El que ha passat a l’Hospitalet en l’últim segle en el terreny demogràfic no té parangó amb qualsevol altre exemple de Catalunya i gairebé de tot el món, si exceptuem exemples que desborden la racionalitat, com ha passat a la República Popular Xina des del 1949 fins ara.

A Xina s’han produït fenòmens demogràfics contradictoris, d’enorme creixement en pocs anys o de descens fulminants, producte de polítiques de concentració demogràfica o de disminució poblacional que és impossible comparar amb els processos habituals de creixement demogràfic en el món occidental, que tenen a veure sobretot amb dos mecanismes: la concentració de mà d’obra en mercats laborals creixents per l’efecte de la industrialització, i la liberalització del sol.

En tots dos casos, el factor econòmic és la clau. La indústria necessita mà d’obra i els propietaris del sol el venen davant la creixent demanda residencial. El negoci té una doble via: els industrials s’aprofiten del treball assalariat i els propietaris del sol, de la venda d’espais urbanitzables. La població treballadora es beneficia de l’oferta de treball, però alhora s’hipoteca per poder tenir un lloc on viure. Son esquemes molt bàsics els que aquí s’aporten, com es pot entendre, que resulten molt més complexos perquè no solament intervé el capital industrial i la venda immobiliària. També hi compte, en totes aquestes operacions, el capital comercial, el capital financer, el capital inversionista d’una banda i el pes de les organitzacions obreres, els organismes de defensa dels consumidors i la capacitat de resposta ciutadana en totes les fases històriques.

Però hi ha un element encara més significatiu, que és l’Administració municipal. Allà on l’Administració municipal ha jugat un paper de control de l’oferta i de la demanda, a tots els nivells, però especialment pel que fa a l’equilibri urbà, la natural arbitrarietat dels mercats s’ha pogut anar limitant. Allà on l’Administració ha jugat de manera permanent un paper subaltern respecte de les forces econòmiques, el descontrol ha estat irrefrenable. Aquest és el cas de l’Hospitalet.

La ciutat ha patit, des de principis del segle XX, uns quants allaus migratoris producte de la industrialització de Catalunya i del desenvolupament urbà conseqüent. Barcelona ha estat el centre neuràlgic d’aquest desenvolupament i, com ha passat en altres centres urbans importants, tots els municipis de la seva àrea metropolitana d’influència han patit les conseqüències, directes i indirectes, del model econòmic capitalista que es basa en l’explotació del capital humà, però també en l’explotació del territori.

Només una administració municipal atenta al benefici del territori propi i de la seva ciutadania, podria haver-se oposat al descontrol metropolità. Això només podia ser operatiu en la mesura en què aquesta visió del conflicte sintonitzés directament amb l’anàlisi dels perjudicis del capitalisme sobre el desenvolupament de les poblacions. I, per tant, en fases històriques on la racionalitat s’ha imposat al predomini aclaparador de les forces econòmiques, és quan s’han pogut millorar socialment les poblacions treballadores i quan s’ha pogut frenar el deteriorament del territori a les ciutats i pobles.

En el segle XX això només es va poder observar en la limitadíssima fase republicana i, posteriorment, es podria haver visibilitzat positivament, a partir de la Transició democràtica. Durant el període de la Restauració Borbònica, durant la dictadura de Primo de Rivera o durant la dictadura de Franco, amb més o menys frens o sense mesura, les forces econòmiques van ser indestructibles i van monopolitzar el poder, de manera que el desenvolupament dels municipis de l’àrea metropolitana va respondre directament als seus interessos: tant en el desenvolupament industrial, com pel que fa a la destrucció del territori. Especialment en aquest punt, el caos urbanístic es va imposar sense límits i els càrrecs municipals nomenats directament pels cacics locals o pels governadors civils durant el franquisme, van donar via lliure a l’especulació immobiliària i van desequilibrar les ciutats, convertint-les en l’eix del mercadeig edificatori. Els plans directors urbanístics, quan van existir (alguns es van redactar tard i malament), eren directament vulnerats quan convenia, i les requalificacions de terrenys i els abusos en el volum d’edificabilitat eren el més habitual, amb l’excusa de la demanda creixent d’espais residencials i l’enorme pressió del capital immobiliari.

