Els canvis i l’evolució de l’economia i dels hàbits de consum han modificat profundament la manera de comprar. Una de les responsabilitats de les administracions públiques en matèria comercial hauria de ser observar, estudiar i proposar mesures que defensin i preservin els drets de la ciutadania.

En aquest àmbit hi ha dos formats essencials: el comerç de proximitat i els mercats municipals.

A la nostra ciutat tenim dificultats fins i tot per conèixer el nombre exacte de petits comerços actius. En canvi, sí que sabem quins són els mercats municipals existents: Collblanc, Santa Eulàlia, la Florida, Can Vidalet, Centre, Bellvitge I i Bellvitge II. Dos altres mercats, els del Gornal i Can Serra, pràcticament han desaparegut.

Una ciutat que canvia

L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya. Superem els 300.000 habitants, compradors i consumidors, amb una característica singular: l’arribada constant de nous residents. Les seves costums, possibilitats econòmiques i hàbits de consum obren noves línies i formats comercials. Tot i això, el panorama comercial de la ciutat és clarament favorable a les grans àrees de distribució alimentària, que s’han instal·lat dins la mateixa trama urbana i als carrers dels nostres barris.

Durant anys, una part de l’esquerra ha considerat que la sensibilitat ideològica del petit comerç era més propera a la dreta nacionalista de CiU i, per aquest motiu, li ha prestat poca atenció política. Va ser un greu error. La realitat social i política també ha canviat.

L’absència d’una política comercial

A l’Hospitalet, la política comercial gairebé sempre ha brillat per la seva absència. Això explica l’estat actual, especialment dels mercats municipals. El petit comerç urbà requereix una anàlisi específica. La nostra societat està canviant, i això és una evidència incontestable. Ara bé, aquests canvis són comuns a tot el nostre entorn.

A Barcelona, per exemple, existeix des de fa anys l’Institut Municipal de Mercats. La seva creació va respondre a la detecció d’una realitat evident: els canvis en l’estructura familiar i en els models de consum feien necessària una reformulació dels mercats municipals. Aquest organisme, dependent de l’Ajuntament, va impulsar un debat permanent entre tècnics, comerciants i responsables polítics per planificar-ne la transformació. Els resultats són visibles en diversos exemples d’èxit, entre els quals destaca el Mercat de Sants. Aquest model podria servir de referència si existís una veritable voluntat política per remodelar els nostres mercats.

Els mercats: molt més que espais de venda

No hem d’oblidar que els mercats han estat sovint l’origen i el punt de partida de moltes poblacions. Als barris de ciutats com l’Hospitalet, els mercats han estat i continuen sent referents socials, comercials i culturals. També actuen com a elements d’equilibri en defensa d’uns hàbits de consum, especialment alimentaris, saludables i arrelats al territori. Els mercats municipals són equipaments comercials estratègicament situats als barris. Garanteixen la varietat d’oferta i la lliure competència, asseguren la pluralitat comercial i protegeixen els veïns davant de grans empreses que, de manera subtil, tendeixen a exercir posicions de domini.

Quaranta-set anys d’inacció

El govern socialista que ha governat la ciutat durant els darrers 47 anys no s’ha preocupat excessivament dels seus mercats. Durant molt de temps, tots funcionaven raonablement bé. Eren referents del comerç local. Però l’evolució de les polítiques comercials s’ha interpretat sovint com un procés inevitable i irreversible. Quan s’han obert debats sobre el comerç, els responsables de l’àrea de promoció econòmica han atribuït l’èxit o el fracàs dels mercats exclusivament als seus operadors. Un altre error molt greu.

És cert que les iniciatives són aparentment privades. Els comerciants són petits empresaris, majoritàriament microempreses familiars. El petit comerciant és, sobretot, un treballador autònom amb coneixements del seu ofici. No és un polític, ni un economista, ni un expert en les noves tendències de consum. La seva principal preocupació és defensar el seu negoci, que és també el seu lloc de treball i el seu projecte de vida. Les seves condicions laborals acostumen a ser dures i amb horaris difícils de conciliar amb la vida familiar.

