entre Corbacho i Marín (abril de 2008) i entre Marín i Quirós (juny de 2024). El primer alcalde de la democràcia va exercir durant 15 anys i uns pocs dies; el segon durant 14 anys i un mes, i la tercera durant 16 anys i dos mesos. Tots tres alcalde van encapçalar la llista del PSC en quatre eleccions consecutives: Pujana els anys 1979, 1983, 1987 i 1991; Corbacho, els anys 1995, 1999, 2003 i 2007 i Marín els anys 2011, 2015, 2019 i 2023. Quirós serà el cap de llista socialista en les eleccions de maig de l’any vinent i novament alcalde si les dinàmiques que es mantenen a la ciutat des de fa 47 anys no es modifiquen.

S’ha explicat moltes vegades que el mandat de Pujana va tenir dos períodes molt diferents. El primer entre 1979 i 1983, marcat per tres característiques molt particulars: la il·lusió del nou poder ciutadà democràtic després de dècades de dictadura, la desconfiança entre els socis de coalició amb forces molt igualades (PSC-PSUC ) i la necessitat de fer front a dèficits aclaparadors per les polítiques especulatives del franquisme. El segon període Pujana, a partir del 1983, va ser bastant més diferent: una fase d’inauguració absoluta del monopoli del poder i una progressiva pèrdua de por en l’execució de projectes sense contestació social. Corbacho va inaugurar el seu mandat amb unes característiques més concretes, ajustades a una personalitat més acusada que dimensionava nous projectes de creixement de la ciutat associats a una política més autònoma i que s’autoproclamava més innovadora, mantenint, i fins i tot aprofundint, una autoritat rígida i sense fissures en l’exercici del poder. Marín va ser la continuïtat pel que fa a les maneres, i l’eclecticisme pel que fa a la gestió, de manera que els alts i baixos de l’època Corbacho pel que fa a virtuts i a defectes, van abocar directament a una fase crítica de resolució dels inevitables conflictes, en bona part per la inacció i un continuisme molt poc elaborat.

El resultat final és la ciutat que va heretar Quirós. Una ciutat que va viure uns poquíssims anys de contenció urbanística, alguns períodes de miratges pel que fa al protagonisme de ciutat, per acabar travessant un període llarg de decadències que han portat a la situació de crisi global d’ara mateix. Les formes del govern no han variat al llarg dels anys, conseqüència directa d’un exercici indiscutit del poder, que l’acaba convertint en patrimonial, en la mesura en què no hi ha càstigs electorals siguin quines siguin les polítiques aplicades.

Sempre hi ha hagut problemes en aquesta ciutat. El que s’està produint ara és una situació de bloqueig global que és el que succeeix quan tot deixa de funcionar com caldria i les necessitats ofeguen la ciutadania. Les causes son múltiples, però la realitat és una: sura en l’ambient la sensació que cal un canvi radical que retorni l’esperança a la comunitat, per tal d’assegurar que els drets es mantinguin, que les solucions s’executin i que la qualitat de vida es garanteixi.

Què la sensació sigui de crisi ciutadana global no assegura ni fa preveure, però, cap solució immediata. Ben al contrari, en fases agudes de crisi és quan costa més trobar sortides viables. La imperiosa necessitat de trobar solucions, la veu la ciutadania més activa, la veuen les entitats cíviques i la veu també el govern municipal i les forces que actuen com oposició política. La ciutadania (i les seves entitats), desorganitzada i desestructurada per dècades de passivitat quan no directament de clientelisme dòcil, fa el que pot, que és queixar-se i reclamar solucions, sense exercir la pressió activa que li correspondria pel decaïment de l’activisme social dels darrers temps.

També el govern n’és conscient del moment que travessa. Només cal veure el desassossec amb que alguns regidors afronten el dia a dia i la sensació de creixent disgust de la ciutadania que perceben regularment. Si no han entrat encara en una situació de desesperança és perquè mantenen una majoria considerable enfrontada a una oposició que dona mostres palpables de desconcert i que, a més, es troba dividida per l’artifici ideològic, d’una banda, i per la miopia política, de l’altra.

Tot el que pugui passar en el futur està directament relacionat amb aquest joc dialèctic. D’una banda, l’activisme social, de l’altra, l’oposició política i finalment, la capacitat del govern per ensortir-s’en. El principal problema del govern és que es troba atrapat pels compromisos anteriors i per la paràlisi de gestió i es mou entre la necessitat de fer front al col·lapse, la debilitat interior pel que fa al disseny de projectes  i propostes, i la necessitat de mantenir el timó com si res no passés. Sempre li ha passat una mica, això mateix. Només que ara l’executiu és com si hagués anat perdent suport entre la militància més veterana i això li resta capacitat d’engrescament que només podria venir, com ha passat tantes vegades, per la capacitat d’acontentar ambicions. I ara, cada vegada sembla quedar menys per repartir i menys gent que s’entusiasmi simplement amb promeses.

Pel que fa a l’activisme social es troba en un via crucis. D’una banda, creixen els problemes però, de l’altra, cada vegada és més feixuc mobilitzar voluntats al carrer, que és on tenen ressò social els desafiaments. La conseqüència, que cada cop els problemes son més profunds i complexos, però la força per exigir solucions segueix fràgil i poruga.

Així les coses, el canvi polític apareix a l’horitzó com més necessari que mai, però també, per què enganyar-nos, tan complex com el primer dia. Un canvi només seria possible si en les properes eleccions municipals del maig del 27, hi hagués una  mobilització important de l’electorat, capaç de trencar el sostre habitual dels 30.000 vots que a l’Hospitalet garanteixen l’estabilitat del govern del PSC. I això només podria ser possible sobre la base d’una candidatura capaç d’engrescar la ciutadania i mobilitzar-la, amb un missatge clar de canvi.

En els darrers cicles electorals, justament el que no han faltat a l’Hospitalet han estat candidatures diverses de tot tipus, però els regidors, des de fa dècades, només pertanyen als partits tradicionals de dimensió supramunicipal. Han anat variant les sigles en virtut de les batalles generalistes, però bàsicament els resultats no s’han modificat: les majories absolutes o relatives sempre han estat en mans del PSC, mentre que les altres formacions, totes elles, fa quatre dècades que es dediquen a fer volar coloms perquè la seva influència sobre la ciutat ha estat nul·la.

La majoria de les forces tradicionals en presència s’han acostumat al resultat i ja se senten còmodes en aquest joc sense sorpreses. El problema és que la ciutadania està farta de la comèdia i, sobretot, està farta de problemes sense solucions. I, com que no té capacitat organitzativa, quan se la convoca a decidir un nou govern, es queda majoritàriament a casa. Van a votar els que sempre voten als mateixos —en molt bona part com a conseqüència de favors directes, indirectes o migpensionistes, al llarg de tants anys—, els que encara confien en alternatives que fa temps que han deixat de ser-ho i els que arriben a creure’s propostes conjunturals que només entusiasmen a molt pocs en cada fase de la lluita democràtica. El resultat, invariable en cada convocatòria.

Hi ha un problema afegit, que s’acumula a la retòrica fallida de cada procés electoral i és que els partits es mouen sovint per estratègies genèriques que en ocasions entren en contradicció directa amb les equacions municipals de cada ciutat o poble. Això, quan no es deixen entretenir per allò que assenyalava al principi com a simple artifici ideològic: el joc d’aparences generalistes que gairebé mai impliquen la resolució de problemes concrets a nivell municipal.

És normal que a la ciutadania soferta li costi entendre, per exemple, que una moció de Vox en un ple municipal reclamant que es posin unes bombetes que fa setmanes que s’han fos en un túnel d’un carrer, sigui rebutjada pels partits d’esquerra aduïnt que a l’extrema dreta no se li vota res a favor: al feixisme, ni aigua. Sobretot, perquè s’ha deixat d’analitzar que, si fa setmanes que el túnel públic està sense llum, és perquè el govern d’esquerres s’oblida dels problemes concrets de la ciutadania que ha de passar per aquella zona.

De la mateixa manera, sembla normal que la ciutadania s’encengui quan Vox posa sovint l’accent en els perills de la migració il·legal (seguint la consigna generalista del partit) en barriades tan multiculturals com les de La Florida-Les Planes o que els Comuns i els republicans es tirin els trastos constantment entre ells com si la baralla de matisacions entre tan fràgils opositors beneficiessin alguna cosa més que a un govern que veu alleugerit com s’afebleixen les escasses forces que els podrien obligar a consensuar mesures.

