1. LAS MIGAS CASTELLANES.
El cas és que les migas són un plat que es menja a bona part de la península ibèrica i que s’ha exportat a Hispanoamèrica, però a Catalunya no en tenim costum. Jo les havia tastat a un restaurant aragonès que hi havia al carrer del Carme de Barcelona -no sé si encara existeix, perquè d’això ja fa molts anys- i m’havien semblat horroroses, pesades de menjar, feixugues. Amb tres o quatre forquillades en tenies prou, la resta sobrava i, si te la menjaves, era per força.
Per això quan la Teresa i el Jordi ens van dir d’anar a menjar unes migas a Penyalen, a l’Alto Tajo, jo pensava que patiríem. Ja se sap que el que a alguns ens entusiasma, d’altres ho detesten i al contrari. “Para gustos, colores” diuen els castellans i és ben bé així. O “Cadascú per allà on l’enfila”, que diem nosaltres. Jo vaig entrar al restaurant El Fósil, a punt de fer un sacrifici, menjar-me les migas i fer creure als nostres amics que havia gaudit de l’àpat. Això és el que m’havien ensenyat els meus pares i a l’escola que s’ha de fer en aquest tipus d’ocasions i jo -fora de casos extrems en que la vianda em faria treure la primera farineta- sempre he mirar de complir-ho.
El cas és que aquestes migas del Fósil de Penyalen em van agradar molt, moltíssim. Jo crec que la gràcia del plat, el que li treia la pesadesa de les que havia menjat fa tants anys a Barcelona eren els bocins de fruita que hi havien col·locat. Trossos de taronja i grans de raïm negre. Vet aquí tota la gràcia de la transformació del plat. Potser hi havia alguna cosa més, però se’m va escapar. El cas és que un plat pesat, monòton i trist havia esdevingut per art i gràcia de uns bocins de fruita lleuger, alegre, gustós i fins i tot refrescant. Una meravella.
Llegeixo que l’origen d’aquest plat ve dels pastors transhumants, que em queden a la prehistòria, com quelcom molt exòtic. El meu pare explicava que son pare -el meu avi Tomàs Porta i Lluc- als sis anys feia de pastor a La Vansa (Alt Urgell) i que les passaven tan magres
que tan aviat com va poder va baixar a Barcelona a fer de forner. No en tinc ni idea si el meu avi i els meus besavis feien la transhumància o no. De fet, llastimosament, dues o tres generacions enrere, no en sabem res de la història de les nostres famílies. És una pena.
També llegeixo que l’origen del plat pot ser musulmà -després de la civilització romana, vingué la civilització musulmana, infinitament més avançada que la goda- com tantes altres coses notables d’aquesta península. No s’acaba d’entendre el perquè, amb tot el talent civilitzador que van aportar, els hispànics rebutgem la civilització musulmana com si fos la pesta. Per més inri, aquest plat, que els musulmans anomenen “tharid”, és veu que era el preferit del profeta
Mahoma, tan quan era a La Meca, com quan era a Medina, entrant a formar part, després, dels plats més distingits de la cuina andalusina. Potser per això, els castellans vells, per poder menjar migas i no passar per moros hi afegien “torreznos”, és a dir, daus de greix de porc fregit colistèrics amb ganes, però deliciosos, tot s’ha de dir…
Llegeixo que és un esmorzar habitual de la milícia espanyola. Ho deixo aquí. Amb la milícia espanyola més val tenir-hi pocs tractes.
Vet aquí el que trobo a la wikipèdia respecte de les migas manxegues: s’elaboren amb pa molt dur que ha d’estar en remull un parell d’hores. Alls, oli d’oliva, llonganitza, porc. Es barreja el pa amb la farina.
A la paella on s’han fregit els alls i els tropezones s’hi tira el pa i s’ha de començar a donar-li voltes coent-les a foc molt lent. A l’hora de servir-les s’hi afegeix fruita, normalment raïm, magrana o meló.
Pel que es veu és tradicional a Castella menjar migas un cop a la setmana, especialment a l’hivern. Per tant, és una mica com la nostra paella, que els restaurants serveixen els dijous i a les cases es menjava els diumenges. A més, nosaltres mengem la paella tot l’any. Tradición popular
Com a curiositat final, dir que les migas tallen el bacallà a la gran novel.la picaresca castellana del segle XVI. Se’n couen al Lazarillo de Tormes, al Buscón de Quevedo i al Rinconete y Cortadillo de Cervantes. Només per això ja val la pena tastar-les.
Sigui com sigui “fer bones migues” sempre és important.
2. CALDERETA DE CORDERO
“ Fue recogido de los pastores con buen ánimo, y habiendo Sancho lo mejor que pudo acomodado a Rocinante y a su jumento, se fue tras el olor que despedían de sí ciertos tasajos de cordero que hirviendo al fuego en un caldero estaban; y aunque él quisiera en aquel mismo punto ver si estaban en sazón de trasladarlos del caldero al estómago, lo dejó de hacer porque los pastores los quitaron del fuego, y tendiendo por el suelo unas pieles de ovejas, aderezaron con mucha priesa su rústica mesa, y convidaron a los dos, con muestras de muy buena voluntad, con lo que tenían.”