Les causes de la crisi

L’evolució comercial va experimentar un punt d’inflexió als anys setanta amb la creació del primer hipermercat de capital francès a l’entorn de l’antic aeroport, on avui es troba el Mercat de la Flor de Mercabarna. Aquell establiment va marcar l’inici d’una nova manera de comprar.

Avui, diversos factors expliquen la crisi del comerç de proximitat i dels mercats municipals:

• La transformació de l’estructura familiar.
• L’augment de les llars unipersonals.
• La incorporació massiva de la dona al mercat laboral.
• La reducció del temps destinat a comprar i cuinar.
• L’elevat cost de l’habitatge.
• La desaparició del model familiar tradicional.

A tot això cal afegir-hi la competència de grans supermercats ubicats dins la trama urbana, amb aparcament gratuït, serveis complementaris i amplis horaris comercials, que competeixen amb una clara situació d’avantatge. Paral·lelament, la venda en línia guanya terreny de manera exponencial, especialment entre la població menor de quaranta anys.

Els mercats són una responsabilitat pública

No compartim la tesi segons la qual la transformació del comerç és irreversible i que els únics responsables de la situació són els concessionaris dels mercats. Els mercats municipals són de propietat pública. Els seus operadors són concessionaris que desenvolupen una activitat econòmica dins un equipament públic.

L’administració no està per defensar interessos privats, però sí interessos col·lectius. I els mercats municipals formen part del patrimoni col·lectiu i de l’interès ciutadà. Preferim no culpabilitzar ningú, però sí assenyalar el grau de responsabilitat política existent en el col·lapse comercial que pateix la ciutat. Avui els mercats haurien d’estar ingressats a la UCI dels despatxos municipals. Haurien de ser una prioritat absoluta.

Evitar monopolis i protegir la salut

Existeixen motius de pes per no deixar morir els mercats municipals i evitar que siguin substituïts completament per grans empreses privades.

N’hi ha molts, però dos haurien de ser determinants:

1. Evitar els monopolis dels grans grups de distribució alimentària.
2. Impedir que les estratègies de màrqueting condicionin els hàbits alimentaris de la població en detriment de la salut.

Economia i salut són dos àmbits que avui estan fortament influïts per les grans empreses de distribució, les quals tendeixen a desplaçar progressivament els mercats municipals i el petit comerç.

El cas paradigmàtic de Bellvitge

L’exemple més clar el trobem al barri de Bellvitge. Dos mercats municipals conviuen amb dos grans supermercats situats en un radi aproximat de 400 metres. Davant aquesta realitat, l’administració no només ha mirat cap a una altra banda, sinó que ha abandonat els dos mercats municipals. Ningú sembla saber què fer-ne. I qui menys ho sap és, probablement, el mateix Ajuntament. Els estan deixant morir per inanició.

Modernitat no és submissió

Parlar de comerç a l’Hospitalet també és parlar de modernització, d’evolució i de millora dels serveis. Però no confonguem els conceptes. La modernitat no consisteix a permetre que grans empreses utilitzin la ciutadania com a laboratori per modificar hàbits de consum segons els seus interessos. Ignorar el servei, el consell professional i la funció reguladora que exerceixen els petits comerciants és una irresponsabilitat política. Els comerciants de proximitat són agents de cohesió social, de salut comunitària i d’equilibri de l’economia familiar.

Una crida final

No permetem que a la nostra ciutat es perdi ni un sol mercat municipal més. Els mercats municipals són, als pobles i a les ciutats, el principal instrument per evitar els monopolis i impedir que la ciutadania esdevingui captiva d’interessos privats que busquen, legítimament, la seva rendibilitat econòmica, però no necessàriament l’interès general. Defensar els mercats municipals és defensar el comerç de proximitat, la pluralitat econòmica, la salut alimentària, la cohesió social i la qualitat de vida als nostres barris.