Durant aquest període, l’Hospitalet va passar dels poc més de 4.000 habitants de principis del segle XX als 300.000 habitants del 2025. I el seu terme municipal va passar, en el mateix període, de les 2.236 hectàrees a les 1.257. Va perdre, sense resistència municipal i de manera arbitrària i il·legal, 927 hectàrees al 1920, i 52 hectàrees més al 1933 (en aquest cas a canvi d’una sèrie de serveis que avui fan riure).

Això vol dir que aquell poble rural del 1900, es va convertir en una extensió dels barris fabrils de Barcelona a primers de segle i posteriorment en uns magatzems de pobres durant el franquisme i fins ara mateix. Era evident que durant el primer terç del segle, la modesta burgesia local, rendida a les forces del capital que aleshores representava la Lliga, no tenia capacitat d’oposar-se als moviments especulatius al servei dels grans industrials tèxtils, de les bòviles, de les metal·lúrgies, etc. i a les ambicions de creixement del comerç barceloní que requeria un port franc. Va ser també evident que els municipis republicans van tenir poc temps per remuntar el drama de les barriades obreres de la dècada dels 20, crescudes sota la Dictadura de Primo. I va ser absolutament catastròfic el període franquista que va accentuar encara més el desori dels primers 75 anys del segle XX.

El període de la Transició a l’Hospitalet, per contra, havia marcat una dinàmica que oferia algunes esperances de rehabilitació dels enormes dèficits creats en les infraestructures, equipaments i serveis i també en l’ocupació del sol.

Aquelles esperances es van malmetre bàsicament a partir del 1983. Entre el 1979 i el 1983 va haver un període de contenció, producte de l’equilibri de forces entre el que representava l’empenta i la pressió de la ciutadania hospitalenca més compromesa i activa en els darrers anys del franquisme, i el que representava la força política d’una Transició pactada que no volia sacsejar la societat per les enormes pors que s’albiraven en els sectors més reticents a la democràcia. La derrota de la ciutadania compromesa en l’elecció del primer ajuntament democràtic, ha acabat de passar factura en el futur de la ciutat. Però, des d’una perspectiva política, el veritable drama d’aquella derrota no s’havia produït al 1979 sinó que ho faria a partir de l’any 1983 en una llarga agonia que dura fins avui.

Des d’aleshores, la manca absoluta d’una alternativa forta, unida, amb les idees clares, amb capacitat de gestió i d’entusiasme, ha possibilitat un govern ininterromput de més de 40 anys sota les mateixes sigles, que té molt més a veure amb els governs que van governar la ciutat durant les èpoques de La Lliga, de la dictadura de Primo i, en alguns aspectes, de la mateixa dictadura de Franco, que no pas del que, de la seva suposada ideologia, caldria esperar. La ciutat és avui un municipi saturat, sense espais lliures, sense les zones verdes imprescindibles i sense els serveis i els equipaments que requereix la seva ciutadania. Ha passat d’un poble rural, a un suburbi del proletariat de Barcelona, en els anys 20. D’un suburbi proletari a un magatzem de pobres, al llarg de tot el franquisme, i d’un magatzem de pobres a un gueto urbà de nouvinguts, durant el primer quart d’aquest segle. Si als anys 20 el proletariat vivia en barris sense estructurar, sense serveis i sense recursos, als anys 50 es van accentuar els desequilibris i la pobresa en acumular-se població en un caos immobiliari desconcertant, i ara la ciutat és un col·lapse de conflictes en tots els ordres.

Els més de 300.000 habitants que malviuen avui a la ciutat era el somni absolutament irresponsable del pitjor alcalde hospitalenc del franquisme, que l’únic que l’interessava era acumular població, fos com fos, per tenir representació directa a les Corts franquistes i poder expressar, sense mitjancers, les seves idees carlines i feixistoides. Allò que no va aconseguir José Matías de España per falta de temps, ho han aconseguit, convertint l’Hospitalet en la ciutat més densa d’Europa, els quatre alcaldes i els seus equips, que ha patit aquesta ciutat entre el 1979 i el 2026.

L’emergència demogràfica, per tant, se suma a la resta d’emergències que la ciutat hauria d’afrontar amb energia, capacitat de gestió, unitat i voluntat d’entesa, de diàleg obert i de consens.