Miguel de Cervantes (“El ingenioso Hidalgo don Quijote de la Mancha”)
Donar entrada a Cervantes en aquests modestos articles gastronòmics és un honor, tot i que ara mateix no som a La Mancha, sinó a l’Alto Tajo, que gairebé podríem dir que no hi te res a veure. Si la Mancha ve a ser una estepa plena de molins de vent, l’Alto Tajo sembla el Pirineu,
ple d’aigua, de boscos i de pedres. Ignoro si per aquestes terres Cervantes va fer córrer gaire els seus herois o no, però ja ho esbrinaré.
La caldereta de bé és el segon plat que ens serveixen al Fósil de Penyalen i tornen a ser el Jordi i la Teresa qui ens aconsella que els demanem. La veritat és que jo no ho tinc gaire clar, però segueixo el corrent als nostres amics. Crec que és el que toca, per les mateixes raons que ja he explicat abans. Fet i fet, el meu escepticisme és ben natural: a Catalunya es cuina a la brasa. Des de la llagosta fins les costelles. Si que es veritat que els pescadors, per exemple a
Vilanova, feien calderetes de peix, però era perquè no tenien més remei. Total, que fer una caldereta amb costelles de bé podent-les fer a la brasa em sembla un sacrilegi. Però, com diuen aquesta gent, “allà donde fueres, haz lo que vieres”.
I bé, el cas és que les costelles eren excel·lents. Finíssimes, tendres, suavíssimes, quasi m’atreviria a dir que femenines, si no fos perquè en l’època del feminisme segons quines coses no es poden dir. I encara menys escriure, és clar.
Pel que es veu aquest plat era considerat “de pobre” bàsicament per la seva senzillesa. Alhora resulta que se solia cuinar al carrer i era l’àpat principal de les festivitats locals de molts pobles i aldees. En Jordi ens explica que això continua sent així.
Per fer-lo cal carn de bé (manxec, molt important), tomàquets, oli d’oliva, vi blanc, pebrot verd i vermell, cebes, alls, llorer, pebre, sucre i sal. Ja es veu que l’elaboració te una certa complexitat i que el resultat una certa contundència. Si pot ser -diuen els que hi entenen- s’ha de fer amb una perola, a foc lent i utilitzant com a llenya sarments. A més asseguren que va bé que el cuiner i la cuinera s’ajudi de vi negre de la terra mentre cuina. Res a dir.
Naturalment ignoro si en aquest cas la cuinera -la senyora Lucía- ha anat bevent vi negre mentre ens preparava la teca o no. No he gosat entrar a espiar-la. De fet, tan se val. El resultat ha estat excel·lent i, ja dic, totalment, inesperat.
Tomàs-Maria Porta i Calsina
Mes: juny de 2026
Dossier: Les emergències que pressionen la ciutat (1). Un canvi d’actitud o un canvi de govern
Ara farà un any, coincidint amb els dotze primers mesos de la presa de possessió del nou alcalde David Quirós, vam preparar des de L’Estaca un dossier analitzant aquest primer període, que vam titular “David Quirós cumple un año de incumplimentos”, posant de manifest la quantitat de promeses incomplertes durant aquest període.
En ser molt greu en l’exercici de la política incomplir qualsevol promesa feta, encara resulta molt pitjor observar el tarannà amb que s’aplica la gestió del dia a dia. No s’haurien de fer promeses si se sap que no es podran complir o que hi haurà dificultats per fer-les efectives, però fins i tot, en moments de relleu dels equips dirigents, es podria disculpar. L’entusiasme amb que sovint s’ocupa el poder, pot abocar a pensar que les coses son molt més senzilles del que després resulten i, per tant, les ganes de fer coses i de canviar dinàmiques, en ocasions provoquen imprudències que des de la perspectiva dels ciutadans que han d’observar les capacitats de gestió, podrien ser valorades com un simple error de voluntarisme.
Resulta més difícil d’entendre la imprudència quan es tracta de regidors que es coneixen l’Ajuntament per dintre, que porten uns quants anys exercint el poder i que han format part dels mateixos equips polítics en els anteriors mandats, però fins i tot en aquests casos es podria arribar a entendre. Només els que han observat l’exercici del poder per dintre, saben com de complicat és en ocasions descobrir les interrelacions entre els que manen i els que s’acomoden. I com de lluny poden estar uns dels altres.