La crisi de govern feia dies que preocupava els afiliats socialistes que no acabaven d’entendre els rumors sobre la renúncia de Santón i Gómez

Parlar clar i mirar-se als ulls és el que va proposar l’alcalde Quirós als seus, en una carta a la militància on tractava d’explicar per quina raó han deixat el govern dues de les seves més preuades regidores. La carta va arribar als afiliats el dimecres 17, el mateix dia que va transcendir la notícia, malgrat que el run-run era insistent des de feia dies —i en el cas de la Santón, des de feia un parell de setmanes. Per això l’alcalde els deia als militants que sabia que en els darrers dies havien escoltat moltes coses al respecte.

Quan el problema d’una dimissió és simplement familiar o de salut —cosa que l’alcalde no esmenta a la carta malgrat que això és el que es va argumentar com objecte de la decisió— no hi ha soroll, i tothom ho entén. No és el cas. El mateix David Quirós explica que, a les dimitides, la vida els estava posant proves que no sortien a cap agenda institucional ni a cap foto i que les dues regidores han assumit responsabilitats enormes, de les quals ell, segur, malgrat no ho expliqui, tenia alguna cosa a veure. No explica les evidències però, en canvi, mostra la seva indignació per com han convertit alguns en espectacle polític el que només és, afirma, una simple decisió personal.

Més aviat dues, decisions personals. I en el mateix moment. De manera que és normal que ningú ho consideri una pura casualitat del destí.

Explica, en la carta a la militància, que el relleu a l’executiu, forma part d’una reorganització acordada i planificada. Que ho han parlat amb tranquil·litat, discreció, respecte i pensant en elles, les seves famílies i el projecte col·lectiu que comparteixen. I es queixa que els que han convertit en un relat novel·lesc les dues dimissions simultànies, porten mesos parlant de problemes sense aportar una sola solució. Els acusa de poc treball i molt de soroll. Exactament al contrari del que fa l’alcalde i el seu equip, que no paren de sortir a les xarxes socials i als que tothom acusa de pèssima gestió. Ells, com és ben palès, tot el contrari: molt de treball i poc soroll.

Avisa, que estan reforçant l’equip, el de tothom: (no sembla quedar-los hi una altra; perden una tinenta d’alcaldia i una regidora de districte). I perquè ningú hi tingui dubtes, afirma que la tinenta d’alcaldia i la regidora seguiran formant part del projecte, no marxen de la família socialista ni deixen de creure en el que creien fins ara. Només que, des de casa.

Com que tot el que explica l’alcalde no sembla que aclareixi res, ni les raons, ni el per què ara, ni per què totes dues alhora, ni per què després que els dubtes sobre els procediments hagin transcendit a la militància i més enllà, recomana als afiliats que “el que vulgui saber què està passant, que pregunti”.

La carta, per tant, ho reconeix ell mateix, no explica què està passant. O sigui que la carta és simplement la resposta a una urgència. La urgència de sortir al pas d’allò que es pot definir com es vulgui, però que en llenguatge habitual és simplement una crisi de govern.

L’alcalde afirma que mai ha entès la política des dels despatxos tancats. Que manté la seva convicció en les converses sinceres i en la confiança entre companys. Segurament no li queda gaire més. Subratlla que comença un any decisiu on alguns intentaran distreure, dividir o desgastar als que es diuen socialistes, i aconsella no regalar un sol minut de la seva energia perquè tenen una ciutat que cuidar i un projecte a defensar que es resumeix en estar al costat de la gent, treballar per l’Hospitalet i transformar la ciutat. Això últim és evident que ho estant aconseguint… perquè la ciutat més densa d’Europa està a punt de convertir-se en un lloc difícilment suportable.

Més enllà de la necessitat de sortir al pas per explicar als afiliats què està passant, acusar a no se sap ben bé qui de portar mesos parlant de problemes sense aportar solucions, no deixa de resultar sorprenent. Primer, perquè qui ha d’aportar solucions és qui governa i segon, perquè un govern capaç i segur de les seves capacitats el que hauria de fer és consensuar solucions, escoltar propostes i contribuir a construir el futur de tots amb el concurs de tots els que ho vulguin.