A l’Hospitalet no hi cabe més residents. La seva població està al límit. La ciutat no compleix els mínims d’espai lliure per habitant i el seu territori no permet les cessions indispensables pels serveis i les infraestructures que la població necessita i cada vegada exigirà més. Cada nou resident incrementa la necessitat de serveis educatius, de serveis sanitaris i assistencials, de zones verdes, d’espais de cultura, esportius, de mobilitat i cada vegada, amb més urgència, d’espais climàtics de qualitat. Dir que a l’Hospitalet no hi caben més residents vol dir que l’Administració ha d’assumir que el poquíssim espai que pot alliberar la ciutat —via reconversió de zones industrials degradades, zones comercials infrautilitzades o l’espai que podria deixar lliure el traçat ferroviari algun dia— s’ha de fer servir íntegrament per millorar la qualitat de vida de la població ja existent, guanyant territori per serveis i infraestructures i especialment per zones verdes renaturalitzades. Dir que a l’Hospitalet no hi caben més residents, és defensar obertament una moratòria indefinida de permisos d’edificació immobiliària de nova ocupació de sol. I s’ha de negociar, perquè l’efecte sigui favorable, amb els que dicten les normatives urbanístiques, amb els òrgans supramunicipals i amb la ciutadania organitzada.

El que s’ha vist fins ara ha estat el contrari de tot això. Només cal passejar-se per la promoció immobiliària de Cosme Toda per fer-se una idea de la servitud municipal envers els que es dediquen a fer negocis especulatius, fins i tot vulnerant la permissiva reglamentació urbanística. I només cal fer-se una idea del que encara es defensa al Bio-Pol Gran Via i que no només defensa el govern sinó fins i tot el grup municipal que lidera l’oposició i previsiblement l’oposició de dreta. O tot el que ens espera en les promocions previstes a la zona de Can Rigalt on es negocia amb els propietaris del sol una rebaixa del que els permet la llei, per sobre dels 1.200 habitatges, en lloc de dictar una moratòria urgent per l’extrema saturació que pateix el municipi o cercar alternatives excepcionals que evitin més població resident.

L’Hospitalet segueix avui sotmesa a les dinàmiques de Barcelona i no hi ha grup polític amb presència municipal, que sigui capaç d’enfrontar-se radicalment al que es decideix fora de la ciutat. Aquesta és la duríssima realitat.

Amb aquesta anàlisi de l’emergència poblacional acabem les aportacions al voltant de les emergències més destacades que pateix la ciutat en l’inici del segon quart del segle XXI. El que s’ha desfet durant 125 anys, no serà fàcil recomposar-lo en el futur immediat. Però la ciutadania hospitalenca ja es va despertar durant el final del franquisme i els primers anys de la Transició i aquella lliçó d’activisme, solidaritat cívica i mobilització popular, ens va ensenyar que la única manera de lluitar contra els defensors dels interessos econòmics dels poderosos, és la unitat, l’anàlisi col·lectiu dels problemes i com afrontar-los de manera oberta. Per sobre de les actituds autoritàries de tots els governs de torn que consideren que, el poder que se’ls atorga, els correspon en propietat i tenen la llibertat absoluta de decidir el que els sembla, malgrat les seves decisions sovint impliquin actuacions irreversibles.

Los vecinos, indignados por la imprevisión del gobierno Quirós en el entorno de San Juan, y la escasa intervención de la Guardia Urbana

Desde L’Estaca hemos publicado en diferentes ocasiones fotografías que demuestran que el servicio de limpieza es ineficaz e insuficiente. Y las imágenes que conservamos en nuestro archivo son innumerables. Todos esperábamos que, tras la puesta en marcha de la nueva contrata, el servicio de limpieza y recogida de residuos mejorara.

Pero no ha sido así. Durante un año se nos aseguró desde el gobierno municipal que el nuevo contrato supondría una mejora del servicio. Sin embargo, la realidad es muy distinta. Los contenedores continúan desbordados y los vecinos se ven obligados a dejar las bolsas de basura a su alrededor porque ya no tienen capacidad para más residuos. Estos puntos terminan convirtiéndose en focos de insalubridad y ofrecen una imagen lamentable del servicio de limpieza de la ciudad (cosa que no sucede en el municipio de al lado, Barcelona).