D’on es dedueix que el canvi, si ha de venir d’algun costat, no vindrà ni per suposat del govern, ni tampoc, mentre no hi hagi reflexió i claredat d’idees, dels que avui configuren una trista oposició claudicant, dividida, feble i enfrontada per l’artifici ideològic que uns quants alimenten, per tal que no s’hagi de parlar de l’altra artifici ideològic: el d’aquells que s’anomenen constantment d’esquerres i que porten dècades, per exemple, afavorint l’especulació immobiliària.

De, per on hauria d’aparèixer el canvi, intentaré reflexionar-ho en un proper article d’aquesta sèrie.

“Intentar separar la solidaritat humanitària de la denúncia política és una manera d’evitar preguntar-nos per les causes últimes del patiment”, diu Alonso Santos, integrant de la Global Sumud Flotilla

Alonso Santos Rivera, té 39 anys i és arquitecte. Al llarg de la seva trajectòria vital ha viscut i treballat en diversos contextos internacionals, incloent-hi Cisjordània i Sudàfrica, experiències que han marcat profundament la manera d’entendre l’arquitectura, la política i les qüestions socials.

Actualment treballa com arquitecte autònom, una situació que comparteix moltes de les incerteses i precarietats habituals de la seva generació. Recentment també va dimitir del seu càrrec com a regidor socialista del municipi menorquí de Sant Lluís.

El seu recorregut personal i professional ha estat sempre vinculat a una mateixa inquietud: comprendre com les persones s’organitzen, resisteixen i construeixen comunitat davant situacions de desigualtat, conflicte o exclusió.

Com vàreu organitzar la flotilla en termes generals?

Desde la falta de oportunidades laborales como arquitecto interesado en cuestiones sociales en mi propio país, encontré un lugar y un momento donde podía entregar mi tiempo, mis ganas y mi motivación a una de las causas más nobles del mundo: la lucha del pueblo palestino, un pequeño territorio donde se cruzan transversalmente muchas otras batallas fundamentales de nuestro tiempo.

Una vez aceptada mi candidatura por la coordinación, me incorporé a la flotilla a finales de enero. Recuerdo perfectamente el día que llegué al puerto de Barcelona. Desembarqué allí lleno de ilusión, me encontré con una veintena de veleros y una motora que requerían reparación.

A partir de ese momento comenzó un trabajo colectivo enorme. Equipos de mecánica, electricidad, electrónica, rigging, fontanería, buceo y navegación trabajaban simultáneamente sobre embarcaciones llegadas de distintos lugares. Personas de diferentes países, profesiones y trayectorias compartían conocimientos, herramientas y responsabilidades para preparar una flotilla capaz de cruzar el Mediterráneo. La organización de la flotilla surgía precisamente de ahí: de la colaboración constante entre centenares de personas que aportaban aquello que sabían hacer para ponerlo al servicio de Palestina.

Quina era la teva funció específica?

Me incorporé a la preparación de la flotilla a finales de enero, varios meses antes de la salida. Inicialmente fui asignado al equipo de mecánica. Aunque no era mi especialidad, fui aprendiendo bajo la supervisión de compañeros con mucha más experiencia. Guillem, que nació y creció en l’Hospitalet, coordinaba nuestro equipo. Poco a poco se fueron incorporando mecánicos procedentes de distintos lugares de la península y de otros países como Polonia, Francia o Alemania.

Nuestro trabajo consistía principalmente en el mantenimiento de las embarcaciones: limpiar y vaciar depósitos de diésel, cambiar filtros, correas y aceite, revisar motores y ponerlos en funcionamiento. Cada barco se encontraba en condiciones distintas, por lo que pasábamos gran parte del tiempo entrando y saliendo de unas embarcaciones a otras. Además, trabajábamos constantemente junto a otros equipos: electrónica, electricidad, rigging, fontanería o los buzos encargados de limpiar los cascos bajo el agua. Más adelante también asumí responsabilidades de navegación en tres embarcaciones distintas, ejerciendo como primer oficial en una de ellas y como capitán en otras dos.

Una de las cosas más fascinantes de la náutica es la cantidad de disciplinas que se concentran en un solo barco. A veces podías terminar completamente desorientado por la cantidad de cosas que estaban ocurriendo al mismo tiempo. Trabajábamos muchas horas y acabábamos agotados, pero siempre mantuvimos una motivación y un compañerismo que para mí fueron ejemplares. Ojalá una parte mayor de nuestro trabajo cotidiano se pareciera a aquello: personas muy distintas, compartiendo conocimientos y esfuerzos para alcanzar un objetivo común. Después de todo lo vivido, creo que ya desde el principio me estaba resultando difícil imaginar un regreso completo a la normalidad.

Quines eren les motivacions essencials que et van dur a participar?

La motivación esencial era Palestina y su pueblo. Siempre he sentido que la lucha palestina trasciende sus propias fronteras y nos interpela a todos de una forma u otra. En ella se cruzan cuestiones de derechos, dignidad, compromiso, solidaridad y también de complicidad frente a las injusticias. Por eso creo que resulta tan difícil permanecer indiferente. De una manera u otra, nos obliga a preguntarnos quiénes somos y qué estamos dispuestos a hacer ante el sufrimiento de otras personas.

Pero también había algo mucho más sencillo. Quería llegar a Gaza. Quería encontrarme con su gente, compartir un abrazo, escuchar historias, reírme con los niños y caminar por unas calles que llevan demasiado tiempo aisladas del mundo. Siempre he pensado que la resistencia del pueblo palestino debería inspirar a la humanidad. Pero detrás de esa palabra, resistencia, hay personas concretas. Y creo que nunca debemos olvidarlo.

Quina ajuda humanitària era la que portàveu en concret?

Desde mi salida el 15 de abril navegué en tres embarcaciones distintas y pude ver una gran variedad de ayuda humanitaria distribuida entre los diferentes barcos. Transportábamos medicamentos y material sanitario, incluyendo vendas, vacunas y equipos de respuesta rápida. También llevábamos alimentos, entre ellos raciones destinadas a niños desnutridos y leche. A ello se sumaban bienes de primera necesidad como compresas, jabón, cepillos de dientes, ropa y material escolar. Recuerdo especialmente las mochilas preparadas para niños con lápices y cuadernos.

Pero lo que más me llamó la atención es que la frontera entre nuestros propios suministros y la ayuda humanitaria acabó difuminándose. Una vez alcanzada Gaza, parte de lo que llevábamos para sostener la travesía podía formar parte también de la ayuda destinada a la población palestina. De hecho, alguna de las embarcaciones estaba destinada a ser donada directamente a una escuela de vela palestina ubicada en Egipto. En cierto modo, toda la flotilla terminaba convirtiéndose en ayuda humanitaria materializada. No solo transportábamos solidaridad: navegábamos dentro de ella.

Com es va finançar tot l’aparell logístic que portaveu?

El aparato logístico de la Global Sumud Flotilla se financia principalmente mediante donaciones de personas y colectivos de todo el mundo. Su independencia es uno de sus principios fundamentales, sin afiliación a gobiernos ni estructuras estatales, manteniendo que la soberanía sobre el territorio y las aguas palestinas pertenece exclusivamente al pueblo palestino. Su verdadera fuerza no reside únicamente en los recursos económicos, sino en la diversidad de experiencias que confluyen en ella. La flotilla reúne a organizadores, navegantes, sindicalistas, estudiantes, médicos, periodistas y personas corrientes de muy distintos lugares del mundo que deciden implicarse activamente en solidaridad con Palestina.

Quizá eso es lo que más me impresionó. No se trata de una organización formada por especialistas aislados, sino de una suma de trayectorias, conocimientos y voluntades muy distintas que encuentran un propósito común. Esa diversidad es, al mismo tiempo, su principal fortaleza.

Què es fa durant una travessia tan llarga i tan complexa. Com s’ocupa el temps?

Hubo poco tiempo para aburrirse. Navegar mantiene todos los sentidos alerta: cambian el viento, la temperatura, el estado del mar y las condiciones meteorológicas, por lo que constantemente hay que evaluar la situación y tomar decisiones. Además, estábamos en una misión y eso añadía otras responsabilidades: coordinarnos con el resto de las embarcaciones, mantener las comunicaciones, evitar colisiones, replantear puertos de escala y reevaluar colectivamente las rutas a seguir.

Navegar es, en cierto modo, fijar la vista en el horizonte, situarte frente a la naturaleza y utilizar las variables disponibles para alcanzar una meta. Eso ocupa una gran parte del tiempo. Pero también hay mucho espacio para pensar. Siempre estás rumiando algo. También hay que tener en cuenta que un barco es un espacio reducido y compartido. Las responsabilidades, las conversaciones, los recuerdos, los conflictos y las emociones conviven constantemente. En el mar resulta difícil esconderse detrás de una máscara. Lo que uno siente acaba apareciendo de una forma u otra. Por eso suelen surgir vínculos muy intensos, fraternidad y un fuerte sentimiento de comunidad.