La imatge de l’entrada ha sigut extreta de l’Ajuntament de l’Hospitalet

Per analitzar el que està succeint a l’Hospitalet amb respecte a la seguretat que, ens agradi o no, s’ha convertit en un altra emergència (de fet quasi tot el que ens envolta a la nostra ciutat, ha entrat en una situació d’emergència), hauríem d’estudiar tots els factors que l’han provocat, des de la inhumana densitat poblacional, que porta a inevitables friccions; el baix nivell de renda de la seva població, acompanyat d’un preu molt elevat de l’habitatge; un servei de transport que, malgrat l’aparent modernitat del seu material, és completament insuficient; un model de protecció a la dona que sembla més d’un país africà que el d’un europeu (el redactor dona fe que hi ha ciutats africanes amb millors sistemes de detecció i acompanyament que l’Hospitalet); l’elevat fracàs escolar, el 33% de mitjana a tota la ciutat i el 40% als barris del nord, mentre que la mitjana catalana arriba al 13,7%, una xifra alarmant si ens permeten, que els lumbreres del PSC pretenen solucionar-ho amb policies als centres educatius. (Vist amb ironia, la idea, suposem, seria que els policies vagin de casa en casa, recollint els que han abandonat l’escola, i facin de mestres. A aquests polítics caldria preguntar-los el que han fumat o quin al·lucinogen s’han pres).

Però centrem-nos en la seguretat, encara que algú mínimament intel·ligent (es veu que les ments pensants del nostre govern, o no arriben a aquest mínim o tant se’ls en fot) sap que tots aquests factors i alguns més que hem deixat al marge, són els desencadenants primaris i més importants de la inseguretat que ens envolta.

Com a qualsevol ciutat, l’Hospitalet té àrees més o menys conflictives. Però el més important és la diferència del tipus de delicte i la seva intensitat. Professionals que fan un seguiment de la situació, afirmen que, tot i la gran proliferació de robatoris amb violència i intimidació que veiem al Centre i a Sant Josep, no té res a veure amb el que succeeix als barris del nord. Comparativament, els primers són caldereta.

Al Centre, a Sant Josep i a Santa Eulàlia, la percepció de seguretat no és tan baixa com als barris del nord. Els delictes més comuns tenen a veure amb els robatoris al carrer, principalment a dones grans estirant les seves bosses. Òbviament, això és violència, encara més quan algunes acaben a urgències amb un braç o el maluc trencats. I, encara que no estigui tipificada com a tal, és 100% violència de gènere, perquè difícilment trobarem, per gran que sigui, un home tirat al carrer, al qual li han robat la seva cartera. Als homes els roben amb dissimul, generalment sense mediar violència.

Segons les dades que trobem, a Bellvitge, Santa Eulalia i el Gornal, la delinqüència ha pujat en la mateixa proporció, però mantenint el nivell més baix. Per què?, ens preguntem. Els professionals entrevistats tenen molt clar que a més apilonament i pobresa, més delinqüència. En aquest cas, que el delinqüent sigui estranger o nacional no té res a veure; i Bellvitge, per exemple, es caracteritza per ser un barri amb grans espais oberts, a part d’instituts, i una població assentada de fa temps.

Els professionals entrevistats també situen el tipus de delinqüència segons l’origen del delinqüent, estrangers majoritàriament, almenys pel que fa a la que provoca inseguretat ciutadana, deixant clar que són una minoria dins aquests col·lectius. De fet, només que el 10% dels estrangers que viuen a l’Hospitalet delinquissin, la ciutat seria un infern semblant a les pel·lícules de terror, i afortunadament no és així.
Òbviament, la senyora que ha sigut assaltada i li han arrancat la bossa, no percep cap inseguretat amb el que trafica amb persones o habitatges ocupats. Els xilens i georgians són, sembla ser, els que acaparen aquests renglons. Tampoc amb els xinesos que blanquegen capitals, una minoria, per descomptat. Ni els ciberdelinqüents o els mateixos espanyols que estafen a Hisenda, és a dir a tots nosaltres, o els polítics que viuen de les corrupteles. Ni els més importants: els fons voltor i els especuladors de l’habitatge, que delinqueixen amb la llei a favor seu (en els barris de l’Hospitalet amb més delinqüència, la renda mitjana no arriba als 20.000 € anuals, mentre que el lloguer d’un pis de 60 m² costa entre 10.000 i 14.000 €).