Algunas personas achacan esta situación al incivismo. Es posible que parte del problema tenga ese origen. Pero, para combatirlo, es necesario imponer más sanciones a quienes incumplen las normas —aunque a veces resulte difícil identificarlos— y reforzar los servicios de brigadas de limpieza para que los residuos acumulados sean retirados de forma continua.

También hacen falta más campañas de concienciación ciudadana para informar sobre qué hacer cuando se desea desechar muebles u otros objetos voluminosos. Con demasiada frecuencia, el lugar elegido para abandonarlos es el entorno de los contenedores. Sin embargo, la ciudadanía debería conocer que existen días concretos en los que el servicio municipal recoge estos enseres directamente en el domicilio cuando no es posible trasladarlos al Punto Verde.

Diversas entidades vecinales y todos los grupos municipales de la oposición (ERC+EUiA, Comuns, PP y VOX) ya han criticado el funcionamiento del nuevo contrato de limpieza, cuya aplicación, por cierto, ha tardado un año en hacerse efectiva, después de que el contrato anterior permaneciera prorrogado durante cuatro años.

ERC+EUiA, denuncia que el colapso de la recogida de residuos viene provocado por el mal diseño de la contrata. Este hecho prorovoca que muchos contenedores no se recojan durante la noche, generando malos olores, problemas de salubridad y
acumulación de residuos en las calles de la ciudad. Reclaman una revisión urgente de los circuitos y frecuencias de recogida.

El representante de VOX ya planteó la necesidad de crear una comisión de seguimiento que se reúna trimestralmente para evaluar el funcionamiento de la contrata, ya que, a su juicio, es evidente que el servicio no funciona. «Se destina mucho dinero a este servicio como para que después la ciudad esté sucia», afirmó.

Desde Comuns se preguntan cómo es posible que se haya tardado un año en aplicar un contrato por el que ya se estaba pagando el precio correspondiente a la nueva adjudicación y no el del contrato anterior. Además, recuerdan que la empresa adjudicataria sigue siendo la misma.

Por su parte, el PP ha calificado el nuevo contrato de limpieza, en vigor desde el 1 de enero de 2025, como «una burla». Asimismo, denuncia que los ciudadanos han visto incrementada su carga fiscal con la implantación del nuevo impuesto de residuos. «Pagamos impuestos de primera para recibir servicios de tercera», manifestó recientemente la portavoz popular.

La asociación vecinal de Collblanc-La Torrassa publicó hace pocos días en las redes sociales un amplio reportaje fotográfico sobre el estado en que quedó el barrio tras la verbena de Sant Joan.

¿La realidad? Se ha consumido alcohol en la vía pública, se han celebrado fiestas extremadamente ruidosas, se han hecho barbacoas y se han producido numerosos actos de incivismo durante toda la noche y hasta la mañana del día de Sant Joan.

«¿Y la Guardia Urbana dónde estaba? Es cierto que uno o dos vehículos realizaron rondas, pero ni siquiera bajaron de ellos para sancionar a quienes estaban cometiendo claramente infracciones contra la convivencia. Y quienes sufrimos las consecuencias somos, como siempre, los vecinos. ¿Dónde queda su legitimidad?», denuncia la asociación STOP Degradació.

La entidad añade: «¿Consecuencias? Un barrio sucio, degradado y lleno de basura. Los parques presentan un estado de total insalubridad, los parterres están repletos de residuos, las papeleras desbordan y las plazas parecen auténticos vertederos. Los servicios de limpieza no dan abasto para recoger y limpiar todo lo acumulado y, además, ni siquiera han contado con el apoyo suficiente de maquinaria especializada».

Y concluyen: «Los vecinos y vecinas estamos hartos y muy indignados. Nadie trabaja para nosotros, especialmente quienes elegimos con nuestro voto para que nos representen. Las noches de Sant Joan de los últimos años se han convertido en un auténtico suplicio».

Por ello reclaman: «Necesitamos sanciones económicas y, sobre todo, efectivos suficientes para hacerlas cumplir».