La Global Sumud Flotilla tenía además algo muy especial. Hoy en día estamos acostumbrados a asociar las flotas con armadas militares, operaciones de seguridad o grandes cargueros transportando mercancías. Rara vez pensamos en personas corrientes haciendo uso del mar como espacio político, cultural y civil. A veces me gustaba imaginar que éramos una especie de antiguos fenicios atravesando nuevamente el Mediterráneo. Nuestras embarcaciones llevaban los nombres de pueblos palestinos desaparecidos o expulsados de sus tierras, siendo la nuestra la Sirius “Ramle”. De alguna manera, sentía que aquellas pequeñas embarcaciones estaban regresando simbólicamente a casa.

Com vàreu afrontar els avisos d’interceptació de les forces navals israelianes?

Puedo decir con orgullo que logré evitar dos intercepciones navegando con el Sirius “Ramle”. En ambas ocasiones, junto con mi tripulación, conseguimos alejarnos de las fuerzas israelíes navegando a velocidades cercanas a los ocho nudos, incluso los 10 surfeando las crestas de las olas y combinando velas y motor. Respondimos rápidamente a situaciones muy tensas y, aunque probablemente los radares terminaran detectándonos, intentamos pasar desapercibidos apagando luces y desconectando sistemas de identificación como el transpondedor AIS.

Tengo especialmente grabada la primera persecución. Varias embarcaciones navegábamos juntas cuando aparecieron unas patrulleras que inicialmente creímos griegas, ya que nos encontrábamos cerca de aguas bajo supervisión costera de Grecia.  Cuando comprendimos que eran israelíes, algunas embarcaciones lanzaron bengalas de un rojo intensísimo y todos nos dispersamos en distintas direcciones en mitad de la noche. Recuerdo drones vigilándonos desde el cielo y focos rastreando el horizonte mientras intentábamos reorganizarnos y recuperar el rumbo.

Cuando navegas con normalidad es importante ser visto y ver con antelación. Nosotros procedimos a hacer exactamente lo contrario. Intentábamos desaparecer en la oscuridad. Nuestro objetivo era alcanzar aguas nacionales lo antes posible. Sabíamos que una intercepción dentro de aguas griegas o chipriotas tendría consecuencias políticas más complejas para Israel, mientras que las capturas siempre terminaban produciéndose en aguas internacionales. Durante la primera persecución conseguimos refugiarnos en aguas cercanas a Creta y durante la segunda alcanzamos aguas chipriotas.

También recuerdo las interferencias constantes en el canal 16 de radio. Escuchábamos música ocupando la frecuencia de emergencia: canciones de las Spice Girls, los Backstreet Boys o ABBA que acabaron convirtiéndose, de manera surrealista, en la banda sonora de aquellas persecuciones.

Quina és la sensació viscuda en el moment de l’abordatge?

Fue una sensación profundamente frustrante. Cuando una embarcación te ha llevado tan lejos, te ha protegido en el mar y te ha sacado de situaciones difíciles una y otra vez, acabas desarrollando un enorme cariño hacia ella. Había realizado todo tipo de trabajos en su interior: reparaciones, improvisaciones y pequeñas soluciones para mantenerla operativa. Sirius siempre respondió bien. Tenía uno de los mejores motores de toda la flotilla y además era increíblemente ligera y ágil. Habíamos logrado escapar de dos intentos previos de intercepción y quizá por eso confiábamos tanto en ella.

Por eso resultó tan duro contemplar cómo el Sirius llegaba al límite de lo que podía hacer por nosotros. Sobre cubierta celebramos una rápida asamblea para decidir si apagábamos el motor ante las amenazas de las fuerzas israelíes. Nos seguían disparando con cañones de agua, rodeándonos con tres patrulleras armadas que realizaban maniobras intimidatorias a gran velocidad, provocando oleaje y tratando de desventar nuestra Génova, que seguía plenamente izada.

Finalmente, Almuatasem apagó el motor, pero seguimos avanzando. La Génova todavía cazaba suficiente viento para mantenernos navegando a tres o cuatro nudos rumbo a Gaza.  Recuerdo incluso cierta satisfacción al comprobar que el barco seguía respondiendo y que dejábamos atrás una pequeña dinghy llena de soldados que pretendía alcanzarnos.

Poco después una de las patrulleras nos embistió por babor y arrancó nuestro sistema de paneles solares y la antena de internet satelital. La transmisión en directo se interrumpió en ese instante y el mundo dejó de ver lo que estaba ocurriendo. La sensación fue de indignación, por eso nos costó aceptar que unos matones genocidas, subidos en una patrullera militar en medio de aguas internacionales, pudieran hacer lo que hacían, nosotros estábamos en nuestro pleno derecho de evitarles y seguir navegando rumbo a Gaza.

Es passa por? Quin ús es fa de la solidaritat a bord?

Sorprendentemente no pasé miedo durante la intercepción. El miedo llegó después, ya detenido, desnudo, humillado y sometido a una situación de absoluta vulnerabilidad.

Durante la persecución me negaba a hacer lo que nos exigían y la tripulación estaba conmigo. Aunque habíamos decidido apagar el motor, hicimos como si ya hubiéramos obedecido sus amenazas mientras seguíamos avanzando lentamente con la vela izada. Durante un buen rato actuamos como si las patrulleras simplemente no existieran, ignorando deliberadamente la situación de violencia que intentaban imponernos.

Recuerdo que nos ordenaron por megafonía cortar con un cuchillo la escota de la génova. Pensé inmediatamente: “¿con un cuchillo? Claro que no”. No íbamos a darles ningún pretexto para que nos pegaran un tiro. Terminamos soltándola y enrollándola sin necesidad de cortar nada. Lo hicieron distintos miembros de la tripulación, y creo que eso fue importante. Las responsabilidades se difuminaron y dejaron de existir jerarquías visibles frente a quienes nos interceptaban. Era exactamente lo que habíamos preparado.

La solidaridad a bordo se expresaba así, de forma muy práctica. Todos colaborábamos, todos asumíamos responsabilidades y todos cuidábamos de los demás. Al final era un barco donde prácticamente todos sabían navegar. Era, en cierto modo, un barco de capitanes.

Com vàreu preparar la resposta a una previsible interceptació violenta?

Sabíamos que la posibilidad de una intercepción era real y nos habíamos preparado para ella con bastante detalle. Una de las primeras medidas consistía en disolver los roles visibles dentro de la embarcación para evitar que determinadas personas se convirtieran en objetivos concretos o asumieran toda la responsabilidad ante las fuerzas israelíes. Los organizadores eran los únicos autorizados a comunicarse con ellas. Ni capitanes ni tripulación debían intervenir salvo que existiera una necesidad urgente relacionada con la seguridad.

También teníamos previsto deshacernos de teléfonos móviles y ordenadores. Muchos acabaron en el fondo del mar para evitar que nuestras comunicaciones internas, contactos y documentación cayeran en manos israelíes. Realizamos simulacros tanto en tierra como en el mar para estudiar posibles aproximaciones, abordajes e intercepciones. Analizamos cómo movernos por la embarcación, dónde situarnos y cómo responder de forma no violenta en distintos escenarios. Siempre tuvimos localizados los extintores, los botiquines, las mantas térmicas y el resto del material de emergencia.

En nuestro caso, la intercepción no fue un instante sino una persecución que duró varias horas. Primero intentaron bloquear nuestro rumbo hacia Gaza con una patrullera. Conseguimos evitarla y recuperar el rumbo varias veces. Más tarde apareció una corbeta y finalmente varias patrulleras que elevaron progresivamente el nivel de amenazas y agresividad hasta que terminaron embistiéndonos. Recuerdo con orgullo que, cuando comprendimos que ya no existía ninguna posibilidad real de evasión, convocamos una asamblea urgente a bordo. En aquel momento los roles prácticamente habían desaparecido y la decisión se tomó colectivamente. Acordamos no realizar más maniobras de evasión y afrontar la intercepción de forma no violenta.

Aún hoy me sorprende la serenidad y la disciplina que fuimos capaces de mantener en unas circunstancias tan tensas. Fue uno de esos momentos en los que una tripulación deja de ser un conjunto de individuos y se convierte en una comunidad.

Què és el que pitjor recordes de l’experiència?

Tengo claro que lo peor de la misión comenzó a partir de la intercepción. Creo que cualquier problema a bordo no se compara con lo que vino después, sobre todo cuando nos secuestraron y nos embarcaron en la patrullera.