Tots ells, no ho oblidem, són el desencadenant del problema, perquè si algú creu que un jove d’aquests barris, que veu els diners fàcils i abundants en la droga o prenent la bossa a dones grans, creu que estudiant i amb un sou normal podrà sobreviure amb dignitat, és un beneit. No som nosaltres qui ho diem, en un estudi de 2020, la mateixa Generalitat reconeix que l’apilonament i els baixos salaris, són el que provoca la delinqüència. Ara bé, si algú creu que el govern vol més policies, (4,5 per 1.000 habitants a Catalunya, i 3,3 a l’Hospitalet, insultantment insuficients a la nostra ciutat), per combatre la corrupció i la delinqüència econòmica, va aviat. El mateix treball ens mostra que unes de les preocupacions més importants de la Conselleria, és cobrir les manifestacions ciutadanes i els desnonaments. Això no ens ha d’estranyar, només cal, com més d’un cop hem fet alguns, seguir alguns desnonaments a l’Hospitalet, per exemple el d’una mare amb dos menors, molt típic s’ha de dir, realitzat amb el suport de dos o tres furgons plens d’antiavalots.

A la nostra ciutat, igual que a la resta del país, els ciutadans amb menys recursos i que majoritàriament busquen habitatges de lloguer, són migrants, per la qual cosa ens trobem amb habitatges compartits per més d’una família, amb joves sense esperança de millorar la seva situació, almenys per la via legal, i pares que no saben d’on treure els diners per arribar a fi de mes. Paradoxalment, i al contrari del que diu la propaganda feixista i el boca a boca de la gent sense criteri, els migrants estan molt lluny d’acaparar la major part del pressupost dels Serveis Socials, tant a l’Hospitalet com a la resta de Catalunya; un pressupost que, com explicarem un altre dia, a la nostra ciutat, en la seva major part només serveix per pagar els salaris dels funcionaris. De fet, mentre que el 25% de la població catalana és estrangera, aquesta s’endú el 21% de la Renda Garantida de Ciutadania; però, contradictòriament, tres quartes parts dels estrangers estan dins el 50% més pobre de Catalunya. Aquestes xifres són públiques i es poden trobar a Idescat.

Amb això no volem dir que no existeixi la delinqüència professional. Els mateixos professionals entrevistats reconeixen que una part dels delinqüents, arribats de l’estranger o d’altres regions espanyoles, venen atrets per la facilitat amb que es roba i l’abundància de víctimes. Però, òbviament, no estem parlant de l’Hospitalet sinó de Barcelona i el seu turisme. És de beneits pensar que a la Rambla Just Oliveras, a La Torrassa o a La Florida, s’hi pot trobar gent amb un Rolex, un telèfon de 2.000 € o una cartera plena de bitllets, mentre mira embovada la meravellosa arquitectura de la nostra ciutat (ironia).

L’equip Quirós manté la mateixa postura de prepotència i provocació en la mutilació del parc de l’Alhambra que preveu el projecte municipal

El Consell de Districte de Santa Eulàlia i Granvia Sud d’aquest dimarts 16 de juny no ha pogut acabar el seu ordre del dia. El tema de la construcció del nou poliesportiu al Parc de l’Alhambra ha tensionat tota la sessió.

Estava previst que la qüestió del nou poliesportiu fos el 6è punt de l’ordre del dia, just desprès de tractar el tema de la seguretat en el Districte. Però la elevada participació de veïnes i veïns al Consell ha trastocat els plans del govern municipal.