Cabe recordar que el contrato de gestión de la limpieza viaria y la recogida de residuos de l’Hospitalet fue adjudicado por el actual equipo de gobierno a FCC, que continuará prestando este servicio durante diez años por un importe total de 425,6 millones de euros. El nuevo contrato supone un incremento muy considerable respecto al anterior, cuyo presupuesto anual era de 28,6 millones de euros. Con la nueva adjudicación, el coste supera los 40 millones anuales y seguirá aumentando progresivamente: de los 42,6 millones previstos para 2025 se pasará a 51,6 millones en 2034.

Els consellers metropolitans de l’Hospitalet, tres del PSC i un d’ERC, no es van atrevir a votar en contra de l’aprovació inicial del Pla Director el passat febrer

L’evidència que l’Hospitalet és l’eixida de Barcelona, el pati del darrere, el quarto dels mals endreços, ho posa de manifest que el Pla Director Urbanístic Metropolità contemplés sol residencial a l’Hospitalet per edificar fins a sis mil nous habitatges, justament en la ciutat més densa d’Europa i una de les més abandonades de l’àrea metropolitana pel que fa als equipaments i els serveis.

Afortunadament està quallant entre la ciutadania i, conseqüentment entre les Administracions, l’absoluta barbaritat que suposa seguir construint habitatges a l’Hospitalet, on és impossible trobar un solar estandarditzat per construir una escola sota els paràmetres de la Conselleria d’Ensenyament i on, per construir un nou poliesportiu, el govern Quirós pretén menjar-se l’únic parc de Santa Eulàlia.

En el marasme de totals contradiccions en el que viu el govern, ara, per fer veure que és sensible a l’alarma veïnal, acaba de presentar al·legacions al PDU Metropolità en la segona aprovació inicial, oposant-se a la consideració de sol edificable per incrementar habitatges. S’hi oposa especialment als barris del Nord, assenyalant expressament el Parc dels Ocellets i el mercat del Torrent Gornal i, al sud de les vies del tren, l’estació de l’Hospitalet Centre i Santa Eulàlia, zones que el pla considerava Àrees d’Oportunitat Metropolitana, i la zona de Gornal, on es preveien dos mil habitatges més. Les al·legacions del govern també esmenten el macro-projecte del Campus del Clínic, per tal d’evitar que el PDU Metropolità interfereixi en les negociacions actuals per disminuir l’habitatge previst, superior al miler de nous pisos.

D’altra banda, les al·legacions contemplen la preservació de l’espai lliure que quedi després del soterrament de les línies del tren al seu pas per l’Hospitalet. Una magnífica proposta de futur sobre un projecte que els més entesos afirmen que mai es portarà a terme. Així resulta bastant fàcil pronunciar-se.

Parlàvem de contradiccions perquè encara no fa un any que el govern Quirós va cedir tres importants solars lliures de la ciutat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona per la construcció de nous habitatges i al maig de l’any passat L’Estaca informava que l’Hospitalet era la tercera ciutat de la primera corona metropolitana que oferia solars a la Generalitat per garantir que la promesa del president Illa, de construir 50.000 habitatges protegits en els propers anys, es fes realitat.

No només es mantenen en ferm aquestes ofertes a la Generalitat i a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sinó que tampoc s’han posat en qüestió els dos macro-projectes pendents, el del Biopol-Granvia que acabarà amb l’únic espai lliure que queda en tota la ciutat i el del Clínic-Can Rigalt on està prevista la construcció d’un nou barri a Porta Diagonal íntegrament en el terme municipal de l’Hospitalet. En tots dos projectes les operacions immobiliàries son la clau de volta de les previsions urbanitzadores, malgrat que en el cas del Biopol no es parli d’oferta residencial i es contempli la preservació de la zona de Can Trabal.

La submissió de la ciutat als interessos de Barcelona, en tots els àmbits, es va posar també de manifest amb les abstencions dels quatre consellers metropolitans de l’Hospitalet durant les votacions de l’aprovació inicial del PDU, que van votar favorablement els seus respectius grups polítics. Es tracta de l’alcalde Quirós i dels regidors socialistes Husillos y Gómez i del líder de l’oposició, el representant d’ERC, Jaume Graells. Es van abstenir, trencant la unanimitat dels seus grups respectius, però no van tenir la força ni la capacitat de fer el que s’esperaria de representants polítics que posen la ciutat per davant dels criteris dels seus respectius partits: votar no quan es tracta de mostrar una oposició radical taxativa i no només formalista.