El mundo conserva grabado aquel último vídeo de nuestras cámaras de seguridad, donde una patrullera nos embiste por la proa y arranca todos nuestros sistemas de comunicación exterior, congelando la imagen para siempre en ese instante. 

Yo, sin embargo, recuerdo otra cosa. Recuerdo con tristeza la última imagen que tuvimos del Sirius “Ramle”, y efectivamente estábamos todos viviendo un momento espectacular: esas amapolas y alambres espinados tatuados sobre el casco, el horizonte atardeciendo en rojizos y naranjas, la luna creciente suspendida sobre azules y morados reflejados en el mar. La nave dañada y abandonada en mitad del Mediterráneo mientras la patrullera arrancaba motores.

Recuerdo también a todos aquellos soldados enmascarados observándonos desde los puentes de las otras embarcaciones mientras nos alejábamos a toda velocidad. Estuvimos en tres embarcaciones israelíes. Desde la segunda nave las cosas empeoraron considerablemente y la violencia fue aumentando. Los soldados de la primera embarcación eran jóvenes y parecían novicios. Intentaron fotografiarnos ofreciéndonos comida y mantas después de habernos empapado con cañones de agua, pero nos negamos a colaborar con aquella campaña de propaganda. Ya conocíamos algunos de sus métodos.

Posteriormente nos trasladaron a una corbeta Sa’ar 6, construida en el puerto alemán de Kiel. Allí comenzaron las amenazas de muerte. Nos vendaron los ojos, nos ataron las manos y nos obligaron a permanecer de rodillas durante horas en posiciones de estrés. Si intentábamos movernos o mirar a cualquier otro lugar que no fuera el suelo, nos golpeaban. Recuerdo escuchar los gemidos de dolor de algunos compañeros. Nuestro tripulante turco Ali se quejaba porque le habían colocado la venda con tanta fuerza que apenas podía soportarla. Los soldados se reían mientras nos insultaban y humillaban.

Finalmente nos trasladaron al Nahshon, la nave prisión que habían preparado para interceptar la flotilla. Allí me recibieron diciéndome que me iban a matar. Me desnudaron y me empujaron al interior de un contenedor oscuro donde varios soldados comenzaron a golpearme. Cada impacto me cortaba la respiración. Cuando conseguí salir de allí apenas podía orientarme. Todo el mundo me resultaba extraño. Solo recuerdo una mirada que me devolvió algo de calma: la de mi compañera Mi Hoa Lee.

Uno de los recuerdos más dolorosos fue encontrar a mi tripulante Almuatasem llorando sin parar porque le habían roto el brazo a golpes. Aquella primera noche permanecimos hacinados dentro de contenedores metálicos. Apenas había espacio para sentarse y mucho menos para dormir. Conversé durante horas con distintos compañeros, incluidos mis camaradas sudafricanos, compartiendo historias de Ciudad del Cabo y Johannesburgo para intentar mantenernos enteros.

Durante la noche golpeaban los contenedores desde fuera, nos apuntaban con láseres, nos cegaban con linternas y entraban armados para lanzar granadas de contusión que nos obligaban a salir y reagruparnos. La mañana siguiente nos numeraron, nos colocaron bridas de plástico extremadamente apretadas y nos mantuvieron durante largo tiempo arrodillados al sol mientras sonaba el himno israelí y nos grababan con cámaras.

Cuando desembarcamos en Ashdod continuaron los golpes, los empujones y las humillaciones. Estaba completamente desmoralizado y llegué a pensar que alguno de nosotros acabaría muriendo. Recuerdo llorar de dolor porque había perdido la sensibilidad en las manos debido a las bridas. Mi compañero Lautaro consiguió acercarse y comenzó a masajearme las muñecas para que recuperara algo de circulación. Nunca olvidaré aquel gesto.

Más tarde, durante los interrogatorios, conseguí de casualidad hablar por teléfono con el cónsul español. Recuerdo decirle al altavoz del teléfono, a gritos, que nos estaban pegando y torturando. Me quitaron de en medio y me respondieron, acusándome de mentir. Lo que vino después fue una especie de tortura burocrática interminable: registros, fotografías, huellas, preguntas, nuevos desnudos forzados, traslados, insultos y nuevas agresiones.

Finalmente nos trasladaron a la prisión de Kishon. Íbamos agotados, heridos y privados de sueño. Durante el trayecto intentamos ayudar a un compañero turco que sufría una lesión grave en el brazo y que apenas podía soportar el dolor de las esposas. Los guardias ignoraron todas nuestras peticiones de asistencia.

Sin embargo, fue allí donde algo comenzó a cambiar. En la cárcel empezamos a organizarnos, a ayudarnos unos a otros y a recuperar poco a poco la confianza. Compañeros como Frank Romano nos recordaban constantemente nuestros derechos y nos ayudaban a mantener la moral.  Habíamos empezado ya a colaborar entre nosotros en la nave prisión, pero aquí empezó algo más grande.

A partir de ese momento sentí que mi dignidad regresaba. Recuperé fuerza, perdí gran parte del miedo y empecé a mirar a los funcionarios de otra manera. Ya no los veía únicamente como figuras capaces de ejercer violencia sobre nosotros. Había recuperado algo que había intentado arrebatarme la opresión. Algo se colaba entre las grietas de aquella maquinaria de despersonalización.

Després de l’acte violent sofert, que és va fer amb l’ajuda humanitària que portàveu?

Todos nuestros barcos transportaban ayuda humanitaria de distintos tipos: medicamentos, alimentos, ropa, material escolar y suministros básicos. Tras la intercepción perdimos el control sobre toda esa carga y nunca recibimos una explicación clara sobre su destino.

Algunas embarcaciones fueron capturadas, otras quedaron abandonadas a la deriva y algunas resultaron dañadas o saboteadas. Sin embargo, la historia no terminó ahí. Existen imágenes de restos de una de las embarcaciones llegando a una playa de Gaza, donde varios gazatíes se lanzaron al mar para recuperar lo que podían, incluidos algunos paneles solares. Otro de los barcos, el Nablus que consiguió llegar solo en una pieza hasta el Líbano.

Puede parecer algo pequeño frente a la magnitud de la tragedia que vive Palestina, pero aquellas imágenes me impresionaron profundamente. Incluso reducida a fragmentos, la flotilla seguía llegando de alguna manera a Gaza. Quizá esa sea una buena metáfora de la propia solidaridad: puede ser interceptada, dispersada o fragmentada, pero siempre permanece.

Hi ha hagut solidaritat humana indiscutible però també un cert distanciament polític dels estats europeus. Què penses que caldria fer per sensibilitzar els governs?

Pues no sé, a ver, el nivel de complicidad y ayuda que Europa dispensa al Estado de Israel me parece sorprendente, para el nivel de asesinatos atroces y genocidio que cometen a plena luz del día desde hace décadas. Yo fui secuestrado dentro de una corbeta militar construida y subvencionada por el Gobierno alemán.

Nuestras sociedades han sido tan vulneradas y existe una falta tan grande de cultura de organización, la sociedad ha sido tan desgastada que todo el mundo parece estar esperando un colapso, sin reconocer que no tienen nada que los sostenga o aguante cuando llegue. Es como si todos estuvieran esperando un combate final, pero tampoco hubieran hecho ningún plan para afrontarlo. Y me preocupa esa resignación de la gente normal, que acaba desarrollando todo tipo de prejuicios contra otros seres humanos tan pobres y miserables como ellos, que termina adquiriendo habilidad para odiar en lugar de pensar en posibles alternativas.

Creo que ya hemos sido abandonados.  Y veo a las élites esperando, desarrollando un resentimiento hacia la gente que me hace sangrar los oídos cuando escucho a un concejal o a un administrador mirar por encima del hombro a la gente normal y sorprenderse de la cantidad de resentimiento acumulado, como si ellos mismos no hubieran contribuido a construir todo un sistema que lo produce.

Creo que puedo decir esto con seguridad después de haber sido concejal de la oposición y haberlo observado no solo desde enfrente, sino también desde compañeros que afirman representar a la gente. Estoy realmente asombrado por la falta de cultura política. Y sinceramente creo que estoy guardando demasiado silencio sobre este tema, porque simplemente no sé cómo exteriorizarlo de una manera formal. Me parece algo repugnante y me deja exhausto.

Y aunque dimití como concejal, esta sensación sigue persiguiéndome.

Hi ha també un cert posicionament contrari dels que acusen a les flotilles de moviments polítics en contra de l’Estat d’Israel, més que no pas de moviments humanitaris de solidaritat. Quin missatge penses que se’ls hauria de fer arribar?