Tot seguit de l’aprovació formal de l’acta anterior, s’ha presentat davant del Consell el pla d’inversions previstes pel govern municipal per aquest any 2026 i les previsions pels següents. Ha obert el tema el tinent d’alcalde David Gómez, amb el suport del cap tècnic d’obres, en Xavi Guerra. Ha estat una llarga llista de diapositives en powerpoint de projectes en curs d’execució i de plans previstos, que malgrat la seva extensió deixaven en blanc temes claus del Districte, com ara la Biblioteca, el manteniment de l’enllumenat o de l’asfaltat dels carrers, la climatització de les escoles, el canvi de la gespa del camp de futbol o els retards en la finalització de les obres de l’escola Paco Candel.

Els ànims de les persones assistents s’han anat excitant, especialment tenint en compte que a la sala del Centre Cultural on es feia el Consell, s’han instal·lat uns plafons publicitaris amb la proposta del govern municipal de construir el nou poliesportiu en terrenys del Parc de l’Alhambra. Rumors de desaprovació i algun crit han anat amanint aquest primer punt.

Amb bon criteri, la presidència del Consell ha proposat avançar el punt previst del nou poliesportiu. David Gómez, el tinent d’alcalde, ha cedit la paraula als tècnics municipals Xavi Guerra i Marta Jover per explicar l’estudi que han fet sobre les millors localitzacions pel poliesportiu. Han explicat els condicionants que des de l’àrea d’esports de l’Ajuntament se’ls ha demanat d’incloure en el projecte del nou poliesportiu. Resumidament, serien disposar de quatre pistes transversals en la pista poliesportiva d’uns 4.000m2, d’una sala mixta de karate, tennis taula, judo, cárdio, etc, d’uns altres 4.000m2, una piscina de més de 30m, amb 8 carrils i 2,5m de fons, que suposen uns 2,190m2 i una zona d’oficines i serveis de més de 850m2 i una de pàrquing d’almenys, 60 places. En total serien entre 13 o 14.000m2 i una alçada entre 24 i 27metres.

Aquest volum de l’equipament, segons la seva opinió, tindria moltes dificultats per encabir-se a Gasòmetre o en les naus de l’antigua Rosanbus i, per això consideren la millor opció la del parc de l’Alhambra, que aniria acompanyada de la pacificació d’un tros del carrer Aprestadora i del carrer Alhambra, que junt amb la plaça Francesc Macià esdevindria una gran zona verda.

El treball que han presentat els tècnics municipals inclou uns curiosos balls de xifres, segons les quals la construcció del poliesportiu al parc de l’Alhambra significaria, curiosament, el guany de 1.000 m2 de parc. La màgia s’explicaria per considerar aquests guanys suposats per l’ampliació del parc en una part del carrer Alhambra i el soterrament de la piscina que seria coberta per superfície del parc. A més van sumant m2 i m2 de zones verdes arreu, incloent-hi l’espai de Gasòmetre. Cal no oblidar que aquest no es un estudi d’uns tècnics independents que aplicarien criteris purament professionals, sinó l’encàrrec polític dels seus caps, el govern municipal, per justificar una localització ja decidida prèviament. Els tècnics, en aquest cas, cobreixen l’encàrrec polític el més correctament possible; però la decisió ha estat sempre política i no explicada.

Les intervencions dels consellers no han estat cap novetat. El representant de l’associació veïnal de Granvia Sud, atorgant-se la representació de tot el veïnat del barri, ha defensat com sempre la localització de l’equipament al parc de l’Alhambra, de la mateixa manera que el representat de l’AESE al Consell. Aquests defensors del projecte, com els representats del govern municipal, han  afirmat que la consulta del 2019 va ser un error, ja que no s’havien estudiat tècnicament les alternatives. Llavors, d’on van aparèixer les maquetes i els plànols que es van utilitzar en la consulta i que, no per casualitat defensaven la mateixa localització que ara?