Parlar d’urbanisme a l’Hospitalet sembla, cada vegada més, una quimera per als qui encara creuen (creiem) que la ciutat podria ser una cosa diferent. La realitat, no obstant això, apunta en una altra direcció. Fa a penes uns dies es va aconseguir un trist rècord: l’Hospitalet ha arribat als 300.000 habitants. I aquest fet, lluny de celebrar-se com una marca digna d’un rècord Guinness, hauria d’afrontar-se amb preocupació.

La ciutat continua construint-se a un ritme vertiginós. Prou recórrer els seus carrers per a comprovar com nous edificis substitueixen a antigues construccions. Més enllà dels habitatges per a ús domèstic, han aparegut les residències d’estudiants i s’han hagut de paralitzar els pisos turístics i també limitar en alguna zona la construcció de nous hotels. Tot això perquè aquest insuportable creixement està afectant de manera greu a la població. També, en un debat públic, els partits de l’oposició municipal van plantejar una moratòria en la construcció que mai ha arribat.

La reacció política, en alguns casos, ha arribat gràcies a la pressió dels veïns, i per això alguna de les propostes passa per l’adquisició de terrenys amb un doble objectiu: frenar el creixement urbanístic i estudiar alternatives que permetin destinar-los a equipaments o espais públics en lloc de nous habitatges.

L’Hospitalet necessita equipaments de tota mena: escoles, centres sanitaris, instal·lacions culturals, espais socials i zones verdes. Diversos partits polítics i entitats veïnals ja s’han manifestat en contra de continuar construint blocs de cases. No obstant això, els projectes continuen avançant i les previsions apunten a noves promocions tant en el sector de la Marina com en el  Samontà, a pesar que existeixen prop de 8.000 pisos buits a tota la ciutat.
 Un dels principals exemples de noves construccions, és el projecte Biopol-Granvia, que contempla una important transformació urbanística a l’entorn de Cal Trabal. Encara que des del govern municipal es presenta com la creació d’un clúster biomèdic, aquesta visió ha estat qüestionada per les organitzacions Ecologistes en Acció i No Més Blocs.

Totes dues entitats sostenen que el projecte utilitza l’argument de la recerca biomèdica per a justificar una gran operació urbanística. En aquest sentit, afirmen que l’actuació proposada acaba basant-se en una construcció massiva que respon més a interessos immobiliaris que a l’interès general, i que serveix com a mecanisme per a finançar infraestructures com el soterrament de la Granvia sense avaluar adequadament els seus impactes socials, ambientals i econòmics.

 Les dues organitzacions han presentat un recurs contenciós administratiu contra l’acord de la Comissió de Territori de Catalunya que va aprovar definitivament el Pla Director Urbanístic Biopol-Granvia el 4 d’abril de 2024, sol·licitant la seva nul·litat. Els recurrents argumenten que el nou pla a penes introdueix canvis respecte a l’anterior PDU, que ja va ser anul·lat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en 2021, i que manté els mateixos objectius urbanístics que consideren especulatius.

El projecte també és qüestionat per la falta de concreció dels seus objectius. Encara que s’anuncia la creació d’un clúster biomèdic, no s’especifica de manera clara on ni com s’implantaran les activitats de recerca i salut. Els demandants consideren que la flexibilitat del planejament podria acabar permetent la construcció d’oficines, hotels o espais comercials en lloc de centres de recerca biomèdica.

A això se suma l’impacte ambiental i territorial derivat de la pèrdua d’espais agrícoles i de la reducció de la qualitat ambiental de l’entorn.

L’altre gran projecte urbanístic és el previst en el Samontà, vinculat a la futura construcció del nou Hospital Clínic. L’actuació suposarà una profunda transformació de tota la zona i, segons algunes previsions, podria incorporar al voltant de 1.200 nous habitatges.