Per tant, una cosa son les promeses incomplertes, i una altra de molt diferent la manera com s’exerceix el poder. Substancialment hi ha dues maneres d’afrontar la representació que els ciutadans atorguen a les urnes: considerar que el poder no pertany a les persones sinó a les institucions i exercir-lo sobre la base del que aporten les reflexions col·lectives. El més normal és, però, que el poder es consideri una cosa que la ciutadania atorga cada quatre anys amb una dimensió absoluta i, per tant, es pot exercir amb absoluta discrecionalitat entre procés electoral i procés electoral. Això és al que ens tenen acostumats els partits tradicionals —i també malauradament els no tan tradicionals que han heretat les maneres i l’arbitrarietat— i és justament el que s’ha de denunciar si volem que la democràcia tingui l’ànima que li correspon: un sistema de representació on la ciutadania té dret a participar de manera permanent. Votar no és elegir representants i desentendre’s. Votar és elegir representants perquè ens permetin opinar, debatre, plantejar alternatives… participar del procés polític, en definitiva.
Hem de dir que, igual que va passar amb el període Pujana, molt semblant —amb algunes matisacions— amb el que va passar en el període Corbacho i d’una manera clamorosa en el pitjor sentit de la paraula amb el que va passar en el període Marín, és el que estem vivint avui amb l’etapa Quirós.
És una anècdota, però prou significativa. Setmanes abans de prendre possessió l’alcalde Quirós, aquest digital li va demanar una entrevista. Aquesta petició s’ha anat repetint al menys sis o set vegades més, la darrere per escrit fa molt poc. No l’ha concedit mai, però en una ocasió que un dels nostres redactors va tenir l’oportunitat de demanar-li explicacions de tú a tú, va afirmar que L’Estaca era un digital que li donava molta canya, com excusa per negar-nos la possibilitat d’entrevistar-lo. Un dret —demanar respostes a preguntes concretes— no només de qualsevol mitjà de premsa, sinó de qualsevol ciutadà que hi tingui algun interès i coses que aportar.
El problema és que, el que l’alcalde diu que és “donar canya”, l’interpreta erròniament com una voluntat de perjudicar-lo a ell personalment, al seu partit, o a la ciutat. Hauria d’entendre que el periodisme crític no té interessos específics: no vol desgastar la persona ni el càrrec, no vol perjudicar un partit o altre i encara molt menys desprestigiar la nostra ciutat. El periodisme crític només té un interès: explicar-li al poder que el seu exercici és una delegació de la representació popular que no pot fer el que li sembla i que té l’obligació d’actuar amb consensos, amb participació i amb explicacions exhaustives que justifiquin clarament les seves accions. Accions, sovint irreversibles, i que marquen ineludiblement el desenvolupament i la història d’una ciutat.
L’Estaca, a diferència dels partits polítics que defensen ideologies o mecanismes d’acció política amb idees pròpies que volen aplicar legítimament des del poder, no té cap més objectiu que contribuir a que les coses es facin millor i es facin amb el màxim acord possible de la ciutadania. I per això resulta imprescindible posar a disposició d’aquesta, les eines de coneixement necessàries per expressar una opinió i fer que aquesta s’arribi a tenir en compte.
El govern Quirós s’equivoca amb L’Estaca considerant-la un enemic. No li volem disputar el poder. I fins que no ho entengui, les seves dificultats per la gestió pública creixeran. No per la nostra acció mediàtica —que també— sinó perquè aquesta incomprensió sobre el periodisme crític afecta decisivament la seva imatge sobre la discrecionalitat en l’exercici del poder.
Aquest dossier que avui obrim, parla de les emergències que pateix la ciutat. Es parla d’emergències als barris, als diferents sectors socials, al propi Ajuntament entre la plantilla i els departaments… no hi ha una esfera pública a l’Hospitalet que no tingui la sensació d’aquesta emergència. És possible que l’únic que no parli, ni vegi l’emergència —i tenim els nostres dubtes— sigui el govern municipal. I això ho explica tot.
Per fer un repàs de l’emergència global hem dissenyat un repartiment temàtic que afrontarem en dies successius. Com vam fer amb l’anterior dossier de fa un any, el conjunt de treballs elaborats estarà a disposició dels lectors un cop elaborat, en aquesta mateixa web per descàrrega gratuïta. Ens consta la magnífica acollida dels dos anteriors dossiers elaborats fins ara, el d’un any d’incompliments i el del mes de març sobre la lluita feminista i per això la redacció en bloc s’ha posat mans a la fein a.
Les emergències que tractarem seran les següents: l’emergència migratòria i social; l’educativa; la climàtica; la patrimonial; la sanitària; la de seguretat; la del comerç local, la urbanística i la demogràfica. Amb totes elles no esgotem la sensació de crisi. Simplement posarem sobre la taula el que més apreta a la societat hospitalenca amb l’objectiu de buscar-hi alternatives i solucions. Malgrat que moltes d’elles hagin de passar necessàriament per un canvi d’actituds, de mentalitats i de capacitat de l’actual govern o, directament, per un canvi de govern en les eleccions de maig del 2027.