En un ambient força crispat, van haver-hi intervencions de diferents membres del Consell lamentant les divisions entre el veïnat i fent crides a la calma. Els representats dels grups municipals d’oposició, Comuns, ERC, PP i Vox van coincidir en criticar el caràcter electoralista de l’anunci del govern municipal de construir el poliesportiu al parc de l’Alhambra i de presentar-ho com un fet decidit, sense haver-ho discutit amb ningú, sense respectar el resultat de la consulta veïnal de 2019 i sense la participació de les entitats dels barris afectats. Tots quatre grups van recordar que el PSC no disposa de la majoria en el Ple municipal, i el primer pas del projecte, que seria la modificació de l’actual Pla Metropolità canviant la consideració del terreny de l’Alhambra de parc urbà a equipament esportiu, no té els vots suficients per ser aprovat.

Les intervencions del veïnat assistent van anar-se succeint entre xiulades, crits i advertiments de suspendre la sessió del Consell o d’expulsar algun dels assistents. Es remarcable la intervenció de tres membres del col·lectiu de residents a Gasòmetre, queixant-se de la utilització de vegades partidista de les seves demandes. Van explicar que no s’oposen en principi a la construcció de l’equipament a Gasòmetre, però si que volen discutir les seves característiques. Ja van posar un Contenciós contra l’Ajuntament per aquesta situació, un fet que des dels representants municipals s’ha negat durant molt temps, i no voldrien haver de tornar-ho a fer.

Altres intervencions s’han centrat en explicar el llarg recorregut de la demanda d’un nou poliesportiu i de defensa del parc en el barri. S’ha fet esment de les diferències entre un parc i una zona verda: en urbanisme, una zona verda és un concepte global i genèric de qualificació del sòl, mentre que un parc és un tipus concret d’espai verd dissenyat per a l’ús públic. Tots els parcs són zones verdes, però no totes les zones verdes són parcs. 

Les diferències principals se centren en l’escala, la funció i el disseny.Una zona verda seria una qualificació urbanística general dins del sistema d’espais lliures públics, que inclou qualsevol terreny lliure d’edificacions destinat a la vegetació. Té una funció mediambiental (reducció de la calor, filtratge de l’aire) i pot ser de dimensions reduïdes, com ara un parterre o una petita plaça enjardinada de barri, o fins i tot com defensava la presidenta Ayuso, uns geranis al balcó podien contribuir a disminuir la crisi climàtica.

En canvi, un parc és un espai verd de grans dimensions condicionat específicament per a l’ús, el lleure i el descans dels ciutadans. Ha de disposar d’elements dissenyats expressament com ara camins, mobiliari urbà, zones infantils, àrees per a gossos o instal·lacions esportives. Així, la zona verda té un propòsit eminentment ecològic, mentre que el parc se centra en l’ús recreatiu i social.

Des de diverses intervencions, com las de la representant del grup municipal del PP o la d’ERC es va voler deixar la porta oberta a considerar la possibilitat de dividir el futur poliesportiu en dues o més parts, tals com les pistes poliesportives o les piscines. En tot cas, van ser clares les critiques al govern municipal per estar deixant abandonat el parc de l’Alhambra, deixant buides les promeses de reforma i d’ampliació fetes ja el 2019, ara fa set anys, i la irresponsabilitat de les faltes de manteniment de l’actual poliesportiu del carrer Jacint Verdaguer i de les pistes de Gasòmetre, que pateixen goteres i greus deficiències.

Ja a quarts de 12 de la nit, el Consell es va tancar, deixant pendents per la propera sessió temes com la seguretat al Districte, els espais segurs RADAR o les modificacions al nomenclàtor.

Desprès del Consell de Districte les coses segueixen tal com estaven, en tot cas resulta evident un increment del malestar veïnal, agreujat per les actuacions prepotents del govern municipal, fins i tot en el mateix pròleg del Consell, amb la distribució d’un fulletó publicitari a favor del poliesportiu a l’Alhambra distribuït fins i tot a les cadires preparades per seure els assistents al Consell.