Diverses entitats i partits polítics consideren que aquest sector hauria d’aprofitar-se per a esponjar els barris de Pubilla Cases, la Florida i Collblanc-LaTorrassa, que presenten una elevada densitat de població i una evident falta d’equipaments. Els centres educatius suporten ràtios superiors a la mitjana catalana, els centres d’atenció primària sofreixen importants nivells de saturació i segueix sense concretar-se la construcció del nou Hospital General de Catalunya, promès des de fa més de dues dècades. A això cal afegir l’escassetat de zones verdes i espais lliures en una ciutat que disposa de poc més de la meitat dels 10 metres quadrats de zona verda per habitant com a mínim, recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.
 Durant la presentació del pla, a l’octubre de 2025, l’alcalde David Quirós va reconèixer que es contempla la construcció de nous habitatges en la zona i va justificar que podrien servir per a reubicar a les famílies afectades pels enderrocaments previstos dins del Pla del Samontà. Un dels objectius declarats d’aquesta actuació és precisament reduir la densitat de determinats sectors del barri.

Algunes entitats, davant la situació urbanística de l’Hospitalet, consideren que s’ha produït un canvi substancial respecte a l’etapa de l’anomenat urbanisme reparador impulsat durant els primers governs democràtics. Segons aquesta visió, durant els anys de govern de Celestino Corbacho es va incrementar el sòl requalificable i es va perdre una oportunitat històrica per a recuperar una ciutat que ja havia sofert una intensa pressió edificatòria durant el franquisme.

Un dels exemples més citats és el cas de Cosme Toda. Durant l’alcaldia de Núria Marín, la previsió inicial de 250 habitatges —ja considerada excessiva per alguns col·lectius— va acabar convertint-se en un projecte de 885 pisos. Actualment, el desenvolupament segueix pendent de diverses resolucions judicials derivades de les demandes presentades pels Comuns.
 Tampoc està clar quin serà el futur de les àrees industrials més degradades de la ciutat, on en els últims anys s’han produït diverses requalificacions urbanístiques destinades a promoure noves zones residencials.

L’últim focus de debat ha sorgit arran del Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), aprovat inicialment per segona vegada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). El document contempla un important increment de la capacitat residencial de l’Hospitalet i preveu la construcció d’entre 5.000 i 6.000 nous habitatges a la ciutat.

Durant la votació metropolitana, els representants del PSC i d’ERC-EUiA de l’Hospitalet van optar per l’abstenció, —no es van atrevir a votar en contra com ha vingut reclamant la ciutadania de manera reiterada i com hauria resultat coherent— a pesar que els seus respectius grups metropolitans van votar favorablement al costat d’altres formacions.

Aquesta mateixa setmana, l’Ajuntament, amb el suport d’ERC-EUiA, ha presentat al·legacions al PDUM per a intentar reduir la previsió de nous habitatges. El govern municipal argumenta que la ciutat ja suporta una densitat urbana molt elevada i que les seves prioritats haurien de centrar-se en incrementar les zones verdes, ampliar els equipaments públics i millorar la qualitat del parc residencial existent.

Entre les principals al·legacions figura l’oposició a incrementar el sòl residencial en el Samontà i la defensa d’espais com el Parc dels Ocellets o l’entorn del Mercat del Torrent Gornal per a destinar-los a equipaments i zones verdes.

El consistori també sol·licita que els terrenys alliberats pel futur soterrament de les vies ferroviàries —si finalment arribés a executar-se— es destinin exclusivament a parcs i equipaments públics, evitant noves operacions immobiliàries. Així mateix, planteja reduir l’edificabilitat prevista en Bellvitge i el Gornal, on el PDUM contempla més de 2.000 habitatges addicionals, i limitar també la construcció prevista en l’àmbit de Can Rigalt.

No obstant això, aquestes propostes han reobert una contradicció assenyalada per diversos col·lectius veïnals i ecologistes. Mentre l’Ajuntament argumenta que l’Hospitalet està excessivament densificada i necessita més zones verdes i equipaments per a justificar la seva oposició a determinats desenvolupaments residencials, manté al mateix temps el seu suport al projecte Biopol-Granvia, que contempla nova edificabilitat a l’entorn de la Granvia i Cal Trabal.

Per això, una de les qüestions que centren actualment el debat urbanístic és, si els mateixos criteris que l’Ajuntament utilitza per a qüestionar la construcció de nous habitatges en determinats àmbits de la ciutat, haurien d’aplicar-se també a projectes com el Biopol-Granvia o al projecte de Ca Rigalt o a solars encara pendents de resolució com el que es troba entre Cosme Toda i la via del tren…