Entiendo que haya personas que vean una dimensión política en las flotillas, porque la hay. Cuando una población permanece sometida a un bloqueo, privada de derechos fundamentales y dependiente de ayuda exterior para sobrevivir, cualquier intento de romper ese aislamiento tiene inevitablemente una dimensión política.

Pero eso no contradice su carácter humanitario. Al contrario. La ayuda humanitaria no existe en el vacío. Surge precisamente allí donde hay sufrimiento humano y donde determinadas decisiones políticas impiden una vida digna.

Para mí nunca hubo contradicción entre ambas cosas. Llevábamos medicamentos, alimentos y suministros básicos, pero también defendíamos el derecho de una población a vivir con dignidad y libertad. Creo que separar completamente lo humanitario de lo político es, muchas veces, una forma de evitar preguntarnos por las causas del sufrimiento.

Recuerdo una conversación de unos jóvenes cubanos en un podcast, donde criticaba una flotilla diciendo algunos que apenas llevaban unas latas de sardinas.  Ellos respondieron: «Todo el que traiga una lata de sardinas a Cuba es mi amigo». Yo entonces lo tuve claro: quería ser el mejor amigo de los palestinos.

Tens la sensació que les forces armades israelianes son conscients del seu paper genocida en el conflicte amb els palestins?

Sí, creo que muchos son conscientes. También creo que algunos se sienten atrapados dentro de una dinámica que les supera y de la que no siempre saben cómo salir.

Existen ejemplos de jóvenes israelíes que rechazan el servicio militar o aceptan consecuencias personales antes que participar en la ocupación o en la violencia ejercida contra los palestinos. Eso demuestra que la conciencia existe y que hay personas que deciden actuar en consecuencia. Al mismo tiempo, también he visto cómo otros participan activamente en estas prácticas y las normalizan. Creo que esa contradicción atraviesa a la sociedad israelí y probablemente también a sus fuerzas armadas.

Una de las tesis más potentes de Frantz Fanon es que la violencia colonial termina deformando psicológicamente a todos los implicados, aunque no de la misma manera. Fanon describió los traumas y heridas que sufría la población argelina sometida al colonialismo, pero también los efectos que la tortura, la violencia y la dominación tenían sobre quienes las ejercían. Para él, el sistema colonial era una máquina productora de patologías. Creo que esa reflexión sigue siendo profundamente relevante hoy.

Tens la sensació que s’apliquen polítiques feixistes en el tractament aplicat a la població gazzetí?

No tengo la sensación, tengo la certeza, creo que a estas alturas hay poco que explicar de una realidad más que evidente.

Viví seis años en Sudáfrica y estudié el apartheid. Tuve la suerte de convivir con generaciones que heredaron directamente de sus padres y abuelos la lucha por las libertades y los derechos civiles.  Aquellas experiencias me enseñaron a reconocer ciertas dinámicas de segregación, deshumanización y dominación cuando aparecen, no por casualidad ha vuelto a usarse ese término del apartheid.

Todos tenemos en mente el Gueto de Varsovia y el Holocausto, los campos de concentración, fácilmente se transpola a Palestina, tanto en Cisjordania como en Gaza. Pero además por mi experiencia personal, la referencia al apartheid sudafricano es especialmente fuerte.

Me impresiona la capacidad que tienen ciertos sistemas para institucionalizar la desigualdad durante décadas y convertirla en una realidad cotidiana.

Quina sensació t’ha quedat de l’experiència?

Me cuesta resumirlo en pocas palabras. No siento que pueda juzgar esta experiencia. Fue de una dimensión tan extraordinaria que todavía la estoy procesando.

Lo que más permanece en mi memoria no son los momentos de violencia, sino los rostros de mis compañeros, los vínculos que se crearon y el enorme afecto que sentí hacia personas con las que compartí aquella travesía. A pesar de todo lo ocurrido, es eso lo que recuerdo con más fuerza.

He vivido otras experiencias sobre las que he dudado durante años, preguntándome qué significaron realmente. En este caso no siento esa duda. Fue como vivir durante un tiempo en una realidad paralela, muy cerca de la nuestra y al mismo tiempo completamente distinta.

Sigo sintiendo optimismo. Tal vez porque hay algo en mí que nunca termina de quedarse quieto, pero sobre todo porque he visto niveles de solidaridad, compromiso y humanidad que nunca había vivido antes.

Repetiries? Tens la sensació que l’experiència viscuda et podria servir pel futur en cas de repetir?

Sí, repetiría.

Y además creo que podría aportar más de lo que aporté esta vez. Hay gente en organizaciones poniendo demasiado sobre sus hombros y eso no es hacer las cosas bien, por que se vuelven distantes para unos y estresantes para otros.

A veces puede parecer que uno llega a una experiencia como esta de manera repentina, pero en mi caso no ha sido así. No era mi primera vez en Palestina ni mi primer contacto con espacios internacionalistas. Mi trayectoria personal y profesional me ha llevado durante años a moverme por contextos muy distintos, algunos de ellos vinculados a la cooperación, la organización colectiva y las cuestiones sociales.

He participado en otras experiencias, que no han sido nada fáciles, que me han dejado más frustrado o desorientado. Sin embargo, en esta misión sentí que muchas de esas vivencias previas cobraban sentido.

Fue una situación dura, pero también una en la que me sentí preparado, útil y capaz de contribuir junto a otras personas muchos lugares distintos, unidas por un propósito compartido.

Por eso sí, repetiría.

Quin missatge penses que s’ha de transmetre a la població més sensibilitzada amb el conflicte?

Seguir adelante. No permitir que la impotencia o el cansancio nos paralicen. Escuchar, ser honestos y tomar posición con certeza.

Creo que la historia nos está poniendo frente a nosotros mismos. Vivimos rodeados de ruido, de provocaciones y de conflictos que intentan absorber toda nuestra atención, pero hay corrientes más profundas que atraviesan nuestro tiempo. La dignidad humana, la solidaridad y el compromiso con los demás siguen ahí, aunque a veces queden ocultos por el ruido.

Cuando las cosas se pongan difíciles, cada persona sabrá dónde estaba y qué decidió hacer. Si permanecemos firmes en aquello que consideramos justo, las corrientes pasarán y seguiremos sobre ese suelo que siempre quisimos habitar, aunque su forma final termine sorprendiéndonos.

Por eso creo que hay que organizarse, construir vínculos y cuidar unos de otros.

Consideres que hi ha altres maneres d’ajudar la població palestina de la franja?

Sí. Creo que hay muchas maneras de ayudar a la población palestina, ejemplar en su inquebrantable lucha, algunas de ellas están mucho más cerca de nosotros de lo que pensamos.

Defender nuestros derechos en el trabajo, en los barrios, en las ciudades y construir espacios de solidaridad también forma parte de esa lucha.

Yo he acabado encontrando este punto de encuentro a través de una flotilla y de una experiencia muy particular, quizá porque siempre he tendido a moverme por caminos poco convencionales. A veces me siento un “outsider”. Sin embargo, creo que existen formas de compromiso mucho más cercanas y cotidianas que también son importantes. Ojalá yo mismo fuera siempre capaz de reconocerlas con la misma claridad.

Lo que ocurre en Palestina no está separado de nuestras vidas. Nos habla de cómo nos organizamos, de cómo nos cuidamos y de qué sociedad queremos construir allí donde vivimos.

Fa tres mesos que es troba així aquest carrer de la barriada de Sanfeliu

Una veïna del barri de Sanfeliu ha denunciat que des del 2 de marc aquest tros de carrer que es pot veure a la foto es troba en aquest estat. I des de l’abril, hi ha un forat que no sabem si l’han tapar o hi posaran un altre arbre. Més de tres mesos aixi. A que esperen els agents cívics a fer alguna cosa? 0 els que supervisen e contracte de iardineria i zones verdes? Es pregunta la veïna.

L’Hospitalet no ingressa ni un euro per la cessió durant 25 anys a una multinacional d’un edifici públic de 10.800 m2al centre de la ciutat

Una moció del grup popular demanant revisar les condicions del contracte de cessió, no va prosperar en el darrer ple extraordinari pel vot de qualitat de l’alcalde Quirós

Aquest proper setembre farà deu anys que l’equip Marín va decidir treure’s de sobre la gestió d’un dels equipaments més importants de la ciutat, l’edifici de 13 plantes i més de 10.500 metres quadrats útils ubicat al districte Centre, a tocar del punt més emblemàtic de l’Hospitalet, la Rambla Just Oliveras. Es tracta de l’edifici dels antics jutjats de la ciutat, construït als anys 70, que va quedar inactiu quan tots els serveis jurídics de l’Hospitalet es van traslladar l’any 2008 a les noves instal·lacions de la Ciutat de la Justícia, en el límit amb Barcelona.

La seu central dels antics jutjats va quedar abandonada i buida des d’aleshores a l’espera d’un destí concret que mai va arribar, fins que a algú se li va ocórrer que la millor solució era licitar l’ús de l’edifici a canvi d’un cànon anual. L’any 2015, l’equip Marín va aprovar un pla especial per canviar l’ús de l’edifici i va obrir un concurs públic per convertir-lo en un espai educatiu. El concurs públic va quedar desert i aleshores el govern local va fer servir la negociació directa que preveia la normativa de contractació pública, amb el Grup Planeta, de manera que es va signar un contracte i unes bases reguladores al setembre del 2016.

La cessió d’ús de l’immoble es feia per 25 anys i la multinacional es comprometia a invertir entre 7 i 10 milions d’euros per la rehabilitació de l’edifici i l’adequació per l’ús previst, a canvi del cànon anual. L’acord entre el govern Marín i el Grup Planeta es va articular jurídicament mitjançant una concessió demanial d’ús privatiu. El contracte signat no s’ajustava a la concessió econòmica tradicional sinó que es va pactar que el cànon de 755.000 euros anuals quedaria compensat mitjançant la concessió de beques d’estudi a alumnes de la ciutat i l’import de les obres de reforma indispensables pel negoci educacional, de manera que l’Ajuntament no havia d’ingressar un sol euro per la cessió de l’edifici.

Aquest mecanisme de cessió demanial d’ús privatiu és el mateix que s’ha impulsat per la cessió de la fàbrica Godó i Trias i el que es tenia previst per la cessió de la fàbrica Albert Germans que finalment no es va executar perquè Renfe va renunciar al projecte inicial. Aquestes cessions demanial suposen la pèrdua del patrimoni col·lectiu en benefici privat durant desenes d’anys a canvi de molt poc o de gairebé res com és el cas de l’edifici dels jutjats.

Planeta Formación, que va posar en marxa el campus Planeta per aplicar programes de FP, graus i màsters des del curs 2017-2018 a l’edifici dels antics jutjats, concedeix cada any unes quantes beques anuals a estudiants de la ciutat, sufragades al 100%, i unes altres amb descomptes del 50%. El primer any es van concedir 289 beques i en el contracte signat existia també el compromís de col·laboració amb empreses d’àmbit local per dissenyar una oferta de cursos, segons les necessitats concretes del municipi, a banda de la compensació del cànon anual amb l’import de la reforma i rehabilitació.

Aquelles 289 beques del primer any s’han convertit en el present curs en només 128. Sobre el total d’uns 3.000 alumnes matriculats, les beques concedides representen aproximadament el 4% del total de l’alumnat, de manera que el 96% dels imports de matrícules és directament negoci, segons va posar de manifest el grup popular en el ple extraordinari de maig. Unes altres 192 beques s’han concedit aquest curs al 50% del cost de matrícula, factor que es considera una pura operació de markèting per apropar nous alumnes als cursos no obligatoris de graus superiors de FP.

Els grups municipals que van tenir l’oportunitat de participar en el debat en l’esmentat plenari es van referir així mateix als reiterats avisos de la intervenció municipal referits als possibles incompliments de la llei general de subvencions, la reiterada omissió de la funció interventora que es passa per alt de manera continuada el govern local, i la insistent necessitat de demanar al govern que posi atenció en l’obligació d’ajustar les bases del contracte signat a la legalitat vigent.

Com a referència d’alguns aspectes que caldria considerar amb urgència, està la denuncia feta en el ple esmentat pel grup popular, del preu per metre quadrat que contempla el cànon actualment en vigor: exactament 70 euros/metre quadrat, just en el districte Centre de l’Hospitalet. Un valor, com és evident pels preus de mercat actuals, absolutament ridícul.

La moció incloïa un element que ja estava contemplat en el contracte de cessió d’ús com era la utilització de l’auditori de l’edifici per les necessitats comunitàries. Una utilització que no es contempla de manera regular i que l’Ajuntament només ha fet servir en comptadíssimes ocasions.

La qüestió és que a la tornada de l’estiu farà deu anys d’una concessió demanial abusiva i escandalosa que no s’acaba fins a l’any 2041. Mentre tant, l’Hospitalet, amb més de 300.000 habitants, només pot utilitzar per les necessitats cíviques una sala als baixos d’un edifici amb 215 butaques (la sala Barradas) i la sala del Teatre Joventut, ara en obres.

Justament, quan l’edifici dels jutjats va quedar buit,a l’any 2008, l’ex-alcalde de la ciutat quan es va construir, Vicenç Capdevila, ja havia cridat l’atenció a les noves autoritats per tal que l’edifici es pogués convertir en el teatre-auditori que la ciutat necessita i bona part dels pisos superiors en la seu d’un nombre important d’entitats socials i culturals de la ciutat que no tenen un espai digne per desenvolupar les seves activitats. Especialment per la seva molt favorable ubicació, molt a prop de la Rambla Just Oliveras, a tocar de la línia 1 del metro i de l’estació de Renfe del municipi, al bell mig del centre de la ciutat.

Com van explicar els grups municipals en el ple esmentat, tots els governs del PSC, especialment els dos últims, s’han mostrat tradicionalment reacis a la gestió del patrimoni municipal, fins al punt que hi ha múltiples edificis públics tancats i gairebé abandonats en greu perill de deteriorament. El govern local s’ha mostrat des de sempre incapaç de gestionar el patrimoni públic i dotar-lo de vida pròpia, de manera que el més senzill ha estat potenciar l’alienació del patrimoni pel que fa a la gestió pública i, a sobre, sense retorn social.

Davant les sensibles queixes dels grups municipals, la regidora Santón, encarregada de l’àrea, va explicar que els serveis municipals ja porten molts mesos contemplant la possibilitat d’actualitzar les condicions de la cessió demanial de l’edifici dels antics jutjats a Planeta Formació, i renovar el contracte que ja porta una vigència de 10 anys.

Per cert, la moció del grup popular que demanava revisar el tema beques, revaloritzar el cànon, verificar el cost pendent de la rehabilitació i liberalitzar l’ús de l’auditori, no es va aprovar gràcies al vot de qualitat de l’alcalde. Aquest dia, una regidora del grup republicà no va poder assistir al ple extraordinari que es feia al matí, i el resultat de les votacions va ser d’empat a 13 regidors (13 si, i 13 no). L’alcalde va acabar decidint…

SOPA DE AJO

Ventura de la Vega fou un escriptor argentí del segle XIX que es va afincar a Madrid. Partidari adolescent de la independència argentina, els seus pares el van enviar a Espanya a que hi estudiés. A Madrid va conèixer José de Espronceda, però, al contrari de l’autor de “La canción del pirata”, Ventura de la Vega es va anar tornant cada vegada més conservador, més catòlic i més espanyolista, de manera que quan l’Argentina va esdevenir independent i la seva família el va reclamar per tal que tornès, Ventura va dir que a la metròpoli s’hi estava molt bé i que s’hi quedava. Va fer sort. Fou professor d’Isabel II, director del Teatro Español i acadèmic de la Real Academia de la Lengua. Fou un cèlebre autor de zarzuelas populars a la seva época i de la frase que després s’ha fet popular : “Todo Madrid lo sabia / todo Madrid, menos él” i fins i tot va tenir l’atreviment de tornar a enviar el Quixot a Sierra Morena, amb l’aplaudiment entusiasta de Mariano José de Larra. Però si el portem a aquestes planes no és per tot això sinó pel seu divertit poema “Sopa de ajo”, que diu així:
 
 “CUANDO el diario suculento plato,
 Base de toda mesa castellana,
 Gustar me veda el rígido mandato
 De la Iglesia Apostólica Romana;
 Yo, fiel cristiano, que sumiso acato
 Cuanto de aquella potestad emana,
 De las viandas animales huyo
 Y con esta invención las substituyo.
 
 Ancho y profundo cuenco, fabricado
 De barro (como yo) coloco al fuego;
 De agua lo lleno: un pan despedazado
 En menudos fragmentos le echo luego;
 Con sal y pimentón despolvoreado.
 De puro aceite tímido lo riego;
 Y del ajo español dos cachos mondo
 Y en la masa esponjada los escondo.
 
 Todo al calor del fuego hierve junto
 Y en brevísimo rato se condensa,
 Mientras de aquel suavísimo conjunto
 Lanza una parte en gas la llama intensa;
 Parda corteza cuando está en su punto
 Se advierte en tomo y los sopones prensa,
 Y colocado el cuenco en una fuente,
 Se sirve así para que esté caliente. “
 
 
 
 Pel que fa a mi l’obsessió castellana per la sopa d’all em costa una mica d’entendre. No és que la sopa d’all estigui malament, entenguem-nos, sobretot si te la fan a un bon restaurant, el problema està és que pels castellans aquesta sopa, que al meu entendre és vulgaríssima, és una mena d’estendard de la seva gastronomia, com podria ser el pa amb tomàquet a casa nostra. Hi ha un excés de collonada amb  la sopa d’all. Una collonada reiterativa i monòtona a
 més no poder, a més. Jo he vist utilitzar la sopa d’all en situacions absolutament inversemblants, concretament fent el Camí de Sant Jaume a Tierra de Campos. Arribàvem els peregrins assedegats, fins el collons del sol, les pedres i la pols i a l’arribar als pobles no se’ls acudia una altra cosa que donar-te un got de plàstic amb sopa d’all bullint. Jo em vaig queixar:
 
 -Escoltin, no tenen aigua fresca?
 
 -Vostès els catalans sempre ho troben tot malament. L’aigua fresca no va bé pels peregrins. Com tothom sap la sopa d’all és medicinal i idònia per qui porta molts quilòmetres a les cames.
 
 -El que vostè digui, només faltaria, però em pot dir on collons és la font?
 
 No cal ser gaire espavilat per copsar, primer, que la sopa d’all era un aliment que menjaven els que no podien menjar res més i, segon, que amb la moda de la cuina tradicional els restaurants han hagut de reinventar la sopa d’all per tal de transformar-la en quelcom atractiu i apetitós. Val a dir que jo no estic en absolut en contra d’aquestes metamorfosis que salven el paladar i el plat, ans tot el contrari.
 Ara, a més, el seu màrqueting diu que és òptima per les ressaques, amb la qual cosa a molts establiments nocturns castellans en serveixen a la canalla abans que no torni a casa. Ves a saber si els nostres avis romans no feien el mateix…
 
 Al seu llibre, Julio Escobar defensa la sopa d’all aferrissadament:
 
 “…la sopa d’all, tan espanyola, mereix, per senzilla i humil, les majors reverències. Està clar que fer una sopa d’all perfecta no és senzill, malgrat que pugui semblar el contrari, i la prova d’això és que els restaurants i hotels de més renom, no troben el punt exacte d’aquest brou alimentari i tonificant i el presenten com un líquid pàl·lid, fluix i sòmines, que no s’assembla en res al que esperàvem…” i “A l’esmorzar, o sigui, quan el cos està fluix per la manca de menjar i demana el primer ajut alimentari del dia que comença amb llurs afanys i treballs, les sopes d’all, amb els seus crostons i ous escalfats guanyen son més potents que el cafè amb llet i el xocolata. Admet, a més, una petita gerra de vi i després ja pot venir el que Déu vulgui…” i, finalment, “…Si a la joventut divertida i dispendiosa de la seva poca expertesa li va bé la sopa d’all quan quelcom fa figa, als vells els prova com un bàlsam eficaç. Mils de vells i velles van allargar la seva vida als pobles de Castella gràcies a aquest condumi i al traguet del fruit de la vinya, malgrat que fos del més comú o de pastura, i van aguantar gebrades, glaçades, neus i ventades sense immutar-se, anys i anys, com si fossin pins…”
 
 Presentada així, doncs, la sopa d’all seria com una mena de poció màgica com la que va inventar el druida Panoràmix per tal que els gals poguessin resistir a l’invasor romà. Res a dir.
 
 Ja he dit, però, que avui el que es busca als restaurants d’un cert prestigi no és la salubritat dels aliments -que alimentin- sinó el seu sabor. És el que te l’art gastronòmic – sofisticat- enfront de l’artesania culinària -primària-. El restaurador ha de fer que els seus hostes gaudeixin de la teca i tan se val si te colesterol o el que collons tingui. Sortir content del restaurant és valorar que els plats siguin més o menys deliciosos i res més. Si més no, als restaurants de categoria. Una altra cosa, és clar, són els restaurants de supervivència que t’alimenten amb qualsevol cosa a qualsevol preu.
 
 Nosaltres – camí des de Corduente a Conca- hem parat a Unya. Ara em plantejo si he d’escriure Uña o he de traduir Ungla. Com que en català la ñ no existeix i no estic segur de l’etimologia del nom del poble ho deixo en Unya, que queda la mar d’exòtic.
 
 El cas és que Unya és un poble medieval molt bonic a tocar a l’embasament. El lloc és senzillament meravellós. Sebastián de Covarrubias a “Tesoro de la lengua castellana o española”, escrit al segle XVII, en fa un gran elogi, que no tradueixo per no abusar encara més de les cites. Però que la deixa pels núvols. La visita és breu però val molt la pena.
 
 Al restaurant del poble també s’hi menja molt bé. No és un restaurant senzill, sinó de categoria. A les taules hi ha estovalles i tovallons. La cambrera és una argelina que ha estudiat arquitectura i que és allà per millorar el seu castellà, diu. Voldria anar a Barcelona perquè allò és avorrit però no li surt feina, diu. A més, amb el tema del català, no sap si milloraria el seu castellà o es complicaria la vida. Ja ho entenc. És com si jo anés a Argélia a aprendre francès, li dic. Està a punt de dir-me que no és el mateix, però es mossega la llengua. No la paguen per discutir.
 
 La sopa d’all que ens serveixen no te res a veure, em temo, amb la tradicional sopa d’all que menjaven els pobres de solemnitat a Castella. Per començar, hi ha carn. I em sembla descobrir-hi un bri de Xerès que probablement és una heretgia però la fa deliciosa. El pa que hi balla lliga perfectament amb el líquid groguenc de la sopa. La clara de l’ou li dona una delicadesa encara més extraordinària. La cuinera o el cuiner ha transformat un plat de supervivència en una obra d’art. No és fàcil. Per llepar-se els dits. Llàstima que la ració sigui breu, perquè si fos més àmplia podria ser perfectament plat únic.
 
 Després d’això demanem un entrecot que també resulta ser extraordinari. No pregunto d’on ve la carn, ni indago res, perquè ara imagina’t tu que la vedella fos gironina o empordanesa. És perfecta i ja n’hi ha prou.
 
 De postres mengem unes profiteroles de nata amb una mica de xocolata, que són si fa no fa com a tot arreu. Ni millors, ni pitjors.
 
 Ens acompanya un vi blanc del país finíssim, tant que no sembla castellà sinó alsacià. Perfecte.
 
 Tomàs-Maria Porta i Calsina

PAPA, QUE DÉU T’AGAFI CONFESAT!

Diuen que el Papa ve de Roma,
tot content i il·lusionat,
que vol conèixer Barcelona,
i els pecadors de la ciutat.
Que Déu l’agafi confessat!

L’Antoni Gaudí està que trona,
amb el ruc de l’arquebisbat.
Remuga el patró i la patrona,
d’aquest Omella tan tronat.
Que Déu l’agafi confessat!

Diu que la Sagrada Família
no s’hi ha avingut, ni conformat.
Entre la fòbia i la fília,
on és la catalanitat?
Que Déu t’agafi confessat!

Que volen omplir d’estelades,
el seu passeig per la ciutat.
I a l’Omella, que l’ha cagada,
fotre-li uns ous d’estruç pel cap.
Que Déu l’agafi confessat!

A Madrid li feien la rosca,
aquí tothom està emprenyat.
A més a més, també està mosca:
que és un merengue declarat.
Que Déu l’agafi confessat!

I estan emprenyats els taxistes,
I també ho està l’abusat.
I més li val que un Déu optimista
mai no es mogui del seu costat.
Que Déu l’agafi confessat!

El gran Lleó és ara una mixa,
arribarà o no a Montserrat?
Diu que el Banyeta està que es pixa
amb tot el ciri que ha muntat.
Que Déu l’agafi confessat!

El peó del Llobregat

Dossier. Les emergències que pressionen la ciutat (6): Preservar la identitat i el futur de la ciutat equival a conservar el patrimoni històric i a garantir la participació cívica

El espais naturals, les construccions i edificis històrics, els conjunts urbans, rurals i fabrils configuren l’entorn on les persones desenvolupen la seva existència. La seva destrucció, fins i tot el seu simple deteriorament, és un gravíssim atemptat contra la supervivència de la identitat i el sentiment de pertinença d’aquella col·lectivitat que els va configurar. Aquesta és una de les reiterades conclusions dels fòrums juvenils del Patrimoni Mundial que la Unesco convoca anualment per debatre sobre la conservació activa del patrimoni de la humanitat.

A l’Hospitalet, els governs que han regit la ciutat en les últimes dècades s’han fet un fart d’assenyalar la importància de sentir-se hospitalenc i els esforços esmerçats per articular la ciutat i donar-li visibilitat i autoestima. Pura propaganda.

Mentre s’han destil·lat els missatges, la tossuda realitat ha demostrat exactament el contrari. La destrucció constant i massiva de bona part del patrimoni ciutadà que ja ha desaparegut i el deteriorament progressiu del poc que queda, expliquen a bastament dues realitats: el poc amor a la ciutat dels que l’han governada en els darrers cent anys llargs, excepte comptadíssimes excepcions, i l’aclaparadora pèrdua d’identitat que ha patit el municipi, seguint el ritme brutal de l’espoli del terme municipal, de la destrucció continuada del patrimoni i de la nul·la capacitat de decisió sobirana sobre la realitat, en cada moment històric.

L’Hospitalet ha crescut i s’ha densificat de manera desaforada. Ha passat, en un segle i quart, d’un poble rural a les portes de la gran ciutat, amb el 90% del seu territori sense urbanitzar, a convertir-se en un enclavament fabril primer i en un suburbi urbà lentament, fins a esdevenir el rusc saturat del present, exhaurint totes les possibilitats de preservar la pròpia identitat i dibuixant un futur molt fosc i preocupant.

Si l’espai natural, la construcció històrica, el paisatge urbà, rural o fabril donen fe del que ha estat un municipi, avui l’Hospitalet és molt poca cosa, més enllà d’un suburbi amb una massiva construcció de blocs i la saturació urbana del seu sol. L’abandonament, la degradació i la urgència de protecció del patrimoni històric i arquitectònic del municipi no son avui una sorpresa per a ningú. Com no ho és tampoc la crisi global pel que fa a serveis, equipaments, infraestructures i manteniments diversos.

Com exemple pel que fa als bens immobles, s’ha perdut la immensa majoria del patrimoni rural i industrial, de manera que es calcula que només es conserva un 7% de les masies històriques i unes poques mostres, aïllades de context, dels grans complexos industrials del XIX i del XX. I, alhora, s’han deixat perdre aquells espais de serveis diversos que es podrien haver adquirit quan era més factible, per compensar les necessitats creixents de la ciutadania.

Els escassíssims vestigis medievals, tan preuats arreu, a l’Hospitalet ocupen el racó més obscur de la memòria. El castell de Bellvís, una construcció amb vestigis datats al segle X, reivindicat per la ciutadania més conscienciada, porta anys pendent d’una excavació aprofundida i d’una rehabilitació que mai no arriba, i algunes masies de propietat pública com la Torre Gran o Cal Masover Nou han hagut de ser incloses en la llista vermella de l’associació Hispania Nostra pel seu estat d’abandonament total, d’entre un total de 900 monuments de tot l’Estat en risc urgent de desaparició. De les 340 masies aixecades en el terme municipal de la ciutat entre el 1850 i el primer quart del segle XX, només es mantenen dempeus unes 25, onze de les quals al districte Centre, perdudes en la immensitat urbana, i la resta en el que queda de Marina i a l’espai, en permanent perill, de Can Trabal.

Les queixes de les plataformes ciutadanes i de les associacions de defensa del patrimoni històric s’han dirigit, a banda de a preservar el que encara es conserva, a posar de manifest les mancances administratives que haurien de garantir que no desaparegui més patrimoni històric. El vigent Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic (PEPPA) porta des del 2001 desactualitzat, el que ha anat facilitant la demolició de finques i construccions antigues i, malgrat que s’han fixat les bases per un nou pla especial de protecció ampliat i més precís, el desinterès en la seva plasmació fa témer que no arribi a temps d’evitar més pèrdues.

Hores d’ara, el catàleg del PEPPA, inclou un llistat de 110 elements de protecció, però molts dels elements protegits tenen un manteniment tan deficient que podrien perdre tot el seu valor documental en molt pocs anys. Les entitats de defensa del patrimoni, com ara Perseu o l’entitat de preservació del Castell de Bellvís han reclamat reiteradament del govern local una moratòria de demolicions de finques antigues no catalogades a barris històrics com ara Collblanc-La Torrassa, al Centre o a Santa Eulàlia, alhora que han reclamat una campanya de participació cívica per tal de definir els elements que caldria conservar arreu, abans de donar llicències d’obres amb la lleugeresa amb que s’ha fet fins ara. Alhora, han vingut reclamant l’ús comunitari i actiu de bona part del patrimoni ja definit. L’objectiu és que els escassos ben rurals i industrials que queden, majoritàriament en mans privades, puguin ser expropiats o adquirits i es puguin rehabilitar com a equipaments de barri, abans que siguin enderrocats per interessos especulatius com ha passat fins ara.

El que ha passat fins ara no és gens gratuït. Respon a la manera com les elits que s’han fet amb el poder en els diversos períodes històrics, han afrontat l’evolució de la ciutat. Com en la resta de realitats dels municipis limítrofs a Barcelona en la fase d’eixample urbà, la perifèria sempre ha estat al servei del desenvolupament de la gran ciutat. La propietat de la terra mai ha estat en mans dels hospitalencs, i l’acumulació de capital en mans locals sempre ha estat escassa i accidental. L’antic poble va créixer sobre l’acumulació de mà d’obra procedent de les successives onades migratòries com a conseqüència de la industrialització, les obres d’infraestructura de la gran urbs i el desenvolupament terciari del darrer franquisme. I fins ara mateix.

El conflicte de les biblioteques: la queixa permanent d’un sector que reclama atenció i inversions

Dels refugis climàtics a les aules d’estudi, un servei per la ciutadania sovint oblidat per les administracions

Hi ha noves a les biblioteques de la ciutat. Hi ha vaga divendres i dissabtes: les biblioteques en lluita. Un altre sector de la cultura que veu com les persones que hi treballen es mobilitzen. No està de més intentar saber-ne les causes i les raons que poden ajudar a entendre la seva situació i el conflicte en curs.

No tothom coneix que a les biblioteques, al sector de la lectura pública, hi treballa personal que depèn de diferents administracions. Hi ha bibliotecaris i bibliotecàries que com a treballadors públics depenen de la Diputació. Aquí és on podem trobar les direccions de cada equipament. Al seu costat hi treballen les auxiliars de biblioteques que son contractades i depenen de l’administració local, dels ajuntaments.

Desprès d’anys de reivindicació, de demandes no ateses, el sector en el seu conjunt esta avui mobilitzat. El que reivindiquen és simple. Revaloració professional: demanen la actualització de la seva categoria professional, que consideren infravalorada. Més personal a les biblioteques, per millorar la qualitat del seu servei i disminuir les càrregues excessives de treball. Més manteniment i recursos a les biblioteques. Millores en la conciliació personal.

Consideren, amb raó, que les biblioteques arreu del país son un dels serveis més ben valorats per la ciutadania; així demanen que aquesta valoració sigui reconeguda per les diferents administracions tal com caldria. 

Es tracta doncs d’una mobilització que es va iniciar fa uns dies a Barcelona, i que ben aviat s’ha estès al país, i especialment a l’Hospitalet des de la passada setmana. A la nostra ciutat el dèficit d’auxiliars de biblioteques s’ha fet evident de fa mesos. Biblioteques com la Tecla Sala o la de la Plaça d’Europa s’han vist forçades a reduir horaris i activitats a causa de la manca de personal. De fet, l’Ajuntament va convocar un concurs per tenir una llista de personal, que es troba en espera des de fa mesos i mesos.

A tot plegat cal sumar-hi la falta de climatització o el seu mal funcionament en més d’una de les biblioteques de la ciutat que, recordem-ho, son presentades per l’administració municipal com “refugis climàtics”. També existeixen greus problemes de manteniment d’instal·lacions que provoquen goteres, com en el cas de la Tecla Sala que opera com a biblioteca central de la ciutat.

Les biblioteques també obren, o haurien d’obrir els caps de setmana, el que implica dificultats de conciliació, que el personal que hi treballa demana que els sigui compensat d’alguna manera.

Ara, que son temps d’exàmens, de proves d’accés, les biblioteques cobreixen un paper de suport a les aules d’estudi, que només existeixen en quatre punts de la ciutat, com l’auditori Barrades, la biblioteca Josep Janés, la Bòvila i la Tecla Sala. Els efectes del tancament sobtat de la biblioteca de Santa Eulàlia i la falta d’ampliació de la de La Florida, es fa encara més evident. No voldríem creure que des del govern municipal de la nostre ciutat s’estigui d’acord amb  afirmacions com les de l’alcalde de Badalona, Garcia Albiol, que considera les biblioteques com un rèmora del passat